Hito Steyerl. Refinament tecnològic i estupidesa moral

L’exposició està articulada a través de tretze vídeo-instal·lacions amb una mitjana de durada de quaranta minuts cadascuna d’elles. Però fins i tot el que és bo cansa. Lluny de ser amè, el conjunt convida a la traïció i a voler passar de puntetes sala rere sala. No obstant això, tot i el factor humà- la fatiga-, el treball d’Hito ens «condemna a la pantalla» perquè exposa pors compartides i assumptes que ens afecten a tots: la vigilància i el control persistents del qual ningú escapa; la irresponsabilitat política generalitzada; el detriment de l’experiència real en un món cada vegada més mediatitzat; la crisi econòmica actual i els seus efectes o l’existència de cada vegada més «forats negres» dels que ningú es fa responsable. En el pròleg de l’esmentat assaig, el filòsof Franco Berardi, Bifo, a partir d’un text d’Hito Steyerl, Els Spam de la terra: desertar de la representació, ens alerta sobre una societat futura ja extingida en la qual uns extraterrestres se sorprendran algun dia de «la nostra increïble barreja de refinament tecnològic i la nostra extrema estupidesa moral».

Gilles Lipovetsky escrivia ja en als anys noranta sobre una efervescència ètica -encara que indolora i puntual, en la què el patiment dels altres i les injustícies alienes ens resultaven insuportables perquè atemptaven contra la nostra pròpia qualitat i estil de vida. Avui de nou, i des de totes parts, se’ns exhorta amb imperatius ètics: hem de protegir el medi ambient; ser hospitalaris amb els moviments migratoris; guiar-nos per bones pràctiques; crear codis deontològics i emprendre accions humanitàries. En definitiva, hem de ser responsables amb nosaltres mateixos –cosa que ha provocat una histèria generalitzada vers la cura i atenció del Jo-, però també fer-nos càrrec i acceptar la culpa de tot el que ens envolta, des de la degradació del medi ambient fins la sobreexplotació en països subdesenvolupats. I sobretot, i potser aquí ve el més rellevant, el ciutadà mig exigeix ara una ètica als governs, és a dir, «una ètica pública» -esperem que no indolora- que ens salvaguardi de la infinitud de riscos globals que semblen envoltar l’ésser humà. Un altre assumpte és si serem capaços d’assumir els sacrificis i renúncies necessaris per viure en un món més ètic.

Diversos d’aquests temes són presents a l’obra d’Steyerl. A la peça que dóna títol a l’exposició, Duty Art Free, revela l’anormalitat dels dipòsits d’art en zones franques, enormes naus industrials on hi ha col·leccionistes que guarden les seves obres per evitar pagar els corresponents impostos. Steyerl ens explica alguns dels secrets i connexions més deshonestos de l’art amb el capitalisme, com el centenar de correus difosos per WikiLeaks entre el president sirià Baixar al-Assad i tres despatxos d’importants arquitectes. A Is the Museum a Battelfield? (2013), una conferència-performance realitzada durant la Biennal d’Istanbul, l’artista qüestiona la procedència dels fons dels museus, als quals considera com «camps de batalla» política. Durant la conferència, l’artista sentencia que “per atacar al museu primer cal atacar la pantalla”, una declaració d’intencions que trobem materialitzada a la primera sala del recorregut, Strike (2010), un vídeo en el qual veiem a l’artista colpejar amb un cisell la pantalla d’un televisor. Sols que en aquest cas el museu en el qual s’exposa roman intacte.

A Guards (2012), Steyerl presenta a uns militars que assagen estratègies de defensa i atac davant d’un “objectiu feble”: el museu. El visitant es converteix així en una amenaça per les obres. How Not to Be Seen: A Fucking Didactic Educational. MOV File (2014), ens ofereix una mena de manual per a ser invisibles i escapar de la contínua vigilància que patim. Sobre la saturació i la circulació d’imatges reflexiona Liquidity, Inc. (2014), on l’aigua es converteix en una metàfora, que enllaça al seu torn amb la idea de circulacionisme que ha desenvolupat en els seus escrits. In Free Fall (2010), ens converteix en protagonistes d’un accident d’avió, relacionant-lo amb la crisi econòmica actual.

Que sorgeixin veus crítiques des de l’art és obligat, en tant que l’art i la cultura no queden al marge de la barbàrie. O en paraules del teòric Peter Osborne, que cita Steyerl textualment a la peça Duty Free Art: «el problema de l’art és que no té un espai comú». És potser el moment de construir-lo i que l’art i els museus també assumeixin la seva part de responsabilitat en aquest eixam de males pràctiques que ens condemna a tots a ser còmplices.