La privació de la mirada

Durant un final d’estiu, la segona tinent Eden Abargil va publicar un àlbum d’imatges al seu Facebook privat titulat L‘exèrcit, el moment més bonic de la meva vida. Tot i que el títol de l’àlbum sembla un reclam d’estètica sublim, la majoria de les fotografies eren bastant mundanes. Tramitació de documents portant un uniforme verd oliva. Abraçades efusives amb altres soldats ara convertits en amics. Paperassa i tràmits burocràtics i, de sobte, una imatge seva mirant fixament la càmera posant al costat de detinguts amb els ulls embenats, aliens a la situació. En publicar banalitats d’oficina amb abusos, el seu àlbum servia com a recordatori de com les fotografies produeixen autoritats morals; així un clar sentit d’agència s’atorga als qui les prenen, mentre se’ls pren als qui són obligats a participar-hi. Quan en una de les fotos, la subtinent Abargil va mirar la càmera amb un somriure burleta, no va ser coincidència que es col·loqués davant de tres palestins emmanillats i amb els ulls embenats recolzats contra un gran mur de formigó. Potser no sorprendrà, doncs, que aquesta mateixa infraestructura, dissenyada per ocultar alguns de la vista dels altres, servís com a fons per a una fotografia on el present continua fent-se absent. En una altra imatge similar, Abargil es va asseure davant d’un altre home amb els ulls embenats que va ridiculitzar precisament pel que no podia veure: ella enviant-li un petó a l’aire. La documentació degenerada no era privada. El que va fer la seva documentació autopublicada molt més degenerada va ser la interacció amb l’audiència que va provocar. Alguns amics van fer comentaris sarcàstics a la xarxa social, suggerint que Abargil era més sexy quan posava així, i que un dels detinguts segur tenia una erecció degut a ella.

Però encara que aquesta conducta reprotxable es consideri acceptable dins la cultura militaritzada d’Israel, altres organitzacions i premsa internacionals van discrepar sobre la seva conducta. Abargil va patir escrutini per tot arreu. Incapaç de gestionar les respostes mordaces que provenien tant del seu entorn com de lluny, la soldat va sucumbir a la pressió. Expressant una dissonància cognitiva típica de ser tant víctima com agressora —cosa molt comuna últimament— Abargil va declarar a la premsa que les seves fotografies es van fer sense malícia, i que no hi havia cap missatge en aquestes imatges preses a prop de la frontera de Gaza, i que els homes que hi apareixen eren sospitosos d’haver creuat il·legalment el mur. Per a ella, les fotos eren un reflex comú de l’experiència militar. Al mateix temps, però, la seva narrativa d’autojustificació es veia interrompuda amb arrencades d’ira sobtades. Abargil va comentar com odia els àrabs i què els desitja el pitjor. Radiant odi des del seu teclat, va confessar que els mataria i fins i tot els esquarteraria amb gust. Va concloure que no permetria que els defensors dels àrabs arruïnessin la vida perfecta que estava vivint. El que és crucial aquí és com la seva perspectiva i les seves «postals digitals» van marcar un punt d’inflexió. No per la violència retratada en elles, ja que embenar els ulls com a càstig existeix des de fa segles. La qüestió és que aquesta manera d’abús solia mantenir-se oculta, estava al marge de la societat; s’usava en escamots d’afusellament i presons i ocorria darrere d’altres murs de separació. Elevar aquesta violència a un espectacle glamurós, digne de ser compartit i motiu d’orgull, va ser una cosa nova. La seva malícia triomfal va funcionar com un trampolí per acumular capital social. La tortura ara tenia un propòsit addicional, ser un dispositiu per generar clics i “m’agrada”; funció que romandrà per sempre.

Lynndie England Either fent el gest de “polzes amunt” o fent el gest que duia una pistola apuntant al penis d’un home detingut iraquià encaputxat i despullat a Abu Ghraib (en.wikipedia.org, 2003).

Les imatges d’Abargil es van comparar molt amb les d’una altra opressora viral, Lynndie England, igualment caiguda en desgràcia per les fotos on posava molt somrient i amb els polzes a dalt amb cadàvers nus i ostatges agonitzants al centre de detenció d’Abu Ghraib durant la suposada Guerra Global contra el Terror. England, a diferència d’Abargil, va ser expulsada de les Forces Armades dels EUA després de sotmetre-la a un procés disciplinari. Les seves imatges van ser filtrades en lloc de compartides obertament, però tots dos casos van complir la mateixa funció. Fer aquestes fotografies és part integral del procés d’humiliació. Qui reté el poder de decidir com es presenten els subjectes en controla el valor social. D’aquí l’argument de Phillip Gourevitch, que sosté que republicar aquestes imatges exhuma i en repeteix la desgràcia. Tot i això, quan a Abargil se li va preguntar sobre les similituds amb la seva contrapart nord-americana, va respondre que tothom m’hi compara. És una bogeria. Tot i la seva mútua passió libidinal per la tortura i la massacre d’àrabs, Abargil es va retractar una vegada més i va jurar que les fotos es van fer amb bona fe, no com les de l’americana. De totes maneres, les dues soldats renegades compartien més que un desig ardent de degradar altres i altres banalitats del mal.

El fet és que tant Abargil com England van abusar de subalterns en més o menys grau. A més, l’anonimat de les víctimes és idèntic, homes amb els ulls embenats que per sempre seran altres no identificats. Privar-los de les seves identitats i biografies, reduir tota la seva vida a la seva pèrdua, és en si mateix, part del procés de tortura, tant com la creació, difusió i circulació de les seves imatges. Si hem de jutjar per la seva depravada teatralitat, és obvi que la violència s’ha de manifestar com a espectacle per adquirir una dimensió moral. La humiliació no existeix en el buit. Tant en el cas d’Abargil com d’England, requereix i exigeix una audiència perquè passi i perquè els rols d’abusador i abusat es mantinguin fixos. A la pràctica, això es tradueix en la insistència dels mitjans de comunicació a dialogar amb Abargil i England i no amb les seves víctimes. En eliminar consideracions morals de la conversa, els motius qüestionables per redimir les soldats en lloc d’humanitzar les víctimes potser siguin comprensibles atesa la composició de les fotografies. Per més ambicions polítiques generoses que tinguem, quan una foto ens presenta una persona mòbil i reconeixible, amb expressions clares, és més fàcil empatitzar amb aquest subjecte que amb altres encaputxats i emmanillats. Aquells presentats sense vista i lligats de mans, desposseïts dels seus trets humans, s’assimilen més amb cadàvers en procés.

Imatge provinent de “Red Wolf And The Surveillance State: Investigating The Human Rights Implications Of AI-Powered Facial Recognition Technology In Palestine” The Dialogue Box, 19 de maig de 2023 per Junaid Suhais

Es tracta d’engabiar el cos polític palestí en el sentit més literal. Quan establim contacte visual amb les soldats, d’alguna manera ens tornem còmplices dels seus crims. En termes més generals, les fotografies fonamenten la relació permanent i inalterable entre el fotografiat i el fotògraf. Quan el subjecte retratat és una persona o un grup, la seva consciència i reacció davant de la cambra són essencials per determinar-ne l’estat emocional i el consentiment bàsic. Quan aquesta forma bàsica de representació els és robada, quan les cares es cobreixen amb un tros de tela i se’ls impedeix moure’s, la seva voluntat queda supeditada a la morbositat col·lectiva. Aquest tipus de privació de la mirada perverteix el component moral més bàsic de la fotografia: el consentiment. De fet, molts països han il·legalitzat fer i compartir fotos de persones en estats d’indefensió per aquesta mateixa raó —tornar-los la mirada els atorgaria igualtat i reafirmaria la seva identitat—.

La privació de la mirada ha explotat des de llavors a proporcions gegantines. Gràcies a la vigilància algorítmica i la suposada imparcialitat de la intel·ligència artificial, els sistemes de reconeixement facial com Red Wolf han proliferat als territoris ocupats i territoris en conflicte. Abargil i England són, en aquest sentit, les precursores personificades d’aquesta nova manera de control social. Els subjectes perseguits són susceptibles de ser potencialment encegats o vigilats constantment. No hi ha punt mitjà. La dominació saqueja les llibertats bàsiques atribuïdes als sentits.

Soldats israelians anonimitzats al costat d’una nena palestina detinguda. Octubre 2010.

La violència és una moneda de canvi en societats militaritzades. Com més actes violents es cometen, més es recompensen amb capital econòmic, social o sexual. La deshumanització se socialitza i es legitima gràcies a aquest espectacle generalitzat. La privació de la mirada és ara un assumpte sistematitzat. Només uns mesos després que la subtinent Abargil obrís les comportes, es va compartir una imatge de quatre soldats burlant-se d’una nena palestina amb els ulls embenats que va causar una nova onada de consternació inútil. Però el que és insòlit no va ser això, sinó la decisió de certs llocs web d’anonimitzar els soldats armats que apareixien al costat de la nena detinguda i amb els ulls embenats.

La privació de la identitat subratlla l’opressió d’alguns i protegeix els drets de només uns quants. Des de centres de detenció d’immigració i control de duanes dels EUA arriben noves imatges. Imatges que inverteixen els rols. Actualment, els guardians són els emmascarats, mentre els presoners estan exposats. Aquest canvi reflecteix els immensos avenços tecnològics de les darreres dues dècades. A causa de motors de cerca inversa d’imatges i bancs de dades de reconeixement facial, conservar el dret a amagar el rostre és primordial per protegir els drets civils i digitals de les persones. Col·locar càmeres de vigilància a cada cantonada i escàners biomètrics a cada lloc de control fa que l’ocupació sigui omnipresent; inescapable. Igual que els botxins encaputxats de l’Edat Mitjana, amagar-se és novament un dret reservat als carnissers patrocinats per l’Estat.

Agents de policia vigilen la segona arribada de reclusos pertanyents a les bandes MS-13 i 18 a Tecoluca, El Salvador, el 15 de març. Presidència del Salvador a través d’AFP – arxiu Getty Images

Els centres de detenció com el de El Salvador i Sde Teiman ara embenen els ulls a centenars d’ostatges durant llargs períodes de temps en condicions infrahumanes. Més que una conducta espontània al camp de batalla, la privació de la mirada és ara una obligació nacional de màxima importància. Fer que els qui són deshumanitzats no tinguin la noció del temps i l’espai vol dir extirpar-los d’un pilar bàsic de la mateixa existència.

(Imatge destacada: la soldat isrealiana Eden Abergil posant al costat de detinguts palestins publicat al seu perfil de Facebook el 2010).