Festival She Makes Noise- un viatge per les dissidències- she/they/them-

El gran anunci de l’actual ministre de cultura Ernest Urtasun sobre la necessitat de descolonitzar el museu ha agafat de sorpresa molts senyors que ja estan criticant la decisió, mentre que a altris ens ha semblat fenomenal i que és el mínim que cal fer en les grans col·leccions del Prado o el Reina Sofia. Des d’allò més petit, algunes treballem en aquest sentit sense estar legitimades per l’administració. Un dels dies més importants del festival She Makes Noise ^[1]El Festival multidisciplinari She Makes Noise treballa per la difusió de la música electrònica experimental i l’audiovisual contemporani, visibilitzant les dones creadores i les identitats … Continue reading, va ser el 20 d’octubre de 2017; aquell dia i aquella nit a La Casa Encendida va ser el moment de mirar més enllà de les escenes de club europees i dels ritmes electrònics vuitcentistes (entengueu house i techno). En un festival amb continguts tan específics i travessat pel feminisme, és important dur a terme un exercici d’autocrítica i no deixar fora a totis lis que no es llegeixen dintre del binarisme de gènere. Tenim un desig, caminar cap a una societat cyborg i no-gender, però mentre hi arribem, continuem treballant amb perspectiva de gènere ampliant-la, diversificant i aglutinant sota aquell gènere no gènere les identitats trans. Elles, ells, ellis sempre han estat allà/aquí, però la seva visibilitat no. M’han preguntat molts cops perquè hi ha tantes persones del col·lectiu LGTBQ+ que es dediquen a la música electrònica. Òbviament no ho tinc clar, però la meva teoria respon a la marginalitat mateixa que ha tingut l’escena electrònica, entesa com una rara avis, malgrat que aquestes propostes musicals són coetànies al nostre temps, de la mateixa manera que la contemporaneïtat són les identitats trans i fluides. La participació d’artistes trans va engegar el 2016 i ha estat constant des d’aleshores malgrat les crítiques i falta de sororitat per algunes dones i associacions, però aquesta és una altra història, una mica més trista.

Intentem treballar amb un llenguatge visible i inclusiu juntament amb la institució. Si no s’anomena, no existeix, i aquesta és la millor manera d’introduir de manera orgànica no tan sols músiques diverses, sinó també a qui les creen. La compensació es troba en les cares noves, lis joves interessadis en cada activitat. El 2016 érem a anys llum de la llei trans i hi havia una falta total de referents i, tanmateix, aquell any vam comptar amb la participació de l’artista local LaNoche, una pionera que mai es va veure com a tal. La intenció amb ella va ser la de traslladar els ambients més elegants del club al pati de La Casa Encendida i generar una experiència diferent de les hores intempestives de matinada en què habitualment es mouen. Aquest punt resulta interessant per a obrir la música electrònica a nous públics i sumar experiències. L’any 2017 va obrir amb la proposta d’Elysia Crampton, d’origen bolivià, de la regió de Cochabamba, la qual va ser la seva primera actuació a Madrid. Va reivindicar la seva identitat fluida, que aleshores es llegia com a dona trans, en el disc en què va presentar l’heroïna indígena aimara Bartolina Sisa, qui per oposar-se a l’opressió dels conquistadors espanyols allà per l’any 1782, va ser assassinada, i es va convertir en un referent i en un símbol per a les dones indígenes. Porosa i permeable en sons tradicionals i darks, uns anys després, l’artista abans coneguda com a Elysia Crampton es presenta amb el seu nom i identitat aimara; Chuquimamani-Condori, amb un projecte artístic multidisciplinari en què també tenen cabuda les instal·lacions i el vídeo juntament amb el seu germà, el músic Chuquimia Crampton.

Fem un salt a 2019 amb Juliana Huxtable, un altre punt d’inflexió en el festival. Era el cinquè aniversari, i una colla de joves emocionats van assaltar la DJ en acabar la seva actuació, perquè ella era l’estrella i mai no l’havíem vist per aquí. És bonic, també, com les artistes han anat trobant el seu espai en una ciutat on anteriorment no se les programava. Ja des d’aquell any, la pràctica de Juliana Huxtable abraçava diversos temes i àmbits més enllà de la producció electrònica, investigant sobre internet, el cos i el text. Autora de diversos llibres i col·laboradora de nombroses publicacions des del seu activisme queer, va explorar la complexitat de la societat actual en el set que va compartir, emprant el ball com a pensament crític davant la realitat sociopolítica. Originària de l’estat de Texas (Estats Units), no és l’única artista trans que hem tingut fugida d’allà. Té la seva base a Nova York, on organitza les famoses festes Shock Value al barri de Brooklyn. A les seves sessions, desafia les estructures convencionals de la música de club barrejant tota mena de gèneres, des del bass més excèntric fins al pop més fracturat amb melodies R&B i ritmes construïts a través de samples i veus pròpies. Actualment, Huxtable ha posat en marxa el grup i experiment Tongue In The Mind, amb un primer llançament a través del segell discogràfic PAN a la ciutat de Berlín, on, com gairebé totis, passa la major part de l’any. Allà va inaugurar, a finals del 2023, l’exposició USSYPHILIA al centre internacional de fotografia Fotografiska.

Tot i amb les restriccions de la COVID, vam continuar celebrant el festival durant 2020 i 2021. Aquest últim va ser per a Ziúr i Slim Soledad. L’anunci de la seva doble sessió a la nit del 22 d’octubre de 2021 va ser així: «La música electrònica està servint com a canal per a la difusió de les obres d’un bon grup d’artistes trans que se senten properes a aquestes pràctiques al marge de la normativitat vigent». La proposta de Ziúr va estar carregada de sensibilitat i duresa noise, i va presentar per primer cop a Espanya el seu disc Antigate, tot un imaginari de ficcions especulatives amb el que l’artista alemany voreja la fantasia i la ciència-ficció en proposar un viatge a la terra de Cockaigne (terra de Xauxa), una utopia medieval on no era necessari treballar, l’aliment era abundant i el vi fluïa lliurement; una fantasia escapista per als camperols de l’edat mitjana. Des d’allà, ens en vam anar sense anar-nos-en, del pati de La Casa Encendida a Slim Soledad. «Soc travesti, soc negra i soc brasilera», així s’identifica aquesti artista multidisciplinari de São Paulo, Brasil, amb base a Berlín, conegudi com a membre del col·lectiu queer Chernobyl. Va començar com a DJ fa uns anys punxant funk, però des d’aleshores els seus sets i posada en escena han evolucionat i s’ha anat radicalitzant cap a performances que resulten desafiants i salvatges entorn de conceptes com el martiri en connexió amb els cossos que muten i es transformen. Des de l’underground europeu, aquesta també va ser la primera actuació a Madrid. She Makes Noise 2022 va estar travessada pel directe de Lotic, de nou un no binari de Texas erradicadi en Berlín per les polítiques culturals i socials antiracistes i misògines que està prenent aquell estat americà. El compromís amb la investigació, l’evolució dels sons electrònics i la comunitat afrodescendent i queer són les temàtiques en què es basa l’obra de J’Kerian Morgan, àlies Lotic, des dels seus inicis. Amb un nom que vol dir «de, relatiu o que viu a l’aigua», va presentar el seu nou i alliberador disc Water, sumant a l’experimentació electrònica la seva pròpia intensitat vocal, reflexionant sobre la construcció de gènere, la realitat racial i migrant, i la globalització. El seu propi procés, l’hormonació i la precarietat del sector, fins i tot en una ciutat com Berlín, han fet que, ara, Lotic es trobi en una situació delicada, així que li donem suport amb molta força des d’aquestes pàgines.

Les dissidències des d’altres latituds també troben el seu lloc, exemple d’això és x/o, d’origen vietnamita i pseudònim de Veron Xio. La seva pràctica es basa en la disrupció de tot l’establert entorn del gènere i la construcció del binarisme, explorant a escala audiovisual la diversitat més enllà de la dualitat i les emocions. Construir alguna cosa nova a vegades compta amb el component de la destrucció. Aquell viatge, x/o l’identifica amb el seu propi procés de trànsit. Com veieu, tot està connectat, i resulta impossible deslligar la persona de la seva obra. El seu àlbum Chaos Butterfly juga amb veus profundes i inquietants a les quals suma percussions pròpies del jungle, bateries trip hop, ritmes trencats i distorsionats i grups de metal. En el pla visual, compta amb referències de la ciència-ficció, com ara Dune, de l’anime i de videojocs, com ara el clàssic Final Fantasy. Les ficcions especulatives prenen la delantera en aquestes propostes audiovisuals, perquè altres mons són possibles! I l’electrònica dona aquestes possibilitats. A l’última edició celebrada fins ara, octubre del 2023, ens va captivar la performance de Sarahsson, un artista de Bristol, compositori, productori d’electrònica, performer, inventori musical i DJ. El seu LP de debut The Horgenaith està replet d’experimentació vocal que desdibuixa les fronteres entre gèneres. L’harmonia i diferents textures de la seva veu fan que els seus espectacles adquireixin un to teatral i inusual. En els seus directes utilitza el daxophone, un instrument musical d’arc de fabricació pròpia, que fusiona amb gravacions de camp, xiuxiueigs i diferents textures vocals i sonores que indueixen a un viatge propi per les narratives de ficció. Va ser el seu debut a Espanya.

El risc en la programació, la responsabilitat a l’hora de compartir continguts i que aquell SHE s’obri i que sigui cada cop més fluid i plural. Així continuarem amb tota la il·lusió treballant per a vosaltres.

Llista de reproducció- un viatge per les dissidències-

[Imatge destacada: Sarahsson. Festival She Makes Noise Foto @LaCasaEncendida ©Estudio Perplejo]