He mirat aquesta Terra

Quan Robert Smithson es va llançar a l’oest nord-americà per treballar a l’espai obert, va deixar enrere els límits de la galeria, neutral i asèptica, per lliurar-se a un canvi d’escala i perspectiva. Un dels seus referents, fins i tot més influent que Duchamp, va ser per a ell Frederick Law Olmsted, creador de Central Park i Prospect Park entre d’altres, i importador del moviment paisatgista anglès. Al contrari dels seus col·legues francesos, aquests veien en la naturalesa una font d’exuberància impossible de coartar sota geometria alguna. Aquesta diferència franco-britànica entre manipular i deixar fluir és repetida en el natural i el cultural, en reconstruir i preservar, epitomitzada per les diferències entre Viollet-li-Duc i John Ruskin. Encara que semblin frivolitats, aquestes distincions aconsegueixen un grau sobtadament crucial quan les relacionem amb les concepcions nacionals, encara avui notòries. El paisatgisme idealitzat versus el paisatge controlat, el miratge de l’enquadrament d’allò selvàtic i l’esforçat perfeccionisme racional de l’ambient no deixen de reflectir aquestes dues idiosincràsies colonials de l’Imperi i la República. A la via francesa destaca un apèndix català encarnat en el gòtic fals i la fantasia mediterrani-nòrdica de l’arquitecte i president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch.

Escrivint sobre Olmsted, Smithson s’acosta a una visió del món com acoblament de matèria i energia, de relacions en marxa, per a qui l’intent de captura per part del paisatgisme o la poesia lírica sempre denota una posició de separació entre allò humà i allò natural. La representació del món implica un ús de la terra. Així la perspectiva lineal va servir de base del pensament modern i de l’expansió colonial. La posició dels objectes en relació a l’espai-temps, accessibles i quantificables en les seves propietats, va facilitar una ordenació i dominació sobre allò altre mineral i biològic, fent tangible una cartografia d’allò expugnable. El poder colonial troba en el mapa i la quadrícula una forma d’imposar la seva visió del món. L’eficàcia de l’espoli deu molt a la sistematització i a la infraestructura aplicada sobre les irregularitats de l’accident geogràfic. Aquesta mateixa capacitat de mobilització participarà en l’ímpetu del reformisme social i alguns socialistes utòpics: si som capaços com a espècie de dominar el món, per què no fer-ho d’una altra manera? Així Ildefons Cerdà, Patrick Geddes, Cebrià de Montoliu, Yona Friedman!

Seguint la història, el cubisme seria el tall europeu a aquesta expansió, la complicació abstracta i analítica que anunciaria els processos de qüestionament i lluita de classes, l’emancipació i transformació dels plans compositius de l’ecologia natural-humana. Smithson però escriu als seixanta i setanta, quan primer el Minimalisme i després el Land Art, acosten una generació a unes noves dimensions. Smithson salta més enllà del miasma cultural que és Nova York, del jardí d’escultures, del paisatge pastoral i del descampat suburbial – tot i que aquest últim guarda per a ell una especial connotació familiar i li serveix de referent (A Tour of the Monuments of Passaic) – per enfangar-se amb els elements i les “contradiccions físiques inherents a la natura”. Tot i que cal recordar que típicament s’ha caricaturitzat la gesticulació del Land com masculina, la intenció de Smithson deixa entreveure una necessitat espiritual de comunió amb la natura en un moment singular per l’esdevenir de la nostra ecologia, la ruptura del patró or per part de la Reserva federal al 1971, i la crisi del petroli del 1973, esdeveniments que van marcar l’inici d’un cicle d’alteracions en les que encara estem immersos.

Parlar de geografia, de l’escriptura de la terra, de l’estudi de les propietats físiques i les relacions entre gents i ambients és avui dia una qüestió d’emergència que sacseja qualsevol activitat intel·lectual, camp social, o discurs polític. Davant la pertorbació climàtica i l’extinció de les espècies, l’ésser humà viu un moment excepcional. D’una banda la producció econòmica és inseparable de l’explotació natural-humana, de la pol·lució i d’un consum alienat de plàstics més o menys refinats, més o menys inserits en la cadena tròfica. L’antropocè, o com Donna Haraway s’hi haa referit, el capitalocè, deixarà una empremta inesborrable d’escombraries i de modificació de les pautes atmosfèriques. D’altra banda, el desplaçament de l’ésser humà com a font primària d’interpretació del món comença a ser un fet més que una distopia llunyana. No només des de l’evolució tecnològica, sinó des de la filosofia recent s’ha donat prioritat a una emergència d’entitats autònomes, amb capacitats per a la generació d’intel·ligència, memòria, connectivitat i desenvolupament que condueixen a la pèrdua de la supremacia humana. Encara que soni a quelcom positiu, per això de trencar definitivament amb les dicotomies de la modernitat (cultura-natura, subjecte-objecte, masculí-femení, homo-hetero, humà-màquina, humà-animal, primitiu-civilitzat, etc.), i donar reconeixement de persones no-humanes a d’altres mamífers o aconseguir drets ambientals, implica també una pèrdua de l’escala i proporcionalitat humana a favor de sistemes i construccions logístiques tecno-comercials que només tindran en compte les particularitats de milions d’éssers – que es creuen especials i únics – en la mesura del seu rèdit mercantil. Al seu torn, aquestes dues tendències no deixen de ser un ressò de l’acceleracionisme conceptual i polític que estimula el nostre present. Si els indignats o Occupy Wall Street van ser la darrera expressió del bonisme alter-mundialista, la propera agitació haurà d’assumir una altra perspectiva, una altra escala, que propulsi una nova geografia que superi les categories del patriarcat, el capitalisme, i la socialdemocràcia cristiana, per aquesta vegada sí, accelerar el ritme cap a l’efectivitat organitzativa. Si tenim les capacitats humanes i tecnològiques per afrontar els reptes de l’ecologia global, per què no fer-ho? Ja sigui per Varoufakis o Le Pen, Sanders o Trump, la destil·leria politicoeconòmica occidental està en ebullició.

La mirada a la terra del poeta Salvador Espriu, per molt punyent que sigui en la veu de Sílvia Pérez Cruz, no deixa de ser el cant a un mateix, i a allò que algun dia desapareixerà amb nosaltres. Tots aquests pisos on hem viscut, tots els rostres estimats, totes aquestes combinacions concretes de matèria que s’acumulen, com llibres, fotos i cartes dels avantpassats, i que en el millor dels casos se salven de generació en generació, tot, participa de l’embolic quotidià que reprodueix a escala minúscula el llarg esdevenir de la humanitat, que al seu torn és una rèplica espasmòdica del moviment cap a la destrucció final del nostre sistema solar, amb la participació de la qual som diàriament inconscients. L’entropia – el moviment contrari a l’evolució – tenia per Smithson una particular significació, mentre l’energia es dispersa, la ment humana intenta arreglar trossos per compondre unitats que, tot i que fictícies i efímeres, serveixin per imaginar estabilitats quan tot flueix pel desguàs del temps. Aquells que creient vèncer les coordenades vitals guanyen profit econòmic a la destrucció de la geografia, ja sigui un hort, una botiga de queviures, un pis de l’eixample barceloní, o un salar a Bolívia, viuen aterrits per aquesta perspectiva que s’obre insospitadament enfront d’ells, la insignificança humana davant la llarga mirada de la matèria.

La foto que il·lustra aquest text pertany a una sèrie de retrats de fòssils feta per l’artista japonès establert a Berlín, Akiyasu Shimizu. En particular aquest és un Cunnolites Elipticus, d’origen proper en l’espai, la Serra del Montsec a Lleida, i remota procedència temporal al Cretaci Superior Santonià (aproximadament uns 85 milions d’anys). El fòssil és precisament l’exemple usat per Quentin Meillassoux per assenyalar una existència fora de la subjectivitat humana només capaç de ser captada a través de la ciència. Si bé la seva posició ha estat contestada des de diversos angles, no deixa d’obrir una perspectiva que reposiciona a l’humà en un estat d’aïllament, o millor dit de dubte, en ser incapaç de poder copsar la realitat circumdant al complet. Les entitats amb les quals ens relacionem ja no tenen una agència que les fa actrius del present, sinó que guarden per a si els misteris de la seva substància, impossibles de desxifrar des de la nostra experiència.