Illes de llibertat

Deia Sir Ken Robinson en una cèlebre presentació a TED Talks que la creativitat hauria de tenir un paper central en l’educació dels nens, que és fonamental estimular la creativitat i la imaginació, descobrir i potenciar els aspectes que ens fan diferents i únics.

Mentrestant, per aquests indrets, sembla que ens movem en la direcció contrària. Com a proba, valgui recordar el primer paràgraf de l’avantprojecte de la LOCME (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa), que ja va ser aprovada pel Consell de Ministres el passat 21 de setembre, i que –atenció!-, el dimarts 5 de desembre va presentar el Ministre Wert després d’algunes lleus modificacions: “L’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país. El seu nivell educatiu determina la seva capacitat de competir amb èxit a l’arena internacional i d’afrontar els desafiaments que es plantegin en el futur. Millorar el nivell dels ciutadans en l’àmbit educatiu suposa obrir-los les portes a llocs de treball d’alta qualificació el que representa una aposta pel creixement econòmic i per aconseguir avantatges competitives en el mercat global”. Sense comentaris.

Al mateix temps, i quasi on un menys s’ho espera, a la televisió, trobem de tant en tant algunes illes de creativitat i imaginació que poden resultar tant estimulants per als nens com per als adults. Un cas recent és Hora de aventuras, una sèrie d’animació produïda per Cartoon Network, que es va iniciar l’any 2010. Els protagonistes són Finn, un nen de 14 anys, i un gos màgic (germà adoptiu?), Jake. Ambdós viuen a la terra de Ooo, un entorn surrealista que bé pot ser post-apocalíptic -com s’apunta en algun episodi que fa referència a una Guerra dels Xampinyons-, com món alternatiu en una altra dimensió. Per aquest entorn surrealista van desfilant-hi personatges mutants i extravagants com la Princesa Xiclet, un híbrid entre un humà i un xiclet; el Rei del Gel, que seria el dolent de la sèrie, i que està obsessionat amb el matrimoni; Marceline, la reina dels vampirs i millor amiga de Finn, que té mil anys i s’alimenta del color vermell; Lady Arc de Sant Martí, un unicorn – Arc de Sant Martí que només parla coreà, mascota de la princesa Xiclet i novia d’en Jake, entre altres. Poques vegades s’ha vist junts tal quantitat de personatges freakies i ambivalents.

Extravagància, surrealisme i un humor absurd són els fils conductors d’uns arguments senzills i directes, en els que d’una manera totalment idiosincràtica i gens naïf predominen valors com la amistat, la tolerància i la justícia. Tot això s’engloba en un macro-context més complex que va evolucionant i diversificant-se en el temps.

No és casualitat que la sèrie, ja de culte, tingui un cert aire indie, perquè els seus creadors ho són. Amb Pendleton Ward al capdavant, dibuixants i guionistes provenen del món del còmic independent, i en alguna entrevista han declarat que dibuixen pensant en el públic infantil, però també escriuen dibuixant allò que a ells els agradaria veure i els diverteix fer. Certament, existeix un univers paral·lel d’aquest altre tant perillós que posa els seus objectius en “aconseguir avantatges competitives en el mercat global”.