Feminismes

No és casualitat que dediquéssim el mes de març a parlar de feminismes. El 8 és el dia internacional de la dona treballadora, que commemora la lluita de la dona per la seva participació, en peu d’igualtat d’oportunitats, en la societat i en el seu desenvolupament íntegre com a persona. Es va celebrar per primera vegada el 1911, però la força que han guanyat els feminismes aquests últims anys ha fet que 2018 es converteixi en fita en llocs com Espanya. Una vaga feminista, convocada i recolzada per sindicats i associacions feministes i LGBTI de tot el país, va aconseguir reunir al carrer a milions de persones reivindicant els seus drets.

A A*Desk ens vam unir a la vaga i vam decidir donar espai a la reflexió sobre el lloc que ocupa la dona en la societat i en el món de l’art. Irina Mutt ens parlava de la “síndrome de la impostora” a propòsit d’I love Dick i dels pocs (i cada vegada menys) espais de poder ocupats per dones en aquest sector. És cert que ens falta seguretat en nosaltres mateixes? Serà veritat que només arriben lluny aquelles que es comporten com homenots?

Xavi Acarín reflexionava sobre la política cultural feta per aquests mascles nostres que ens governen, una política cultural basada en allò massiu, visible, grandiloqüent que es recolza en discursos que denigren la dona, les minories i les classes dominades. Reivindicava diferents corrents feministes per lluitar contra la desigualtat i apuntava a l’artista com a agent dissident que pot provocar canvis. De quina manera?

Sonia Fernández Pan i Alexandra Laudo ens donaven algunes idees, recordant iniciatives posades en marxa pels poders públics a Suècia -país particularment sensible a la igualtat de gènere- o reivindicant una escriptura feminista basada en els afectes que afavoreix una forma de cita no legitimadora sinó inclusiva.

Aquest mes, l’ambient a les xarxes socials espanyoles ha estat calentet, amb senyors indignats amb el feminisme, amb les dones protestant i amb tot allò que faci olor a progrés social. Què passaria si els féssim llegir a Chimamanda Ngozi Adichie? Els semblaria massa bàsic o ens voldrien cremar a la foguera? Encara queda camí per recórrer.