Hipster

De totes les subcultures urbanes, la hipster sembla la més difícil d’escorcollar. Què volen els hipsters? Què reivindiquen? Quins són els seus ideals? El seu estil resulta intrigant, accelerant l’ànsia d’interpretació i descodificació. També hi ha una part opaca, repulsiva fins i tot. Una de les seves característiques principals és que resulten odiosos. Per què? A més. Per què el hipster masculí és més recognoscible que la versió femenina? Aquesta subcultura està basada en un estil propi d’assentament urbà i caràcter consumista. D’acord amb la sociologia blogger, els i les hipsters busquen emancipar-se de la massa des de la singularitat de l’estil, encara que on més fàcilment se’ls troba és a la cua de l’FNAC. Tot i així, l’estil hipster no és recognoscible massivament en tant que moda, no és mainstream, d’aquí que encara puguem parlar de subcultura.

Els trets estilístics que defineixen a un hipster (i com he dit, en ells el patró és molt més homogeni que en elles) serien els següents: de baix cap a dalt: bambes sense mitjons, pantalons arromangats ensenyant el turmell, alguna samarreta de quadres grunge, barba estil Joaquin Phoenix a I’m Still Here, i algun tallat de cabell asimètric. Alguns gadgets portables són el rellotge vintage, l’iPod, viseres, i acolorides bicicletes de pinyó fix. Sobra dir que el cine d’autor i la música alternativa es troben entre els seus cultes. El vegetarianisme i la vida sana també. No obstant, l’aspiració a la singularitat des de l’estil, condueix a l’homogeneïtzació. El patró de comportiment hipster és previsible, subversiu en la seva mònada. La revolució hipster serà o no serà, però resulta clar que si aquesta té lloc, es donarà en el marc del capitalisme tardà. Però potser el seu tret definitori és aquell que ofereix una complicació en la presa de decisions amb respecte les infinites ofertes de la societat de consum.

Amb tot, no desmereix un anàlisi estrictament post-modern. La tendència hipster reconeix el passat com un basar immens, a la vegada que el punt de vista o perspectiva des d’on la història és observada passa a convertir-se en hegemònic. Pot ser la música dels Eels, alguna cosa de la moda dels Nous Romàntics, Béla Tarr o fins i tot l’aura de la cabanya del bosc de Walden. O la referència culta, encara no grapejada per la cultura popular. En la seva versió més desideologitzada, un cupcake o un smoothie són suficients per desmuntar-los.

Tota aquesta nostàlgia per l’antiguitat mostra símptomes de post-modernisme. Més que construcció de la identitat, o collage, podria dir-se que el hipster representa aquesta nova forma que és el “mashup”, la categoria adequada per a la cultura digital que barreja i transforma dades i funcionalitats de diferents orígens i fonts, en una nova i única composició. La modalitat hipster també s’ha colat en l’art, i ara queda per determinar quins són els patrons de comportament de l’artista o el curador hipster. L’aspiració a la criticitat bé podria ser el seu primer i més important atribut.