close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 març 2013
Homme à femmes (Michel Debrane), 2004, Single channel video projection with Dolby 5.1 audio, Duration: 38 min, Commissioned by BAK Utrecht, © Gerard Byrne
Gerard Byrne: Masculinitat i temps col·lapsat

Laura Vallés

Si ens aproximem a una de les fotografies de la sèrie “Newsstands” (2007-) de l’exposició de Gerard Byrne que actualment acull la Whitechapel de Londres, podrem llegir a la cartel·la una xifra que fa referència a un temps passat. Per exemple, “Eleven days and twenty-one days ago”. Aquesta referència temporal indica que fa onze mesos i vint-i-un dies que aquesta fotografia va ser presa. El fet que el títol de la imatge estigui supeditat al dia de la realització de la presa fotogràfica, revela que la noció de provisionalitat queda adherida, no només al títol de l’obra, sinó al lloc on aquesta es mostra. La idea de temporalitat relativa està fortament vinculada a l’obra de Gerard Byrne, com també ho estan la teatralitat, la literatura o allò masculí, per anomenar algunes de les múltiples característiques que s’inclouen a l’enciclopèdica obra de l’artista.

Nascut a Dublín l’any 1969, Gerard Byrne arrossega una llarga trajectòria a les seves esquenes. Els seus projectes han estat exhibits en importants museus de tot el món; ha representat al seu país a la Biennal de Venècia en diverses ocasions i l’any passat va mostrar una de les peces més aclamades de dOCUMENTA(13): “A man and a woman make love “(2012), també present en aquesta exposició. L’obra de Byrne és coneguda per re-visitar moments del passat i recrear-los des del present, i per això, utilitza com a recurs entrevistes extretes de revistes com National Geographic, Playboy o La Révolution surréaliste. Aquestes converses es transformen en guions que reconstrueixen successos de la cultura popular mitjançant un particular acostament, de vegades hieràtic i intencionadament artificial.

La sala que obre la mostra conté una instal·lació d’estructures modulars que ocupen gran part de l’espai. Aquestes parets funcionen com a pantalles, al mateix temps que reforcen el seu caràcter escultòric mitjançant la seva contundent presència. La primera pel·lícula que es presenta és “A man and a woman make love” (2012), una recreació en format televisiu (amb públic inclòs) d’una de les primeres converses sobre sexe i erotisme dutes a terme pel grup de surrealistes liderat per André Breton l’any 1928. Les cinc pantalles que es troben a la sala mostren com els actors que representen Breton, Tanguy o Queneau, entre d’altres, dialoguen amb franquesa sobre les seves fantasies i fetitxes sexuals. El fet de saber que aquesta conversa seria publicada a “La Révolution surréaliste”, no semblava eludir la masculinitat dels seus de les seves asseveracions.

En oposició al registre teatral, fins i tot paròdic, de l’esmentada pel·lícula, “Homme à Femmes” (2004), protagonitzada pel francès Michel Debrand, mostra una brillant interpretació de Jean Paul Sartre. Durant aquesta conversa, el filòsof parla sobre les seves relacions amb les dones, en particular amb la feminista Simone de Beauvoir, amb qui va mantenir una llarga història d’amor polígama. Aquest accepta obertament que, tot i la seva lletjor, des de molt aviat les dones s’havien organitzat al seu voltant, i no vacil·la en dir que sempre l’havia seduït la idea, tot i el masclisme inherent, d’assumir la dependència d’una dona en qualsevol terme, com per exemple, el financer.

La tercera i última pel·lícula d’aquesta sala és “A thing is a hole in a thing it is not” (2010). Aquesta vídeo-instal·lació, a diferència de les dues anteriors desenvolupa, si cap, una més gran complexa relació amb l’espectador, mitjançant la configuració de les edicions fílmiques a l’espai. En aquest cas les projeccions no mostren diversos punts de vista d’una mateixa reconstrucció, sinó que combinen diferents successos en les cinc pantalles, obligant l’espectador a estar en continu moviment per la sala. La sèrie de vídeos mostrats recull moments clau de la història de l’art dels anys seixanta, des de l’escultura performàtica de Robert Morris “Column” (1961), fins a una entrevista radiofònica entre Donald Judd, Dan Flavin i Frank Stella. Sens dubte, una de les lectures que es pot fer d’aquesta instal·lació és la reflexió entorn del llenguatge fílmic i la capacitat de codificació que desenvolupa l’espectador.

Altres pel·lícules que es presenten a la primera retrospectiva de l’artista a la capital britànica són les extretes de converses publicades a la revista “Playboy”. Aquestes són, “Why it ‘s time for Imperial, again” (1998-2002), una interpretació d’una xerrada entre Frank Sinatra i el responsable de Chryler; “New sexual lifestyles” (2003), un debat sobre el futur del sexe per un grup d’especialistes en pornografia i una feminista, i finalment “1984 and beyond” (2005-07), una conversa entre diversos escriptors de ciència ficció divagant sobre com serà el futur. Aquesta última projecció està acompanyada d’unes fotografies en blanc i negre que Byrne va començar a realitzar com a part de la investigació. Lluny de poder-se considerar un projecte fotogràfic a la manera antiga (Byrne convida a altres persones a fotografiar amb ell, deixant de banda la clàssica noció de la mirada del fotògraf com a testimoni del món), l’artista busca investigar quines són les diferències entre el passat i el present.

En un text publicat a October l’any 1978, Thierry de Duve reflexionava sobre la diferència entre la fotografia instantània i la de llarga exposició, i comentava que la fotografia no només enderroca les categories habituals del temps, sinó que produeix una nova categoria espai-temporal, un il·lògic vincle entre l’aquí i l’abans (de Barthes), més proper a la instantània, així com entre l’ara i l’allà, associat a la fotografia de llarga exposició. Això ve a dir que la fotografia comporta, de manera intrínseca, una paradoxa espai-temporal entre el present i el passat.

En una entrevista realitzada a Byrne fa un parell d’anys i publicada a The Common Guild, parlava sobre aquesta paradoxa temporal i la descrivia com un estrany solapament del temps: “crec que és bastant interessant adonar-se que les diferències entre l’ara i l’abans són en realitat difícils de distingir. Hi ha un estrany col·lapse de temporalitat i part del meu projecte com a artista ha estat tractar d’arribar a comprendre quina és aquesta relació”. Gerard Byrne no només reflecteix aquesta paradoxa espai-temporal a les seves fotografies, sinó que l’extrapola al llenguatge fílmic de les seves pel·lícules, desplegant entre altres de les múltiples lectures possibles de la seva obra, un passat obert a noves consideracions.

Laura Vallés centra la seva atenció en aquestes esquerdes que la societat contemporània obra deixant un espai on de vegades només l'art té cabuda. L'estudi de la representació del paisatge i els seus usos polítics mitjançant el llenguatge fotogràfic és el tema que ocupa més espai en les seves últimes investigacions. La lectura, l'escriptura, la docència i la producció cultural són les seves eines de treball. Actualment compagina la seva tasca com a editora a Editorial Concreta amb el desenvolupament d'una proposta doctoral al Regne Unit.

Publicacions

01 març 2013

Gerard Byrne: Masculinitat i temps col·lapsat

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)