L’alta costura i l’estetització de la justícia social

La intersecció de l’alta costura i la justícia social és intrínsecament peculiar, fins i tot potencialment inquietant; per què les cases de moda de luxe optarien per associar-se amb un potencial polític subversiu? Sabem que aquestes marques no representen una transformació social radical, sinó tot el contrari, donada la seva afiliació perdurable amb una riquesa i un prestigi desmesurats.

Llavors, per què aquesta il·lusió? Que ens deixin en pau quan contemplem el nou Margiela mentre el món es crema!

…

A finals del segle XX, el cas verge i impermeable de l’alta costura va ser destrossat per l’elevat estatus de la cultura popular i dels mitjans digitals contemporanis. A causa d’una osmosi incremental de referents culturals, la difusió de la moda no només va ser un procés de goteig cap a baix, sinó un procés de goteig cap a dalt i cap a baix. En conseqüència, l’alta costura es va tornar més susceptible a les imminents tensions dialèctiques entre la seva aversió i la fetitxisació de les cultures de base. Fins al dia d’avui, les acusacions d’apropiació indeguda de la cultura, de glamourització del sofriment i greenwashing són habituals. Per a la indústria de l’alta moda, qualsevol faceta de la cultura és percebuda com un joc just per ser adoptat, dissolt del significat original i reimaginat en el seu homòleg purament estetitzat, la seva semblança amb la font original es basa en la pura aparença.

Aquest complex es pot atribuir en part al fenomen postmodern de fragmentació semiòtica; seguint el que Derrida anomena «indeterminació radical del significat», els significants ja no tenen relació lògica amb el seu significat. Per exemple, les maneres de vestir que abans es correlacionaven amb identitats de classe particulars ara s’utilitzen de manera casual i deshistorizada per les marques d’alta costura, com a disfressa temporal d’una col·lecció primavera/estiu; l’estetització d’una realitat material tangible. Des de dissenyadores com Vivienne Westwood i Rei Kawakubo, les creacions amb tirada punk de les quals han estat criticades per efimeritzar la pobresa fins als extrems de la col·lecció Dior de John Galliano del 2000 que es va inspirar en l’estil de la població sense sostre de París, durant les últimes dues dècades, hem vist la moda com el vaixell controvertit de bricolatge hauntològic.

Vivienne Westwood al 2016 Red Label mostren protestes contra el fracking del gas d’esquist

Segons Mark Fisher, aquesta ràfega de referents, un cop desvinculada del seu context original, queda subsumida ràpidament per la matriu neoliberal. Westwood pot prioritzar l’activisme climàtic en el seu treball, però, siguin quines siguin les nobles aspiracions que adopti un dissenyador, es veuen limitats per la seva posició com a ambaixadora de la marca el propòsit final de la qual és portar els seus vestits al proper habitant que marca tendència. El nou “gir ètic” de la moda integra la crítica social com a capital ètic on les jerarquies socials romanen intactes malgrat la reestructuració econòmica sota l’anomenada bandera de l’ecologia o la justícia social. Per exemple, la participació de Westwood i Fendi a la Iniciativa de Moda Êtica de les Nacions Unides va proclamar “empoderament femení” per a les treballadores que provenien de comunitats marginades d’Àfrica. Tanmateix, com destaca Elke Gaugele, “el simple acte econòmic de remunerar les persones de manera acceptable pel seu treball es transforma en un acte performatiu de jerarquia de classes”. La mateixa rúbrica de l’activisme es descontextualitza, es tergiversa i s’estetitza. Com es poden desmuntar les jerarquies socials reals quan el mercat mercantilitza totes les formes de dissidència? Tot l’activisme de la moda es converteix en performativitat política?

No és sorprenent, podem esperar molt poc impuls radical de la moda, concretament de les marques d’alta costura, la posició destacada de les quals es troba a les butxaques dels ridículament rics. Tanmateix, aquesta inconsistència oberta és difícil d’ignorar entre les col·laboracions freqüents entre les cases d’alta moda i el sabor especial de justícia social del dia. El “nou luxe” és ètic, vivim un moment cultural on el capital ètic atrau consumidors experts. La Generació Z, una pedra de toc cultural destacada, és la generació amb més càrrega política fins ara; segons la investigació de l’Institut d’Afers Econòmics, dos terços dels joves britànics volen viure sota un sistema socialista; ser ideològicament d’esquerres és percebut com a cool. No obstant això, en estetitzar la política subversiva, les marques de luxe no estan només rendint pleitesia als espais activistes? Absolutament sí, i tanmateix, potser aquí hi ha el quid; la moda ocupa un espai curiós en l’imaginari cultural “entre la ficció de la performance i l’efectivitat de la performativitat”. En el seu recent estudi Kollnitz i Pecorari afirmen que la moda representa tant actes autoconscients (performance) com fets inconscients que precedeixen al subjecte (performativitat), engendra tant acció col·lectiva com formes individuals d’autorepresentació^[1]KOLLNIZT, Andrea and PECORARI, Marco, Fashion, Performance and Performativity: The Complex Spaces of Fashion (Bloomsbury, 2021). Això és evident a les subcultures estètiques de TikTok (més de 600 en total) que animen els seus membres majoritaris de la Generació Z a crear una filosofia d’estil de vida al voltant d’una estètica particular que, per naturalesa, segueix sent en part fictícia o interpretada. És l’encarnació material de les subcultures mitjançant el remuntatge de les deixalles de referents estètics a través del ciberespai. Aquesta forma de consum estètic ofereix maneres noves i innovadores de participar en comunitats orientades visualment, moltes de les quals tenen potencial polític subversiu.

Manifestant d’Extinction Rebellion estavella la desfilada de Luis Vuitton 2021 a la Setmana de la Moda de París

Com que la moda és alhora una pràctica discursiva i materialment encarnada, engendra el tipus d’activisme performatiu defectuós que només és efectiu si els objectes “correctes” sorgeixen en el context “correcte” ^[2] Ibid . El potencial d’una peça determinada depèn del seu model, de l’escenari i del seu temps d’exposició. Aquesta complexa sèrie de factors pot transmutar un acte de vestimenta d’astut a sord en un instant, fent la pregunta; com podem dotar de valor alguna cosa enmig d’aquest estat de fractura semiòtica? Segons Pierre Bordieu al seu assaig fonamental Haute Couture and Haute Culture, el valor es deriva d’un suspens de creença en aquest camp especialitzat, una creença en la màgia, per la qual el titular d’aquesta caracola divina només es considera mereixedor quan i si tots creiem fervorosament en el poder d’aquella mateixa caracola. Per tant, els crits de batalla de Dior per la desarticulació del patriarcat són desproveïts de sentit perquè no tenen context. El mateix sentiment (sense els matisos sexuals negatius) provocat per la boca d’Angela Davis seria diferent. No obstant això, això no s’estén a la intertextualitat dels marcs: si Angela Davis assistís a la Gala del Met per oferir una xerrada sobre el feminisme abolicionista, ens quedaríem igualment desconcertats; com a portadora de varetes màgiques, el lloc consagrat és de vital importància. És per això que, quan Alexandria Ocasio Cortez va utilitzar la mateixa tàctica per provocar un metadiscurs sobre l’impost sobre la riquesa, les nostres ments es van entorpir. Va ser pertorbador o només dissonància?

La santificació implícita del guru místic i el temple sagrat és el que fa que una peça de roba sigui alta de moda, el que fa que un objecte sigui art —el llit de Tracy Emin a la Tate era art, el plàtan de cinta adhesiva de Maurizio Cattelan a Art Basel Miami Beach era art (siguin o no que en aquests moments pot provocar heretgia massiva)—. Una armilla Dior feta a mida que es porta a la Gala del Met es pot anomenar alta costura, fins i tot alta publicitat, no hauria de pretendre mai ser un comentari social radical. Donades les estructures sobre les que es sustenta, l’alta costura no té perquè predicar l’evangeli del despertar, la seva biblia està carregada de números, no d’escriptures.

(Foto de portada: Manifestació Extinction Rebellion Catwalk contra la London Fashion Week a Oxford Circus el 2019.)