close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 juny 2016
ij190_eclipse-playtime-_2013.jpg
Hostes els uns dels altres

Rosa Naharro

Vivim en una realitat complexa que obeeix a un món amenaçat i ple de riscos globals davant els quals tots estem exposats i ningú es fa responsable, i que en certa manera assenyalen el fracàs d’un projecte col·lectiu. La gestió de la globalització ha suposat fins ara per a molts països una reducció important de la seva sobirania i de la seva capacitat per prendre decisions en qüestions que influeixen directament en la qualitat de vida dels seus habitants. A l’actualitat, són moltes les veus que defensen la possibilitat d’una globalització diferent, com si «el possible» abanderés avui una nova significació que traspassés la barrera del que és «factible». A l’última dècada de la seva vida, José Luis Sampedro va publicar una sèrie d’assajos a favor d’una globalització total i humanitària – Globalitzem-ho tot! [[José Luís Sampedro, Multimegamuchaglobalización, 2007. Ed. Universitat]]- que fos extensible a la resta d’àmbits de la vida i no només estigués limitada a l’economia.

En aquest escenari d’incerteses compartides i béns comuns, la cultura és avui decisiva en tant que atorga significat al món i possibilita nous espais d’obertura i interpretació. Sovint, quan es parla de globalització cultural es fa referència als problemes associats a la massificació del turisme i de la mundialització dels museus d’art i de les seves exposicions. No obstant això, el principal perill de la globalització cultural no és l’homogeneïtzació, – que també-, sinó la seva pèrdua de valor i significació en un món orientat gairebé exclusivament a la rendibilitat econòmica. És en aquest punt on la cultura és vulnerable, mentre que el seu valor queda supeditat a condicionants que li són aliens.

En aquest sentit, cada vegada són més les institucions culturals i museus que s’enfronten a aquesta realitat complexa des de dins i que creen espais de discussió sobre aspectes que configuren i/o enfosqueixen el global: l’ecologia i el canvi climàtic; el futur d’Europa; la qüestió sobre els espais comuns i els seus usos; la crisi del capitalisme i el retrocés de la democràcia; la immigració i el drama dels refugiats; l’accés a la informació i al coneixement; el post-colonialisme; la bioètica, etc. Són temes habituals, que en els últims anys, nodreixen la programació de molts centres d’art i museus i que vertebren els seus programes educatius. El passat mes d’abril, al MACBA de Barcelona, va organitzar el seminari Els Desafiaments de l’art global amb l’objectiu d’analitzar un art global i els múltiples reptes que aquest planteja. El Museu Nacional Reina Sofia ha organitzat en aquestes dates Força de treball, precarietat i sobreexplotació en els circuits del capitalisme global, centrat en les condicions de treball en diferents contextos internacionals. També, el passat mes d’abril, el CA2M a Móstoles, va organitzar unes jornades obertes sobre el canvi climàtic, el pic del petroli i la crisi socioeconòmica a escala global. Només per esmentar alguns exemples recents.

No obstant això, fins a quin punt afecten aquest tipus de continguts a les institucions que els acullen? Que teoritzin i ampliïn les possibilitats de debat al voltant de la globalització i els seus diversos efectes és ineludible, en tant que les institucions culturals també pateixen aquesta vulnerabilitat davant la falta de credibilitat i desconfiança cap a elles en el present. L’art i la cultura han de donar compte del món que habitem a través de l’anàlisi del seu funcionament polític, econòmic i social. No obstant això, no n’hi ha prou amb contenir «continguts progres», – que no sempre pertanyen a un determinat espectre ideològic. Es tractaria més aviat d’aplicar una «ètica cultural» que donés respostes i fos coherent amb les preocupacions i demandes de les societats en què s’insereix, així com que hi hagués una correspondència entre l’enunciat d’aquests continguts i la forma en què es gestionen les pròpies institucions. Teoritzar sobre ecologia quan no s’estableix cap protocol pel que fa a la protecció del medi ambient no és responsable, de la mateixa manera que reflexionar sobre neoliberalisme i precarietat al mateix temps que els empleats d’aquesta institució tenen contractes inestables, o inexistents, és contradictori. I sobre això últim, tots coneixem exemples: la vaga que mantenen a data d’avui els treballadors del sector d’atenció al públic de diferents museus a Barcelona- MACBA inclòs-, o el conflicte que va esclatar fa uns mesos a La Laboral de Gijón a causa de la precarietat en què treballava gran part del seu equip. No obstant això, en ocasions, les bones intencions no són suficients; es necessita, a més, voluntat política i certa autonomia, així com un renovat marc jurídic i administratiu- que integri codis de conducta ètica-, que faciliti certa independència en la presa de decisions de les institucions.

El filòsof Daniel Innerarity, al seu assaig Ètica de l’hospitalitat [[Daniel Innerarity, Ètica de l’hospitalitat, 2001]], recorre a una metàfora universal com és la «hospitalitat» per articular una reflexió al voltant d’una ètica més propera que implica conceptes com generositat, obertura i una disposició favorable cap a allò complex, així com una manera de gestionar la diferència i fer front a una vulnerabilitat que és al mateix temps intrínseca a l’ésser humà. L’hospitalitat tindria doncs com a funció primordial reduir la incertesa que implica la idea de rebre l’estrany, al diferent. A partir d’una frase de George Steiner, «som hostes els uns dels altres», – és a dir, som hostes i amfitrions a un mateix temps-, Innerarity defensa un món en el qual s’imposi l’estructura de la recepció i la trobada amb els altres, i en el qual es produeixi una «contraprestació de serveis».

I d’acord amb aquesta contraprestació, una institució cultural pública finançada amb diners públics té la responsabilitat, en la mesura de les seves possibilitats, de millorar la vida dels ciutadans; fer comprensible allò complex, o donar codis per a fer-ho a través de l’accés al coneixement i d’experiències no mediades que disminueixin la sensació de fragilitat davant els altres i del no semblant; inventar noves formes de col·laboració; ser centre de recepció i trobada i enfortir, en qualsevol cas, el teixit social i cultural en què es desenvolupa. De la mateixa manera, ha d’apel·lar a la responsabilitat -i donar exemple-, en tant que avui més que mai som conscients que vivim en un món compartit i que cada acció que emprenem, de forma individual i col·lectiva, per nímia que sigui, comporta conseqüències que desdibuixen un possible destí comú.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)