Franz Erhard Walther a WIELS

La llegenda del minimal va més enllà de la reiterativa producció industrial, seriada i modular. Des d’aquesta fredor de l’adjectiu passem a un més calorós transvasament entre l’objecte i la situació, on es desencadena la qüestió relacional. Les peces redefineixen l’espai i la interacció passant, per molt que li pesi a Michael Fried, a una dimensió teatral, on l’espectador s’inclou com co-productor, això és com “Behold” en un ressò transatlàntic al concepte situacionista de “viveurs”.

En aquest sentit, el treball de Franz Erhard Walther suposa un exquisit exemple en l’expansió cap a l’experiència. Les seves primeres obres de finals dels cinquanta a principis dels seixanta, manipulen el paper i el cartró a la recerca d’una tridimensionalitat infringida per la cola, el tall o l’embolcall. A partir d’aquí les seves obres es propaguen amb l’aparició de la tela, cosida a mà per la seva parella, i arriben a les seus més reconegudes quotes amb el Primer Equip de Treball (1963-1969), una sèrie de teles-objecte que han de ser activats pels visitants. Aquí l’objecte es converteix en un mitjà, on el seu ús comporta una experimentació en comunicació, meditació i moviment. L’equivalència entre la recepció i el moment de la creació, passa per agrupar el cos en l’espai/temps amb un gest, una activitat que es constitueix com a situació d’ús. Les condicions de l’acció es desenvolupen en aquestes dimensions, on la distància, la proporció i la intensitat són les coordenades de l’experiència. Les múltiples possibilitats de l’esdevenir, la potencialitat amagada en cadascun d’aquests instruments, reflecteixen les nostres pròpies existències i activitats quotidianes, obrint-nos a la reflexió infinita sobre aquestes. I sí, hi ha qui ha volgut veure en això una traducció germànica dels Parangolés d’Oiticica. Igual de característiques són les Formacions de Paret, on cos i mur es troben gràcies a una tela que ens emmarca i on podem resseguir en pròpia carn els límits entre l’assamblage i l’environment.

Per Walther tan important és el moment de l’activació com el moment de l’emmagatzematge, el desplegar i plegar la tela, no només facilita l’apreciació del tacte suau, sinó també suggereix un cert caràcter únic, d’expectació i respecte per un material que encara que siguem nosaltres qui l’activa, guarda en la seva naturalesa íntima una objectualitat viva i antropomòrfica.

Així com l’emmagatzematge, la documentació i la investigació es mouen entre l’art i el no-art, per mitjà del dibuix i l’aquarel·la, es fan explícites les instruccions i els detalls de la instal·lació. A partir d’aquests plans, vistes i anotacions es desxifren les fonts del pensament i el procés de treball.

Igual d’especial és l’interès que Walther ha tingut des dels seus inicis per la tipografia. Un dels primers exemples és la impressió a color d’una sèrie de paraules com museu, on la paraula busca alimentar ja una expansió corporal, on el llenguatge es transforma en acció, o millor, en posició del cos, evidenciant la vessant performativa del disseny.

Si l’any 2011 les obres de Walther es van poder definir des del DIA:Beacon, aquests dies estan disponibles al Wiels de Brussel·les, on haurien de funcionar també com un pavelló annex al Museu d’Art Útil que ocupa a pocs quilòmetres d’aquí el Van Abbemuseum. Si bé la utilitat de les peces de Walther no tenen aquesta voluntat transgressora, sí recalquen l’aspecte viu que tota Social Power Plant es mereix. I a més, es posicionen com un perfecte moment intermedi entre la interacció de l’Abstract Cabinet, de l’energètic duo El Lissitzky-Alexander Dorner i la utilitat militant de la línia Eduardo Costa-Tania Bruguera.