Feldmannia

Diuen que el pare de Hans-Peter Feldmann regentava una botiga que rebia molt correu diàriament. Les imatges dels segells cridaven molt l’atenció del petit Feldmann, que les retallava i les anava col·leccionant en llibrets. Actualment la galeria ProjecteSD de Barcelona exposa Stamps with Paintings, una col·lecció de 150 segells que representen imatges de nus femenins de la història de l’art.

No és la millor ni la més emblemàtica obra de l’artista, però esperava aquesta exposició seva amb la mateixa emoció de qui espera l’últim disc del seu grup preferit. Perquè Feldmann és un dels meus artistes preferits. Em recorda una bona època venent els seus llibres a la llibreria Koenig Books de Londres -la llibreria és una filial del gran imperi Walter König Buchhandlung amb seu a Colònia. Són els únics que publiquen a Feldmann-. Per què sento un afany gairebé irracional de consumir i col·leccionar aquest col·leccionador, de mostrar els seus llibres quan tinc qualsevol tipus de visita a casa i de tenir postals seves per tot arreu? El que segueix podria ser un decàleg de per què visitar l’exposició en ProjecteSD, o una confessió per parts de per què em resulta imprescindible el treball d’aquest artista.

I. Perquè pot convertir una cosa tan banal i avorrida com una col·lecció de segells en un interessant viatge pel segle XX.
Una gran part dels segells exposats a Stamps with Paintings són dels anys setanta, de països on actualment està completament prohibit mostrar un nu femení. L’arqueologia del banal de Feldmann presta particular atenció a la influència que les imatges tenen en nosaltres, a les categories que ordenen la nostra percepció, als mecanismes d’inclusió i exclusió que utilitzem, encara que mai els fem explícits. Per a mi, això és art polític.

II. Perquè la seva obra és pura narrativa sense escriure una sola paraula: tant en el llibre Die Toten (Els morts, 1967-1993) en què va investigar a consciència durant una sèrie d’anys qui exactament havia perdut la vida com a conseqüència de la Red Army Fraction, ja fossin policies, xofers o els mateixos terroristes, com a 100 Jahre on va fotografiar 101 persones d’edats diferents, des dels vuit mesos als 100 anys, realitzant un meravellós retrat col·lectiu .

III. Perquè ell també és un col·leccionista, tant d’imatges – per exemple a través de les petites publicacions anomenades Bilder que realitza des de 1968 – com de qualsevol tipus d’objecte, sense establir jerarquies de valor.

IV. Pel seu rebuig, ja sigui de manera innocent o voluntària, a l’enrenou del món de l’art. A Another Book (2010) la seva editora Helena Tatay explica com en els anys noranta si li proposaven exposar a, per exemple, Los Angeles, sense conèixer al comissari ho rebutjava perquè deia que estava molt lluny i que no hi coneixia ningú allà. Potser si entre el comissari en qüestió i ell comencés una amistat, trobaria un motiu per visitar la ciutat.

V. Perquè no concedeix entrevistes. I quan accedeix a fer-ho, amb Hans Ulrist Obrist, respon a les preguntes amb imatges i les converteix en una publicació anomenada Interview (2009).

VI. Perquè absolutament tots els catàlegs d’exposicions que realitza, ja sigui en institucions grans o petites, els converteix en llibres d’artista que dissenya ell mateix.
VII. Perquè no signa les seves obres, ni tenen data exacta ni nombre d’edició, i si compres una obra seva t’envia personalment una carta escrita a mà donant-te les gràcies. I les companyies d’assegurances i els col·leccionistes ho accepten sense dir ni piu.

VIII. Perquè em va fer descobrir els collages de Hannah Höch, la dadaista alemanya que va criticar la imatge frívola de la dona a les revistes i que realitzava esplèndids fotomuntatges. El seu llibre Album, publicat per Hatje Cantz l’any 2004, vindria a ser un dels antecessors dels Bilder de Feldmann.

IX. Perquè al seu torn, ha influenciat a gran quantitat d’artistes més joves que ell que han treballat a partir de la serialitat i la repetició d’allò banal.

X. Perquè al 2010 al Museu Reina Sofia li va fer una retrospectiva i no em va agradar. Potser per les expectatives creades, o perquè ja havia vist tant treball seu en els llibres que no em sorprenia veure’l exposat. En realitat era perquè l’obra de Hans-Peter Feldmann no té aura.