close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 agost 2013
Decor-Salle-XX-sicle.jpg
Històries de guerra i pau a Sant Sebastià

Peio Aguirre


Se li ha de l’historiador alemany Reinhart Koselleck la distinció entre història amb h minúscula o amb H majúscula. No se li deu, però, l’habitual recurs a multiplicar les visions unívoques de la història apel·lant a les múltiple(s) història(es). Podem acordar que tota història és una construcció articulada de relats en contínua successió, això és, una suma d’interpretacions en disputa. Un dels dilemes de la postmodernitat es trobava en què en desmuntar els anomenats “grans relats” (el primer la pròpia noció d’Història), l’historiador es trobava amb què fer amb totes aquelles peces soltes; donar sentit a qualsevol relat històric és de per si tota una empresa.

Actualment coincideixen a Sant Sebastià dos projectes expositius paral·lels que basen el seu punt de partida en un fet històric que ara se celebra: l’incendi, saqueig i posterior reconstrucció de la ciutat l’any 1813. Aquell any, una ciutat de Sant Sebastià ocupada pels francesos va ser destruïda per tropes angleses, espanyoles i portugueses. D’allí va néixer la ciutat tal i com la coneixem avui. Aquest esdeveniment és el punt de partida per a Historia(s) incomparable(s). Himnos, callejones y astillas, a cura d’Haizea Barcenilla i Koldo Mitxelena, que reuneix una dotzena d’artistes internacionals interactuant amb l’efemèride. Alex Reynolds, Lene Berg, Marine Hugonnier, Juan Pérez Agirregoikoa, Oriol Vilanova entre d’altres. El que resulta problemàtic aquí és la filiació de l’art contemporani respecte un esdeveniment històric tan puntual (o local) com l’esmentat. A l’actualitat, el comissariat construeix cadenes de pretextos a manera d’arguments. Els artistes, per la seva banda, han d’estar negociant constantment perquè la seva obra no quedi a mercès ni de la celebració ni de l’anècdota o la il·lustració.

Aquesta problemàtica es troba també en l’altre esdeveniment anomenat ‘Tratado de Paz’ i que s’estén per diferents seus de la ciutat (Museu San Telmo, Museu Naval, Casa de la Paz), així també en altres localitats, i que és un projecte-far de Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016. Aquesta primera fase es presenta a manera d’”episodi” i està comissariada per Pedro G. Romero en col·laboració amb BNV Producciones amb el títol 1813. Setge, incendi i reconstrucció de Sant Sebastià. Es tracta d’una gran exposició on Pedro G. Romero sotmet (mai millor dit) una quantitat de material a la seva particular lògica warburgiana, on prevalen la juxtaposició, la descontextualització, el desconcert, l’heterodòxia, la barreja de passat i present, l’art i el no-art, etc. En comptes d’intentar una impossible narració coherent, l’artista-comissari tendeix a la que és una de les seves marques d’identitat, és a dir, operar des del desbordament, tant de les formes com del sentit. La dificultat de l’abast de la totalitat (peces d’art a les que cal sumar innombrables documents, objectes d’època, material d’arxiu històric, etc.) no s’ha de confondre amb el caos i l’arbitrarietat. El seu mètode és sistèmic, pròxim a la taxonomia. La confrontació de materials dispars genera cert Síndrome de Diògenes on l’espectador se les ha d’empescar com pugui. Cada objecte perd part de la seva autonomia al servei d’una narració que l’engloba.

L’art contemporani compleix en aquest marc una funció bastarda, foradant el discurs com el cuc la poma. A això cal sumar-li l’èmfasi posat en les formes contestatàries de la Il·lustració, el caricaturisme del segle XIX, les formes d’art popular i com una presència obligada, Goya i els seus Desastres de la guerra. La multiplicitat de significats de l’art serveix als propòsits intencionals de Romero (qui a més obvia la distinció entre còpia i original); així, i segons la seva lògica, un nas de pallasso de ferro de Juan Luis Moraza enrogida per un foc incandescent bé pot significar el setge de 1813.

Aquest associacionisme d’idees aconsegueix la seva cota màxima amb Décor, A Conquest by Marcel Broodthaers, instal·lació presentada a l’ICA de Londres l’any 1975 i que girava al voltant de la batalla de Waterloo des de la perspectiva poètica i crítica típica de l’artista belga. Ara ocupa un dels salons del Palau d’Aiete, batejat recentment com a ‘Casa de la Pau i dels Drets Humans’ i que és escenari de l’actual Procés de Pau al País Basc. L’art contemporani s’introdueix en la política real executant potser l’arxiconeguda sentència de Walter Benjamin, repetida fins a la sacietat, que tot document de cultura és un document de barbàrie.
Decor-Salle-XIX-sicle.jpg

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)