Feminazis?

En els argumentaris més selectes de la ultradreta neoliberal i feixistoide, s’elaboren frases com perles per potenciar una visió del món com a acumulació passiva a punt per ser explotada. Una veu que trona a les clavegueres i les cavernes, amb frases com “les vesteixen com putes” o “la vaig matar perquè era meva”, frases que quallen en la societat i sedimenten a individus tornant-los durs com pedres. És el sexisme i la ignorància celebrats en aquests reality shows, on sota l’aparença de joves hipsters tatuats es mouen els mateixos monstres de sempre. Discursos elaborats per intoxicar, que fan servir cites de García Márquez o versos de l’Alcorà per, un cop més, reafirmar l’aliança del poder-home. Una opinió generalitzada que permet assetjar dones, ridiculitzar la creativitat, empresonar rapers, dinamitar Palmira, maltractar animals, contaminar el menjar, atropellar la massa passejant, pegar a senyores grans, disparar a escolars, i per descomptat, violar en manada. Un món de mascles que han de demostrar continuadament la seva virilitat, un competitivitat musculosa que, al gimnàs, a la família i a la feina, s’exerceix amb un professionalisme pragmàtic amb aires de capitalisme angloamericà. És l’èxit reconegut en la producció de les masculinitats tradicionals, ambició de tauró a terra, menyspreu a les veritats alienes i arrogància envers tots. Més encara, no hi ha èxit que no estigui basat en la demostració d’aquesta dominació, ja sigui física o conceptual, que es fa present en la segregació urbana, el disseny d’interiors, la gesticulació interpersonal, l’ús del llenguatge i, en alguns països avançats, el patrocini de l’art i la cultura. Aquests són els límits que defineixen una classe potentada i una forma de disciplinar les classes aspiracionals que creuen o esperen compartir els cercles de poder.

Aquesta constant sensació de neguit que acompanya la nostra contemporaneïtat tardana ve parcialment donada per l’intricat de les crisis actuals. En elles juga un paper peremptori el patriarcat colonialista, que cavalca en les nostres ments i costums, que se sap invencible i que exerceix cada dia el poder de la por. Una mentalitat que ha organitzat el món i controlat els seus recursos, que s’ha tornat era geològica i que està present en els gabinets de la governança global. Més enllà dels Témer, Erdogan, Putin, Trump, Duterte, Modi, Xi, Zuma, Orban o Netanyahu, aquesta és una globalització que aprofita l’ansietat producte de la mateixa per organitzar una reacció autoritària que atrapa i aïlla als ciutadans a l’atur, la pobresa, la immigració i el fracàs social. En aquest sentit, Espanya és un laboratori. El nostre mascle alfa dóna lliçons de democràcia sense haver estat votat, la corrupció és acceptada com a model de funcionament, desapareixen les pensions, es caricaturitza a les víctimes del masclisme i s’atropella la llibertat d’expressió mentre l’esquerra oficial obeeix a les voluntats dels poders fàctics. El que hi ha davant de tot això no pot ser només una mobilització de les sensibilitats o un bonisme alter-mundialista, ja que aquesta via no porta a un programa per a la societat global i per tant resulta insuficient per a un canvi de paradigma.

Tres exemples recents tracen noves perspectives sobre el feminisme:

De l’encreuament amb l’Acceleracionisme, va sorgir el Xenofeminisme, que busca aprofitar l’alienació com a espai revulsiu, subratllant allò trans com a estadi intermedi que evita tancar-se en les identitats per a trobar una mobilització globalista. Entre les seves propostes hi ha la d’abolir el gènere, com “manera d’enunciar l’ambició de construir una societat on les característiques acoblades actualment sota la rúbrica del gènere ja no construeixin una xarxa per a l’asimètrica operació del poder”. XF amplia la interseccionalitat per incloure la tecnologia i para atenció a les noves formes de reproducció com a via per qüestionar el determinisme natural, en la línia de Haraway i Preciado. Aquesta primavera surt el llibre de Helen Hester, així que tindrem més material sobre aquest tema. L’herència del Cyberfeminisme s’incorpora a l’Acceleracionisme d’esquerra, ressaltant la importància de la insurrecció dels aparells de dominació i el reconeixement d’una organització horitzontal, capaç de ser eficaç sense jerarquia.

Per la seva banda, l’Object Oriented Feminism exerceix una crítica a la plèiade d’homes que han desenvolupat una teoria basada en els objectes com a ens robustos i indiferents. En la seva contribució al llibre editat per Katherine Behar (2016), Elizabeth A. Povinelli repassa a Harman i Meillassoux en el seu esforç per – simplificadament – aïllar objectes dels seus acoblaments i així poder descentrar les condicions socials i polítiques. Cau el vel que cobria allò reaccionari del realisme especulatiu i es ve a evidenciar com una filosofia que dóna primacia als objectes no va pensar en quins han estat considerat objectes i subjectes del poder-home. Un exemple oblic pot ser el de la dominatrix afroamericana que obliga els seus clients a llegir feminisme negre, per entendre com és ser un objecte sota dominació, no ja d’una altra persona, sinó de tot un sistema.

Com a tercera addició, el nou llibre de Jack Halberstam (2018), on es repassa el desencontre entre l’activisme trans i el feminisme, per indagar en com seria una coalició per desbaratar el masclisme ressorgint als Estats Units. En centrar l’atenció en les maneres transicionals de vida, Halberstam obre la comporta a un espai futur de relació. El cos com una arquitectura Lego en constant composició, que no fixa les identitats, sinó que, al contrari, exerceix una experimentació contínua amb la vida, l’esdevenir i el contacte amb els altres. En comptes d’una arquitectura que aïlla, necessitem una fluïdesa entre entitats que puguin constituir acoblaments i coalicions, una arquitectura queer que inciti i generi vides en transformació.

Aquests pensaments dimensionen al feminisme, ja no només com un discurs sensible a les desigualtats, sinó com una pràctica que entrellaça lluites i camps d’acció. Des de la crisi ecològica fins a la precarietat vital, el capital-home amenaça i condiciona el futur col·lectiu. Com deia Sadie Plant, “el patriarcat és la precondició de totes les formes de propietat i control, el model de cada poder exercit i la base de tota subjugació”. Ho sabem, no hi ha processos d’emancipació que no comportin un canvi total en les relacions de poder, entre humans, entre espècies i entre màquines. La radicalitat de les propostes es basa en la concepció de xarxa i acoblament, que reforça un espai comú, transversal i obert al canvi total i constant.

Hi ha exemples en l’art contemporani que volen desbaratar els mecanismes del poder. L’artista mobilitza, s’articula, explora, indaga amb la seva pràctica una forma de subvertir, alimentar, condicionar, experimentar, exercir un espai de possibilitat, canvi, diferència, transició que proposa, interpel·la, incorpora, dialoga amb el públic per a que aquest pensi, projecti o activi unes coordenades concretes de vivència. És l’art contemporani constituït com a règim estètico-conceptual d’exaltació de la indeterminació, la pràctica social, però també molt del treball basat en el cos, en el gènere i en una crítica a les estructures de poder. Suhail Malik, Armin Avanessian i Tirdad Zolghadr han qüestionat l’efectivitat d’aquest règim, en ser tractat com a simple contingut a les mans dels mateixos poders que diu contravenir. L’artista és un objecte, usat i rendibilitzat com a productor de tendències i horitzons. Una cosa que no és necessàriament dolenta, si és la intenció del creador, però que comporta certs dubtes quan el creador busca minar la mentalitat de la dominació.

Només en laboratoris com Espanya hi ha qui s’indigna amb una estàtua de Franco en un frigorífic o amb les imatges de presos polítics penjades a ARCO. Una reacció que demostra la claustrofòbia de l’ambient, i que posa en evidència la desconnexió entre art i societat. Hi ha algú – no vinculat a l’art – que recordi el pavelló d’Espanya que Santiago Sierra va fer a la Biennal de Venècia del 2003? En ple Aznarat, es va tancar el pavelló per a que només aquells amb DNI espanyol hi poguessin entrar. És inimaginable la que s’armaria avui amb aquesta proposta. Un cas que ens assenyala, molt al nostre pesar, la poca memòria i la poca repercussió – més enllà de ser el tema preferit d’uns dies – d’aquest tipus de propostes, és a dir el paper que exerceix l’artista com incitador social. A Espanya, l’artista (com qualsevol altre professional de la cultura que no sigui funcionari) ocupa un lloc residual, infantil, fràgil, i és considerat com sensible i femení (sí, així, despectivament), cosa que s’ha anat forjant a través dels anys, gràcies a la cultura de la subvenció que reserva a les arts un paper submís d’homenatge al poder i frases que ens recorden a un mateix argumentari: “¿això ?, això t’ho fa la meva filla de cinc anys” (sí , filla, així despectivament).

L’artista és el treballador invisible, el precari de la cantonada, el que no pot accedir als cercles internacionals per manca d’una política cultural exterior coherent, el que depèn d’una subvenció i viu d’una altra cosa. Aquesta situació busca empobrir els creadors, eliminar l’elenc de professionals a tenir en compte i fer-los objectes, fitxes d’un tauler on juguen polítics i subalterns que, al seu torn, s’erigeixen com els autèntics grans artistes. Això es tradueix en la esgarrifosa escena de Pujol explicant la història de l’art català al documental sobre el MACBA, o a Fraga projectant la Ciutat de la Cultura de Santiago, i en tants i tants altres balafiaments que s’han fet en nom de l’art i la cultura i que, en el fons, eren monuments a la megalomania d’uns quants masclets.

Davant d’això, no podem seguir pensant que les pràctiques progres de sempre van a reposicionar l’artista com a agent de transformació. És cert que no tots els artistes estan en aquesta disjuntiva, però per a aquells que sí que volen tenir una incidència i reptar els esquemes del poder, apareixen preguntes necessàries: Com ser efectiu en la dissidència? Què fer?