Flow. O Juan Obando, Museum Mixtape (Dirty South Edition)

Formi’s en un camp artístic no hegemònic. Acudeixi als seus ritus de socialització. Acostumi’s a ells. Canviï de país. Busqui el mateix allà. Trobi-ho a faltar. Adoni’s de que allà també -com on vostè vivia-, la infraestructura de l’art contemporani està buida: edificis enormes i bonics, com cotxes caríssims. Noti que la classe creativa del país amfitrió està obsessionada per distingir entre Highbrow i Lowbrow. Comprovi que el mapa cultural d’aquest context està marcat per tres hubs i un buit de la mida d’un continent. Res més. De debò. Vostè habita una regió amb un baix sex-appeal intel·lectual i on -com on vostè vivia – el racisme bilateral soft és ben vist.

Com que vostè va arribar d’un país on el Hip Hop és un fenomen corporatiu, s’interessa per la quantitat de gent treballant al voltant d’aquesta música i per tot el que ells fan. Concerts, cassets -sí, cassets-, samarretes, pistes, vídeos, tunning de cotxes, estris, i joies. Entén que aquestes persones ho veuen tot amb mentalitat administrativa. Intercanvi de serveis = intel·ligència comercial + donar-li a l’audiència el que espera. Els mitjans d’informació constaten el fenomen. Un altre Nou esperit del capitalisme.

Però vostè no oblida que prové de les arts visuals (i que el duo Abramovic/Z no existeix), llavors fa el link: un museu d’art contemporani no és la mansió perfecta per a un vídeo de Hip – Hop? Torna a pensar i sí: parets grans, blanques, netes, dipòsits que podrien rebre diverses limusines, sense piscina però amb contingut (gairebé) tan esterilitzat, sense gent. No veu allà el got mig-buit, sinó mig ple.

Joan Obando és un arquitecte i dissenyador colombià que viu a Carolina del Nord, ensenya a la universitat i coneix el context cultural de la regió. Amb base a això últim, decideix estudiar la mútua exclusió que hi ha entre espais culturals altament subsidiaris i gestions culturals veritablement dinàmiques. Organitza una gira on contacta hoppers locals al llarg de la Costa Sud-est dels Estats Units, perquè cantin a l’interior de museus d’art contemporani sobre el que els doni la gana. La intenció no és maquillar la bretxa cultural -com en qualsevol espot pagat per ‘Taula Directiva de Museu’ dominada per membres blancs (o blanquejats), on marginals de qualsevol color repeteixen “visita-els-museus” – sinó interpretar contingut visual en públic.

Els primers vídeos semblen la versió beta d’una sèrie més àmplia d’enregistraments en espais institucionals, on l’artista fa gala d’una sofisticada filosofia Site-Specific, que barreja crítica i música en parts iguals. Cançons més en la tònica del comediant ben informat que l’artista contemporani pseudo-polític. Apunts sobre el programa iconogràfic de les obres, les seves incoherències formals, les seves dimensions, la grandiloqüència dels seus marcs, la patent pretensió dels seus autors. Improvisació amb caràcter més que erudició recitada. El http://vimeo.com/84752296 es llançarà durant la primera meitat de 2014. Museus per a tots!