close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Fugir de l’Afganistan: una tragèdia en cinc actes

Magazine

26 febrer 2024
Tema del Mes: Migrar(se)Editor/a Resident: Queralt Castillo Cerezuela

Fugir de l’Afganistan: una tragèdia en cinc actes

(Breu aproximació als camins desconeguts de la migració)

Acte I: No sabem què fer

Són les vuit de la nit i està fosc. Ens trobem a la frontera d’Islam Qala, entre l’Afganistan i l’Iran. No tenim permís per a entrar a l’Iran, i aquesta zona està sota el control dels talibans. Els mateixos que ens han convertit en estranys, que ens han deixat sense refugi en la nostra pròpia pàtria. En la meva terra, les dones no tenim dret a viatjar sense un acompanyant masculí. No han mostrat, els talibans, cap misericòrdia cap a les nostres companyes que han sortit al carrer a manifestar-se reclamant els seus drets. Les han torturat, les han sotmès a abusos i a algunes, fins i tot les han matat.

Havia estat un dia molt llarg: havíem arribat a Herat en un avió procedent de Kabul. D’Herat havíem viatjat fins a la frontera d’Islam Qala amb un conductor i un altre passatger que també volia fugir de l’Afganistan i intentar arribar a Austràlia. Al pas fronterer vam arribar a les 16.40, però ens el vàrem trobar tancat. La gent tornava. El conductor del nostre vehicle ens havia aconsellat que lliuréssim el passaport als soldats iranians i que els diguéssim que ens permetessin el pas, que viatjàvem soles. Així ho vam fer, però havia estat en va: no ens havien deixat passar malgrat les meves súpliques i de repetir-los que estàvem soles i que no teníem cap conegut a Herat.

— No es pot fer res. La frontera està tancada. Vagin-se’n i tornin demà a les set del matí.

 

A la frontera. Foto del 27 de desembre de 2021_Karima Shujazada

Acte II: i ara què?

Tornem al cotxe, on ens espera el conductor. Les nostres cares de cansament i descoratjament parlen per si soles. El conductor tracta d’animar-nos i de convèncer-nos que la frontera es tornarà a obrir aquella mateixa tarda, però no l’obren i es fa capvespre.

El conductor insisteix a tornar a Herat, però el viatge té un cost extra que nosaltres ja no podem pagar perquè ens estem quedant sense diners. Però aquest no és l’únic motiu: el camí de tornada a Herat és perillós per a nosaltres i resulta arriscat: els talibans ens poden arrestar pel fet de viatjar ‘soles’ o ens poden assaltar lladres. A més, tampoc coneixem a ningú a Herat. No aconseguim donar amb cap lloc per a passar la nit, així que el conductor suggereix que ens quedem en un hotel a la mateixa frontera. I allí estem; però l’hotel en el qual hem decidit passar la nit és una ruïna; i no sols això: l’interior està ple d’homes i les habitacions no tenen ni portes ni finestres. És desembre i fa un fred terrible, així que decidim tornar al cotxe i demanar-li al conductor si podem passar la nit en el vehicle.

Acte III: una foscor immensa

En aquell cotxe, envoltada de la foscor de la nit, penso en el meu germà Muhammad, qui també ha fet aquesta mateixa ruta, però de manera clandestina. Des del 15 d’agost de 2021, tot just uns dies després de l’arribada dels talibans al poder i que les tropes occidentals marxessin del país, ho havia intentat en diverses ocasions. Tenia motius de pes per a escapar: ell havia treballat en les oficines de seguretat del govern anterior. També havia participat en els aixecaments populars. Quan van tornar els talibans, es va convertir en un fugitiu; no podia tornar a casa amb la seva dona i els seus fills. L’última vegada que l’havia vist va ser uns dies després de la caiguda de Kabul, quan ell escapava cap a Bamian. Uns mesos després, va enviar una foto seva. Malgrat tenir només trenta anys, semblava haver envellit i s’havia afeblit tant que aparentava ser un home de cinquanta. En la imatge, es podia veure clarament com els seus ulls expressaven desesperació i fatiga. El seu rostre estava cremat pel fred. Recordo el fort sentiment d’impotència i desemparament davant tanta desesperació. Vaig plorar molt aquell dia. Quan la meva mare va veure la foto del meu germà també va plorar; fins i tot va haver de sortir de la casa. Quanta impotència i indefensió!

Que dolorós és ser un refugiat i un estrany en la teva pròpia pàtria. No pots respirar, sents com si et faltés l’oxigen. Se sent com si estiguessis atrapat entre dues parets que et pressionen. No s’obre camí cap al futur, però tampoc pots tornar cap al passat.

Rebo una trucada seva, de Muhammad: està prop de la frontera i em diu que pot arribar en un parell o tres d’hores; que pot venir a passar la nit amb nosaltres en aquella terra de ningú. Però no vull que vingui perquè és perillós: què passaria si fos identificat pel règim? Entro en pànic i li telefono de nou: «no vinguis», li demano. Li envio, això sí, el número de matrícula del cotxe. A la meva germana i a mi se’ns està esgotant la bateria del mòbil i els demanem a la meva mare, els meus germans i els meus oncles que no ens truquin més. Han estat trucant durant tota la nit. La foscor és immensa. Gairebé no queda ningú pels voltants.

Acte IV: toc, toc

I enmig d’aquella foscor, arriben.

Veig com dos talibans comencen a aproximar-se al cotxe i la por s’apodera de mi. Una successió de pensaments aterridors envaeix el meu cap i les mans se’m gelen fruit de la por i la pressió. Se m’entelen els ulls, me’ls netejo, em cobreixo el cabell i li faig senyals a la meva germana perquè ella faci el mateix.

Colpegen a la finestreta del cotxe.

Toc, toc.

Jo en prou feines puc respirar pel terror a què ens identifiquin. Ens ha denunciat el nostre conductor? Ell està fora, a uns metres del vehicle, al costat de l’altre passatger.

La meva germana baixa la finestreta.

— Els passaports.

Un d’ells encén la llanterna i revisa detingudament tota la documentació. La por al fet que ens identifiqui és atroç. Els talibans s’emporten els passaports. Fora el conductor i l’altre passatger parlen amb els talibans.

Agafo el mòbil i teclejo ràpidament els nostres noms a Google. La meva germana i jo havíem organitzat i participat en algunes manifestacions. I sí: apareixem en notícies i en fotografies. M’estremeixo i li comento a la meva germana que si els talibans ens busquen a Google, estarem perdudes.

Toc, toc.

Tornen a colpejar a la finestreta i la tornem a baixar, tremolant. Ens retornen els passaports i respirem alleujades. La foscor i el silenci tornen a la seva normalitat i el conductor i l’altre passatger decideixen passar la nit a l’hotel.

La meva germana cau rendida, però a mi em resulta impossible adormir-me. Sento alguna cosa més que un mal de cap; és un baluern cerebral causat per les preguntes que s’amunteguen en la meva ment. Quin camí ens espera? Quin és el nostre futur?

Apareix de sobte el gerent de l’hotel, que s’ha assabentat de la nostra situació, i ha sentit compassió. Ens porta una manta. Cobreixo amb ella a la meva germana, que continua adormida. Miro a través de la finestreta i els meus ulls tornen a omplir-se de llàgrimes. No puc deixar de pensar en aquest futur desconegut, en la família que estic deixant enrere. Penso en la solitud que m’espera i les pors, i ploro.

I ploro tant que em cremen les conques, les parpelles. Intento controlar-me, perquè el mal de cap no fa més que augmentar. Impossible. En el meu interior, una veueta crida «ja prou!», però la impotència, la desolació i aquest exili que ja tinc tan dins de mi resulten aclaparadors.

I ploro tantíssim que la meva germana es desperta.

I ploro tantíssim que, al final, em quedo adormida.

Acte V: un futur incert

Em desperto al voltant de les cinc de la matinada. Obro els ulls, amb aquestes parpelles inflades, cremant. Ha començat el dia i la por de ser arrestades no ha cessat. No puc deixar de pensar-hi. Els talibans són impredictibles i poden canviar d’opinió en qualsevol moment. Em fa la sensació que el temps passa molt lentament.

El conductor i l’altre passatger tornen al cotxe i reprenem la marxa cap al pas fronterer. El lloc està molt concorregut; hi ha centenars de persones esperant a creuar. Esperant a marxar-se. Esperant davant aquest futur tan desconegut com incert. Aquest futur al qual jo tant temo.

 

[Imatge destacada: Karima enfrentant-se als talibans, en una manifestació. Foto del 6 de setembre de 2021_Karima Shujazada]

Karima Shujazada, nascuda el 1994 a l’Afganistan, va emigrar a l’Iran el 2000 i va començar la seva educació en una escola local. Va tornar a l’Afganistan el 2002 i va completar la seva educació el 2014. Va ingressar a la universitat el 2015 i es va graduar en periodisme el 2018. Durant els seus quatre anys universitaris, es va dedicar a activitats en l’àmbit dels drets humans i va treballar com a locutora en mitjans interns . Des del 2018 i fins a la tornada al poder dels talibans, l’agost del 2021, va tenir un paper com a facilitadora de la pau a l’organització Afghan Women’s Talent Development Center. El 2022, va emigrar a Espanya i actualment és estudiant de Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)