close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 març 2014
haring-2.jpg
Haring torna a Barcelona

David G. Torres


Finalment, el mural de Keith Haring ha tornat al MACBA. A Oscar Guayabero no li sembla bé, però a mi m’ha donat una alegria. És cert que no és el lloc original en què Keith Haring el va pintar, a la plaça Salvador Seguí, però també és cert que allà ningú el volia. Això de parlar de la SIDA en un lloc centre de drogues i prostitució de la Barcelona pre-olímpica no estava ben vist. Ara, contrastava veure els restauradors repintant abillats amb bates blanques i amb cura el mural, enfront de les imatges de Keith Haring de 1989, envoltat de curiosos i amics pintant amb un pinzell que va deixar algun trencaaigües vermell. Al pobre Keith Haring no el volien a la plaça Salvador Seguí i després quan l’any 1996 es va reproduir el seu mural davant del MACBA només va aguantar dos anys. Fins que Chillida va decidir que donava al museu, justament, un mural que precisament, havia d’ocupar l’espai del “lleig” graffiti contra la SIDA de l’artista americà homosexual mort per efecte del virus. Algun dia, si a algun reportatge li dóna per fer indagació històrica, es desvetllarà qui no va veure cap problema en aquest oferiment tan poc respectuós i que va ocasionar el curiós efecte que el museu d’art contemporani de Barcelona quedés emmarcat entre els dos artistes bascos més significatius: Oteiza a la dreta i Chillida a l’esquerra.

Ara finalment Keith Haring ha tornat per trencar aquest emmarcat. I no és casual que torni. És un bon moment per recuperar un artista que fa només uns anys ningú contemplava (d’aquí la poca importància i molèstia que a finals dels noranta va suposar el seu esborrat) i que porta implícita la revisió d’una època tractada amb massa frivolitat. Keith Haring expressa compromís polític i no només en les seves formes sinó en adoptar noves maneres de distribució dels continguts en art (el graffity n’és un, els pins, les samarretes, gorres, pòsters… autèntics Harings de consum popular que no van agradar ni a col·leccionistes ni a galeristes perquè buscaven oposar-se a un mercat elitista). I de pas en aquesta revisió dels vuitanta recuperaríem a figures clau com Douglas Crimp, però també a Basquiat (de fet ja hi ha signes de la seva recuperació).

De moment el mural de Keith Haring mira de reüll al de Chillida (a veure quan aguanta, potser aquesta era la seva preocupació). També si a algú li interessa encara pot pujar fins al carrer Atenes, a l’antiga discoteca Arts Studio que ara ocupa una sala de billars, on en una nit de DJ Keith Haring va pintar un altre mural.

I per als curiosos, a més de pintar murals i ballar a la discoteca Arts Studio, Keith Haring va visitar la Fundació Joan Miró i va anar a la inauguració d’una exposició de joves artistes espanyols que vivien a Alemanya al Palau Robert: “Accents”. Keith Haring escriu al seu diari que es va avorrir sobiranament i que li semblaven artistes massa preocupats en buscar les raons del què fer, a repensar i repensar la funció de l’art, més que a fer.

http://www.davidgtorres.net

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)