Gucci vs. Médici: el Renaixement de l’art contemporani

Igual que l’art, la moda és un mitjà d’expressió molt subtil. En les últimes dècades la moda ha ocupat, com la fotografia, un espai on havia estat més o menys absent, veient créixer la seva influència fins a arribar finalment a estatus d’art, encara que no sigui aquesta precisament la seva fi. Si bé no se li nega a la vestimenta històrica el seu valor antropològic i cultural, ha estat en els últims temps quan la dimensió artística de la moda contemporània i el seu paper en el món mediàtic i cultural s’han fet ferms.

La moda s’instal·la al món de l’art en forma de ‘cultura urbana contemporània’, actua com un vulgar imant i apropa l’art a les masses. Els museus la utilitzen per conquistar nous públics. Qualificada en alguns casos com “salvació econòmica”, la moda s’ha tornat imprescindible en els programes dels museus que ara recorren a dissenyadors. Amb la transacció, la marca guanya legitimitat i publicitat impagable, i el museu, grans beneficis.

Per entendre l’existència del Museu Gucci a Florència, cal remuntar-se als 70, quan l’editora de Vogue Diana Vreeland va passar a dirigir el Costume Institute del Metropolitan de Nova York, tasca que va suposar una fita: sorgia un nou concepte basat en retrospectives o propostes noves allunyades dels tradicionals i rígids museus del vestit. Algunes dècades després, la controvertida retrospectiva d’Armani al Guggenheim de Bilbao (2001) va marcar un punt d’inflexió. No obstant això, la consagració de la moda en els museus correspon a Savage Beauty (2011), la retrospectiva de McQueen al Met -o la vuitena exposició més vista en la història del museu-. Entre una i altra han proliferat retrospectives (Versace, Chanel, Yves Saint Laurent, Chloé, Azzedine Alaïa) que han aconseguit aplacar prejudicis i acreditar l’afirmació de la moda com a matèria de museu.

A més, la funció de mecenatge que avui en dia compleixen fundacions de cases assentades com Prada, Trussardi (ambdues vinculades a la Biennal de Venècia) o Cartier -a l’espera de la inauguració de la Fundació Vuitton a 2014-, al costat del quefer de museus amb llarga tradició en indumentària com el V&A de Londres, el Fashion Institute of Technology de Nova York, el Costume Institute del Metropolitan o el Palais de Tokio a París, que recentment ha afegit un “fashion program” al seu format, han propiciat el salt evolutiu lògic de l’exposició temporal al propi museu de marca amb solera, en què la moda es mira amb gran entusiasme el seu propi melic.

El fenomen va començar l’any 2011 amb l’obertura del museu Balenciaga a Guetaria, seguit de Gucci (2011) i Ferragamo (2013) a Florència. Amb un emplaçament immillorable, al costat del Palazzo Vecchio i a plena Piazza della Signoria, no molt lluny del Bargiello, dels Ufizzi o el Palazzo Pitti -estendards de les joies del Renaixement-, el Museu Gucci confronta passat i present d’una ciutat poderosament influïda per la cultura.

Gucci ha sabut convertir els seus productes en peces de culte i ara, també de museu. Una mena de boutique de peces vintage que no es poden tocar ni provar ni comprar. Aquí la moda canvia aparador per vitrina sense que advertim massa diferència. Només cal preguntar-se ja si el disseny de moda és pròpiament un art. Sense negar la dimensió artística del dissenyador, són els mateixos dissenyadors els que afirmen que no.