Fenòmens estranys

Ha passat un mes d’aquell text introductori en què parlàvem, mig seriosament, de la monstruositat de l’època actual. Ens semblava interessant tractar aquesta contemporaneïtat, de la qual tan directament bevem, des d’un punt de vista crític, des de l’expressió actual de l’art, però des d’un posicionament clar, o no tant. Atansar-nos al allò que considerem diferent sense el respecte habitual. Al monstre, a l’anormal.

Per a això necessitàvem descarregar el pes de la política i surar cap a la fantasia, perquè, com a molts, ens repugna el temps terrible que assetja el nostre segle. Per contra, i encara que soni -o es llegeixi- estrany, al mateix temps, ens resulta curiós que el que ens atrau del que intrínsecament rebutgem sigui precisament això, la càrrega de “desconegut” que porta amb si el portador de la diferència. Aquesta diferència, o aquesta distància, s’ha tractat en aquest mes que tan bons textos ens ha portat, des d’un punt de vista quasi fanàtic, des de l’amor del freak, des de la mística i l’afecte pel llenguatge alternatiu del que considerem “fenòmens estranys”, monstres, bestioles rares.

Juanjo Santos entrevistava Lars Bang Larsen, co-comissari de la biennal de Sao Paulo 2016, autor del cèlebre assaig “Zombies of Immaterial Labor: the Modern Monster and the Death of Death” i entre moltes altres, a punt de publicar “Art i norma. La societat sense atributs i altres textos”, una col·lecció d’assajos amb perspectiva sociològica sobre les tensions de l’art contemporani i l’economia actual; una entrevista en la qual es va tractar la psicodèlia com a element generador de veritats diverses, el potencial d’allò zombie com a concepte i símbol…

Ana Llurba disseccionava abans que ells, l’exposició titulada Aura Nera, de Regina de Miguel a l’Arts Santa Mònica. Una exposició plena de mites, ciència altra, genealogies fosques i en definitiva, espais de significació d’aquest espai, ocult, diferenciat, en el que creix i prospera allò que anomenem monstre. Post-humanisme, mitologies, vents foscos, Donna Haraway, femineïtats mitològiques, entre molt més.

Per la seva banda, Caterina Almirall publicava un meravellós pastitx nodrit de dinosaures i la seva representació i conceptualització primigènia. Una mena d’arquitectura de l’imaginat, el projectat, una arqueologia realitzada a partir de fragments -com excusa- d’una ordenació quasi precària per a l’objecte, rica per al concepte, fruit de l’acoblament de peces posterior a la seva extinció.

Hem gaudit de valent, també amb Manuela Pedrón Nicolau i la seva ressenya sobre Slow Motion , pel·lícula de Ben Rivers infectada pel paisatge del que és anòmal, de les illes i paratges desconeguts que habiten en l’imaginari d’una ciència ficció no convencional, molt més abstracta, o especulativa si es vol, més oberta a qüestions no palpables, a codis de representació alterns.

I mentre això passava, vam acudir -sense text que ho ressenyi- a la inauguració (estranya obertura) de “The more we know about them, the stranger they become” un cicle comissariat per Sonia F. Pan[[http://themoreweknowaboutthemthestrangertheybeco.me]], a la planta 0 de l’Arts Santa Mònica i que s’inaugura, després de la introducció que ens va encantar, el 2 de febrer amb Roc Jiménez de Cisneros. Ens va agradar especialment això de la subjectivació de l’objecte, això del buidatge de l’espai per reclamar la presència d’aquest, que es personifica i gairebé encarna en un procés “fabulós”, en el sentit de faula, que no sabem on ens pot portar. El cicle es diu “the more I know them, the stranger they become” i ens sembla un colofó i un tret magnífic per continuar cap endavant amb això de l’apropar-se al estrany. Seguim.