La privació de la mirada

Un estiu passat, la segona tinent Eden Abargil va publicar un àlbum d’imatges al seu Facebook privat titulat L‘exèrcit, el moment més bonic de la meva vida. Tot i les seves afirmacions de l’estètic sublim, la majoria de les fotografies eren bastant mundanes. Paperassa sent feta vestida amb un uniforme color oliva. Abraçades amb altres soldats convertits en amics. Tòpics burocràtics avorrits i de cop, una fotografia d’ella mirant a la càmera, posant al costat de detinguts no conscients de la situació amb els ulls embenats. Publicant banalitats d’oficina al costat d’abús, el seu àlbum va servir com a recordatori de com les fotografies produeixen autoritats morals; una clara sensació d’agència és permesa a aquells que produeixen la fotografia, mentre que roben l’agència d’aquells que hi participen de manera forçada. Quan la segona tinent va mirar a la màquina fotogràfica amb un somriure envanit en una de les fotografies, no va ser cap coincidència que es posicionés davant de tres palestins emmanillats i amb els ulls embenats emmarcat davant d’una colossal paret de ciment. Potser no és cap sorpresa, doncs, que aquesta mateixa infraestructura, que va ser creada per mantenir alguns a cegues d’altres, servis com al teló de fons d’una fotografia el present encara es troba absent. Per una altra fotografia similar, Abargil seia al davant d’un altre home amb els ulls embenats a qui ridiculitzava amb el que ell no podia presenciar: ella bufant-li un petó. La seva documentació degenerada no era privada. El que va fer la seva documentació autopublicada molt més degenerada va ser la interacció amb l’audiència que va provocar. Els amics feien comentaris sarcàstics a la xarxa social pública, suggerint que l’Abargil és la més sexi quan posa d’aquesta manera, i que un dels homes arrestats es devia posar dur per ella.

Però tot i que aquesta conducta reprotxable és considerada acceptable dins de la cultura militaritzada a Israel, premses i altres organitzacions internacionals no van estar d’acord amb la conducta emprada. Abargil va patir escrutini d’arreu. Incapaç d’afrontar les mordaces respostes provinents de prop i també de llum, la soldat va sucumbir a la pressió. Expressant una dissonància cognitiva mitja de ser tant una víctima com l’agressor que s’ha convertit en quelcom massa comú, Abargil va reclamar a la premsa que estava interessada que les seves fotografies van ser fetes sense malícia, i que no hi havia cap afirmació en aquelles fotografies que van ser fetes al voltant de la Franja de Gaza on aquests homes indocumentats eren sospitosos d’haver travessat el mur il·legalment. Per ella, les fotografies era un habitual reflex de l’experiència militar. Però alhora, la seva narrativa de persona innocent dels fets era sovint interrompuda amb els seus arravataments sobtats d’ira. Abargil va declarar com odia els àrabs i els desitja el pitjor. Expulsant espuma pel teclat, va confessar com ella estaria encantada de matar i mascarar-los. Abargil va concloure que ella no pot permetre que els amants dels àrabs arruïnessin la vida perfecta que estic vivint. El que és important destacar és quan la seva perspectiva i postals digitals van servir com a punt d’inflexió. No per la violència representada en elles; embenar els ulls com a forma de castic ha existit durant segles. Però hi ha un mode organitzat d’abús que va ser sovint amagat de plena vista– deixat en els marges socials dels esquadrons i camps de presoners; agafant posició darrere d’altres murs de separació. Així i tot, elevar tals actes de violència en un espectacle glamurós que es podia compartir i estar-ne orgullós, era nou. La seva malícia triomfant va servir com a via per acumular capital social. La tortura ara tenia la funció afegida d’existir com a aparell per a generar clicks i likes; funcció que continuarà exposat des d’ara fins sempre.

Lynndie England Either fent el gest de “polzes amunt” o fent el gest que duia una pistola apuntant al penis d’un home detingut iraquià encaputxat i despullat a Abu Ghraib (en.wikipedia.org, 2003).

Les imatges de l’Abragil van ser sovint comparades amb les d’una altra opressora viral, Lynndie England. Tan caiguda en desgràcia per fotografies d’ella posant amb grans somriures i dits amunt al costat de cadàvers i ostatges agonitzants al centre de detenció d’Abu Ghraib durant la suposada guerra global contra el terror, England, a diferència d’Abargil, va ser acomiadada de les forces armades dels Estats Units després del procediment corresponent. Les seves imatges van ser filtrades i no compartides públicament, però les imatges de les dues soldats van tenir exactament la mateixa funció. Fer que aquelles fotografies va ser part integral del procés d’humiliació. Qui sigui que reté la voluntat de determinar com els subjectes seran presentats controla el seu valor social. Per consegüent, l’al·legació de Philip Gourevitch, que republicar tals imatges exhuma i repeteix la seva desgràcia. Però quan a l’Abargil se li va preguntar sobre les similituds amb la seva equivalent ianqui, va respondre que tot el món em compara amb ella. És pertorbador. Tot i la seva passió libidinal mútua per la tortura i massacre dels Àrabs, Abargil va intentar retractar-se de les seves accions repetidament i va jurar que les seves fotografies van ser fetes amb bones intencions, no com les de l’americana. Però les dues soldats renegades compartien més que tan sols un desig fervorós per denigrar altres i altres banalitats malvades semblants.

Mentre que tant com l’Abargil i England han abusat subalternament, de menys a més grau, l’anonimat de les seves víctimes continua sent igual– homes amb els ulls embenats que per sempre seran altres inidentificats. Privant-los de les seves identitats i biografies, reduint tota la seva vida a la pèrdua d’aquesta, és part del procés de tortura, i no menys que la creació, disseminació i circulació de les seves imatges. Amb la seva actuació depravada es pot afirmar que és obvi que la violència ha de manifestar-se com a espectacle per tal de rebre una dimensió moral. La humiliació no existeix en un espai buit. Tant en el cas d’Abargil com en el cas d’England, es requereix i demanda una audiència per tal que pugui passar i per als rols d’abusador i abusat es mantinguin fixats. El que vol dir a la pràctica es tradueix en la insistència dels mitjans per parlar amb Abargil i England en lloc de parlar amb els seus subjectes. Quan es prenen consideracions morals a partir de les conversions, motius qüestionables per redimir els soldats en lloc d’humanitzar les seves víctimes és potser sensible donada la composició de les fotografies mateixes. Per més ambicions polítiques generoses que puguem tenir, quan una fotografia ens presenta amb una persona reconeixible i mòbil amb expressions clares, és més fàcil establir i respondre amb aquell subjecte, que amb qualsevol altre emmanillat i amb els ulls embenats. Saquejat de les seves característiques humanes, aquells documentats com a mancants de visió i amb les extremitats lligades, semblen ser més cossos en procés de ser cadavers.

Imatge provinent de “Red Wolf And The Surveillance State: Investigating The Human Rights Implications Of AI-Powered Facial Recognition Technology In Palestine” The Dialogue Box, 19 de maig de 2023 per Junaid Suhais

Es tracta d’engabiar el cos polític palestí en el sentit més literal. Quan nosaltres també fem contacte visual amb els soldats, d’alguna manera se’ns fa també culpables dels seus crims. En termes més generals, les fotografies posen els fonaments a una relació permanent i immutable dels fotografiats amb el fotògraf. Quan el subjecte dins la fotografia és una persona o grup, la seva percepció i reacció a la càmera és fonamental per a determinar el seu estat emocional i el seu permís bàsic. En el moment en què aquesta forma de representació bàsica és robada als subjectes, quan les seves cares estan tapades amb drap i la seva mobilitat són espoliades, la seva voluntat és reticent i confinada a l’entreteniment dels altres. La privació de la mirada d’aquest tipus perverteixen component moral més bàsic de la fotografia: el consentiment. Nombrosos països al voltant del món han il·legalitzat fer i compartir fotografies d’altres quan mostra el desemparament precisament per aquesta mateixa raó– permetre’ls un retorn de mirada els hi garantiria passos igualitaris i asseguraria la seva agència personal. La privació de la mirada des de llavors ha explotat a proporcions titàniques. Gràcies a la vigilància algorítmica i la suposada imparcialitat de la intel·ligència artificial, el sistema de reconeixença facial conegut com a Red Wolf, ha proliferat en territoris ocupats i territoris no desitjats. Abargil i England estan en aquest sentit precursores personificades per aquest nou mode de control social. Subjectes perseguits estan en un estat constant de ser o encegats o vigilats. No hi ha un punt mitjà. La dominació roba les llibertats bàsiques atribuïdes als sentits.

Israeli soldiers censored next to a detained Palestinian child, October 2010

La violència és una divisa dins les societats militaritzades. En el qual, com més violents són els actes que una persona comet, més recompensades seran els obsequis econòmics, socials o sexuals. La deshumanització és socialitzada i legitimada gràcies a tals accions àmpliament visualitzades. La privació de la mirada ara un afer sistematitzat. Només uns mesos després que la segona tinent obris les comportes, una imatge de quatre soldats burlant-se d’una nena palestina amb els ulls embenats va ser compartida per un altre efecte xoc inútil. El que va ser inusual va ser que en aquella imatge per decisió d’algunes pàgines web va anonimitzar els homes que duien les armes que estaven al costat de la nena amb els ulls embenats.

La privació de les identitats ressalta l’opressió d’alguns i protegeix els drets de molt pocs. Noves imatges arriben des de les instal·lacions de detenció de les American Immigration and Customs Enforcement (Implementació d’immigració i duanes). Imatges que inverteixen els rols. Avui en dia, els guardes són els qui van emmascarats mentre que els presoners són exposats. Aquest canvi indica l’immens desenvolupament tecnològic de les últimes dues dècades. A causa dels servidors encarregats de la busca invertida i les bases de dades de reconeixement facial, retenir el dret d’amagar la cara és de summa importància per a protegir els drets civils i digitals. Col·locar càmeres de seguretat a cada cantonada i escàners biomètrics a cada lloc de control fronterer fa l’ocupació omnipresent; indefugible. Tal com els executors encaputxats de l’edat mitjana, amagar-se a plena vista ha tornat a ser un dret només per a declarar carnissers esponsoritzats.

Agents de policia vigilen la segona arribada de reclusos pertanyents a les bandes MS-13 i 18 a Tecoluca, El Salvador, el 15 de març. Presidència del Salvador a través d’AFP – arxiu Getty Images

Els centres de detenció com el de El Salvador i Sde Teiman ara embenen els ulls a centenars d’ostatges durant llargs períodes de temps en condicions subhumanes. Més que una conducta espontània al camp de batalla, la privació de la mirada és ara una obligació nacional de màxima importància. Fer que els qui són deshumanitzats no tinguin la noció del temps i l’espai vol dir extirpar-los d’un pilar bàsic de la mateixa existència.

(Imatge destacada: la soldat isrealiana Eden Abergil posant al costat de detinguts palestins publicat al seu perfil de Facebook el 2010).