close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 gener 2017
a)
En arqueologia el context ho és tot

Caterina Almirall

Per veure les coses cal mirar. I cal saber com mirar. Imaginem però, les dificultats afegides per entendre allò que literalment no es pot veure. És el cas, per exemple, de la matèria obscura. Les partícules de la matèria obscura només interactuen de forma imperceptible amb la matèria que coneixem, però en canvi expliquen el 85 per cent de la matèria de l’univers. Cal pensar per això, que els avenços científics no només inclouen allò conegut, també inclouen, de forma crítica, allò desconegut[[Randall, Lisa, La materia oscura y los dinosaurios, Acantilado, 2016]]. Lisa Randall explica en el llibre La matèria obscura i els dinosaures la relació entre aquesta matèria transparent i les circumstàncies que van portar a l’extinció dels dinosaures. Els dinosaures, com la matèria obscura, no els podem veure directament, sinó a través dels rastres que han deixat a l’univers.

La paleontologia és la disciplina basada en el mètode científic que estudia el desenvolupament de la vida sobre la Terra basant-se en el registre fòssil. Es tracta justament d’accedir a alguna cosa que ja no existeix a través dels seus rastres. Els fòssils són els rastres a partir dels quals es generen imatges -s’imagina- allò que va produïr-los. S’han trobat a diferents llocs del planeta ossos de dinosaures que ens donen un tipus d’informació concret sobre aquestes bèsties: la llargada del fèmur, la mida de les dents, el volum del cervell, també s’han trobat empremtes com petjades o nius, que donen un altre tipus d’informació, més aviat un “jo vaig ser aquí”, com una “escriptura” a les roques a partir de la qual podem saber més de l’entorn i del context on van viure. La tasca dels paleontòlegs és doncs “llegir” aquestes roques i la finalitat primordial de la paleontologia és la reconstrucció dels fòssils per retornar als éssers fossilitzats l’aspecte que van tenir en vida.

Tot i que els anglesos havien trobat el primer fòssil reconegut de dinosaure molts anys abans, al 1853 la majoria de la gent encara no tenia ni idea de quina era l’aparença d’un dinosaure. Tampoc els científics n’estaven segurs, els únics fòssils amb què comptaven eren algunes parts i peces, una dent aquí, un os allà. Van pensar, però, que si estudiaven un fòssil i el comparaven amb un animal viu podrien completar els espais en blanc. L’iguanodont, per exemple, tenia les dents bastant similars a les d’una iguana. Per tant l’iguanodont segurament s’assemblaria a una iguana gegant. Waterhouse Hawkins fou l’artista que va modelar les primeres reconstruccions de dinosaures, ell mateix era un apassionat de les ciències naturals i col·laborà amb el paleontòleg Richard Owens per dur a terme les fantàstiques reconstruccions. Waterhouse va puntualitzar que uns escassos ossos d’iguanodont havien ajudat a determinar la mida i la proporció del model, i que un altre os, talment una punxa, segurament anava sobre el nas, com una banya de rinoceront.[[Avui en dia l’iguanodont ha canviat molt respecte els dissenys de Waterhouse Hawkins. La “banya” ha passat a ser dues urpes als polzes, camina sobre dues potes, no quatre, i s’ha estilitzat una mica]]. Com molts artistes Waterhouse va créixer dibuixant el món al seu voltant. Quan era jove va descobrir quina era la seva verdadera passió: els animals. Li encantava dibuixar-los i pintar-los. Però el que realment li agradava era esculpir-ne models que acabat del seu treball semblava que cobressin vida[[Kerley, Barbara i Selznick, Brian, The dinosaurs of Waterhouse Hawkins, Scholastic Press, New York, 2001]].

b) Representación del Iguanadonte

Aquesta ha estat també la tasca dels artistes en moltes ocasions: donar una imatge a coses que no podem veure. El poder que s’ha atorgat a aquestes imatges ha estat enorme, les imatges de vegades adquireixen exactament els mateixos atributs d’allò que representen, substituint-ho. Com en el cas de l’iguanodont, la reconstrucció d’allò desconegut, invisible, es resol a partir de completar-ho amb alguna cosa que sí que coneixem, generant aleshores una cosa nova. Amb aquest assemblatge de coses que ja coneixíem, el que generem, en certa manera, és un monstre: un Frankenstein, una quimera, un drac, un mite.

La categoria d’allò monstruós apareix en la tradició occidental fruit de la divisió entre allò natural i l’antinatural. Per això allò monstruós adquireix significat quan s’observa i es contempla en un espai que li és aliè, quan la seva anormalitat entra en el regne d’allò normatiu. De la mateixa manera que en arqueologia o paleontologia la informació del fòssil s’extreu en relació al context on s’ha trobat i del que se’n coneix -l’edat de les roques, les característiques ecològiques, altres fòssils…-, el monstre es constitueix en relació als límits d’allò designat com a natural o normal. Segurament van ser fòssils de dinosaure els que van originar al principi la idea d’un drac: uns ossos enormes que no es corresponien amb cap animal viu, però que en canvi eren evidentment semblants als d’un animal. A l’època clàssica es creia que els fòssils eren capritxos de la naturalesa, imatges que la natura generava a semblança dels éssers vius. Al límit entre allò natural i allò antinatural. Roger Caillois parla de la fragilitat dels límits en la classificació de les coses. Al llibre Medusa i cia. pintura, camuflatge, disfressa i fascinació en la naturalesa i en l’home[[Caillois, Roger, Meduse et cíe, Seix Barral, 1962; Citat per Carlos Fernández-Pello, a la tesis doctoral Saber parcial / Sabor diagonal: imágenes del texto y producción de conocimiento desde el arte , UCM 2016.]] explica que el progrés del saber consisteix en descartar les analogies superficials i en descobrir connexions profundes, menys visibles potser, però més importants i significatives. Ens adonem del nombre gairebé infinit de paranys que sense cessar han hagut d’evitar els savis per identificar les distincions útils, les que delimiten el camp de cada disciplina. Aquests paranys, aquestes aparences enganyoses, no són d’altra banda meres simulacions, per parlar amb propietat, no són ni tan sols aparences. Són realitats a les que, en darrera instància, està lligat un coeficient d’importància menor que el concedit a certes altres. Caillois ens recorda que el que ara està contingut en la categoria dels rèptils -com pot ser el cas del llangardaix i la serp per raó dels seus mètodes reproductius o les escates de la pell- havia estat anteriorment separat d’aquests per motiu de diferències més evidents, i en aparença més fortes o indiscutibles, com podia ser la manca d’extremitats viperines versus les quatre potes del llangardaix.

Els mites, les quimeres, sorgeixen del joc amb els límits de paranys i simulacions, en definir la importància de cada rastre. Al 1725 el Doctor Beringer va trobar a la muntanya d’Eibelstadt fragments de pedra calcària amb formes d’animals com llangardaixos, granotes i aranyes amb les seves teles. Beringer creia que eren fòssils, i el fet que alguns d’ells fins i tot portessin inscrit el nom de Déu en hebreu li suggerí que podrien ser d’origen diví. El mecanisme pel qual es formen els fòssils encara no es coneixia, i tot i la naturalesa fantàstica d’aquells -que van resultar falsificacions- Beringer els va prendre seriosament i va publicar l’any següent un llibre que els descriu, la Lithographiæ Wirceburgensis. Aquest llibre monstruós el va portar a enfrontar-se amb els col·legues que li havien parat l’engany. La col·lecció va ser anomenada Lügensteine, les pedres mentideres.[[https://en.wikipedia.org/wiki/Beringer’s_Lying_Stones, http://hoaxes.org/archive/permalink/the_lying_stones_of_dr._beringer/, es pot veure online a http://amshistorica.unibo.it/3]]

A Les écarts de la nature, Bataille resitua el monstre fora de la dicotomia moderna normal/anormal, assumint la diferència com una dialèctica natural. El monstre és així una antiestètica que subverteix l’ordre normalitzador i excloent, i que determina que tot ésser individual és, en certa manera, un monstre[[Bataille, Georges, Las desviaciones de la naturaleza, a Carta, revista de pensamiento y debate del MNCARS, primavera-verano, 2013.]]. Així, les restes fòssils que expliquen les transicions en l’evolució no només són troballes de gran valor científic que omplen els buits i justifiquen la teoria evolutiva, sinó que també són petits monstres i quimeres que esborren els límits entre uns i altres. Els descendents dels dinosaures que han evolucionat fins avui són les aus. Curiosament no descendeixen dels pterosaures -germans voladors dels dinosaures- com cabria imaginar si ens guiem per les aparences, sinó dels dinosaures terrestres.

L’archaeopteryx, a vegades anomenat amb el seu nom alemany Urvogel que significa “ocell original” o “primer ocell”, és l’ocell més antic i primitiu conegut. L’archaeopteryx visqué durant el Juràssic superior fa aproximadament 150-145 milions d’anys, al que avui en dia és el sud d’Alemanya. Un temps en què Europa era un arxipèlag d’illes en un càlid i somer mar tropical, molt més a prop de l’equador que en l’actualitat. És una de les troballes fòssils més importants de la història que es descriu com una peça clau en el coneixement actual de l’evolució dels éssers vius. És el perfecte exemple d’una forma de transició, en aquest cas entre els rèptils i els ocells: comparteix característiques amb els rèptils com les dents, les urpes a les extremitats superiors i una llarga cua òssia; i també comparteix característiques amb els ocells actuals, ja que té plomes, ales i espoleta, entre molts altres trets. Tot i ser considerat l’ocell conegut més antic, el 1984 Sankar Chatterjee va descobrir uns fòssils que, el 1991, va anunciar que pertanyien a un ocell extingit encara més antic que l’archaeopteryx; el va anomenar protoavis. La taxonomia del protoavis és controvertida, diversos paleornitòlegs consideren que es tracta d’un avantpassat de les aus modernes, mentre que la majoria de la comunitat paleontològica el consideren com una quimera, una barreja de diversos espècimens.

Costello i Abott vénen del futur, i tot i que a la pel·lícula The Arrival en diuen heptapodes, són calcats al calafant, un animal futurista imaginat per un grup de científics de la mateixa manera que han estat imaginats els dinosaures: a partir de coses que coneixem. Fins i tot el nom de la seva espècie representa aquest sistema de creació per assemblage. El calafant és un enorme calamar terrestre que viu als boscos, com un elefant. Els calamars avui en dia viuen al mar, no tenen esquelet, són tous i neden canviant la forma del seu cos. Però d’aquí 200 milions d’anys, aquest animal pot haver sortit a terra. En sortir per primera vegada devia arrossegar-se, però el calafant ha convertit amb el temps els seus tentacles en autèntiques potes. Però, perquè ens visiten els calafants? Louise es precipita de nou a la nau espacial, i apareix el transbordador que se l’endú cap endins. Es troba amb en Costello, que li comunica que l’Abbott s’està morint. Louise li pregunta sobre les visions que ha tingut d’una filla, i Costello li explica que el que ella està veient és el futur, revelant-li que les seves “visions” no són escenes retrospectives sinó futures. Costello també li comunica que ells han vingut a ajudar a la humanitat mitjançant l’intercanvi del seu llenguatge. Aquest llenguatge canvia la percepció mental del temps, així els alienígenes saben que d’aquí 3.000 anys, en el futur, necessitaran l’ajuda de la humanitat a canvi. Per això li demanen a Louise utilitzar la seva “arma”, la seva capacitat per veure el futur i que l’intercanvi tingui fruit[[http://www.imdb.com/title/tt2543164/synopsis?ref_=tt_stry_pl]]. Aquest llenguatge circular que connecta passat, present i futur en un sol instant, corrobora la idea que tot el que sabem és perquè ho hem vist abans, generant aquest saber monstruós per assemblatge. A la Louise els monstres no li semblen monstruosos perquè ja els havia conegut anteriorment.

c) Estatuilla de fango de la colección Acámbaro. Waldemar Julrsud

En Roger Caillois proposa que a banda de la nostra capacitat d’imaginar, les pedres on llegim el registre d’allò que va ser, també tenen la seva pròpia capacitat de generar imatges. Pedres que pensen o que generen imatges, pedres monstruoses. Podríem dir que potser el doctor Beringer no anava tant errat, que les evidències que ell va trobar en els fòssils no eren simulacions, contenien al cap i a la fi la informació i el registre d’una activitat, tal com es plantejava en l’època clàssica. De la mateixa manera, quan en Waldemar Julsrud, un arqueòleg aficionat establert a Mèxic, va descobrir per primera vegada un dinosaure de fang entre les troballes del seu ajudant Tinajero, ¿què és el li va sorprendre més: que el dinosaure encara era allà, o que ja era allà el ser humà? Per que aquesta narrativa tingués sentit, Waldemar va convertir l’aparent anacronisme de l’animal prehistòric en una trama, i va plantejar la hipòtesis de que humans i dinosaures havien coexistit en algun moment.[[Goosen, Moosje M. El dinosaurio que todavía estaba allí, en: Ixiptla, revista de arte y antropología, vol. 3, 2015.]]

Aquest text és un pastitx, un collage, un monstre. És un text fet a la vegada d’altres textos. No és un text lineal, va en contra de la linealitat narrativa i s’enreda com el llenguatge de l’Abott i Costello del futur – o del passat-. He pres les paraules a algú altre que me les havia dit abans, per això -potser sense saber-ho-, han contribuït a aquest monstre en Carlos Fernández-Pello que em va parlar extensament d’en Roger Caillois i The Writing of Stones a l’activitat que vam fer a Espazio Trapezio de Madrid la tarda del passat 19 de gener, en Quim Packard que em va descobrir la història de Waterhouse Hawkins a través de thememorypalace.us i en Daniel Moreno que em va portar a veure The Arrival per sorpresa i que em va explicar la relació amb el calafant. I també, és clar, l’amic Google, ell em va presentar l’Urvogel, en Protoavis, el Dr. Beringuer i companyia. Els dinosaures de Julsrud vénen de la revista Ixiptla que vaig trobar entre la selecció de múltiplos.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)