Iconografia i boques obertes

Montse Badia em va enviar un mail en el qual em demanava que parlés d’una peça que jo considerés icònica.

Com sóc molt obedient, immediatament, em vaig posar a pensar en possibles obres que responguessin a aquesta qualitat, la de ser icòniques.

De manera que, de sobte, em vaig adonar que no sabia quines qualitats feien d’una peça que aquesta fos icònica. Em va semblar que la literalitat del significat icònic no era el que, després, aplicava per a distingir les obres icòniques de les quals no ho són; això és, no crec que Montse em demanés quina obra de la història de l’art havia estat la més eficaç en esdevenir signe i que, a més, aquest signe tingués la capacitat de ser reconegut per molts com a element que glossa un artista, moment, context o moviment artístic. Jo crec que Montse preferia que li presentés un exemple d’obra d’art que tingués la capacitat de ser memorable.

Vaig continuar confeccionant rànquings al meu cap. Tractant de respondre a, de totes les obres que he vist, quina d’elles havia aconseguit impactar indeleblement en la meva memòria. Mancant un criteri millor per a mesurar l’impacte que havia rebut d’una obra, vaig considerar bona idea tractar de recordar quina era la que més m’havia impressionat. De manera que, totes aquelles obres que apel·laven a l’intel·lecte i aquelles que participaven de la relació amb un context, van caure de la llista.

Vaig decidir que l’obra que m’hagués deixat amb la boca oberta seria la meva obra icònica.

Doncs bé, en 1996 Tere Recarens presenta l’obra Terremoto a La Capella. Unes prestatgeries repletes d’objectes de vidre i de cristall, recolzades sobre unes tarimes inestables que configuraven un circuit pel qual recórrer l’exposició.

L’any 2005 la galeria Toni Tàpies edita un llibre titulat heitere weitere polterei que recull la majoria de les obres que Tere Recarens havia fet fins llavors. Una de les obres és Terremoto. En una pàgina del llibre hi ha una foto d’una visió general de l’exposició, a la pàgina del costat hi ha 6 fotos: les quatre inferiors són imatges de l’activació de la peça, en elles apareix Miquel Baixas corrent i provocant que molts dels objectes de cristall caiguin a terra on es trenquen en trossos i en les dos superiors (imagino a Tere mirant vells enregistraments i fotografies, buscant imatges del públic per veure com els afectava tant de soroll) aparec jo, amb els ulls i la boca molt oberts.

Terremoto de Tere Recarens és, sens dubte, la meva peça icònica.