Ferides d’Aigua

Sota el títol Ferides d’Aigua, filo les pràctiques de quatre artistes i comissàries de les que considero que hi ha juga un paper fonamental i hi ha un contacte continuat i formatiu amb cossos d’aigua.

Si bé l’aigua no és tractada com un tema, apareix com a mitjà de dissolució que recull les tendències ecocides i genocides de la condició contemporània i serveix com a vehicle interescalar per connectar i examinar aquestes pulsions.

Aquí, la metàfora de la ferida d’aigua es mostra com una superfície en contínua liqüefacció que ens serveix no només com a accés a una sèrie de conflictes profunds, sinó també com a possibilitat de sanació i reconstitució.

En aquest pou sense fons, les metàfores del qual actuen com a vasos comunicants entre experiències i estats de transmutació, condueixen al text de Margarida Mendes cap a un essencialisme de la liquiditat de la matèria que ens apropa als ritmes i cadències dels mitjans elementals (elemental mitjana ). Mitjans entesos com a assemblatges naturoculturals que no són només recipients i entorns en si mateixos, sinó que són contenidors de possibilitats que al seu torn ancoren la nostra existència^[1]John Durham Peters, The Marvelous Clouds: Toward a Philosophy of Elemental Media.

Una invitació a aprendre de la incertesa i la immanència radical que ofereix l’experiència oceànica. Entendre la figura del que és hídric quant a mitjà de dissolució i circulació de les traces de pulsions i comportaments biofòbics humans, en què acaben dissoltes la diversitat de cossos d’aigua: oceans, rius, aqüífers o aiguamolls.

A la conversa amb Claudia Pagès al·ludim a la naturalització de l’ecocidi: la perversitat hidrofòbica del que abans eren “catàstrofes naturals” ara “weaponitzades” com a instruments de guerra contra poblacions i nacions. Aquesta naturalització continua la implantació del llenguatge Orwellià—com en diu Javier Martinez Gil, guru de la ‘fluviofelicitat’— a través del qual l’aigua s’associa a conflicte, escassetat i especulació i que es va convertint en profecia autocomplida en frases com “les guerres del futur seran guerres d‟aigua”.

Davant d’aquesta implantació sorgeix la necessitat de resignificar aquesta fenomenologia associada a l’aigua, projectar una nova relacionalitat i reflexionar/desplegar/ somatitzar el paper de la paraula en tot això, ja sigui escrita/inscrita (les marques d’aigua) o pronunciada (les exhalacions).

El text de Cristina Ramos performa un materialisme essencial d’acostament a l’origen de la veu, que precedeix l’orgànic/òrgan/organisme. Vocalitzar els circuits d’incorporació del substrat mineral a la complexa genealogia material de la veu. La ferida d’aigua supura en les seves manifestacions, també vaporoses, segons afloren els conflictes dissolts. L’escolta com a acte de sintonia i mitjà de correspondències físiques, vibracionals i transtemporals.

Com a colofó, Lorenzo Sandoval, obre el camí a un concepte resultant de la síntesi de diverses experiències situades al cant, la lluita pels drets de la natura i tradicions musicals culturalment calidoscòpiques. En aquest camí cap a l’Enviromelisma, reflexiona sobre l’acte de donar veu al plany mediambiental (environment). Un lament en part asèmic però ple de sentiment.

(Imatge de portada: “Meandres de l’Ebre, presents i passats” en col·laboració amb Rosa María Gil. Cortesia de Carlos Monleón)