Illumi…Nations?

En la distribució per països de part de l’espai expositiu a la Bienal de Venècia es troba l’origen d’una reflexió política sobre la mítica bienal. El títol aglutinador d’aquesta edició també convida a la reflexió: Quines “nations” són les que s’il.luminen en aquesta Biennale?

Entendre “Estat” com a element configurador essencial de la realitat política internacional pot semblar quelcom indiscutible. No obstant això, cal comprendre que la vigència o perdurabilitat d’algunes estructures rebudes no és eterna.

La societat postindustrial és la de les grans financeres, empreses transnacionals, organitzacions no governamentals, aliances internacionals “per a la seguretat i la pau” -aquí podem llegir OTAN-. Aquestes i altres institucions han assolit una presència i posició evident, i qüestionen insistentment la sobirania fàctica de qui va ser el detentor únic del poder des de Westfàlia (1648).

A més, una ben anomenada “ciutadania” ha desenvolupat noves formes de relacionar-se socialment, configurant-se en xarxa, alienes als poders de l’estat. La virtualitat i la informació superen les fronteres físiques i conferèixen al caràcter cosmopolita més fonament que mai. Nous nivells d’organització apunten avenços tecnològics polítics dels quals només hem vist els primers indicis, i aquests no semblen atendre al concepte de “nació”; més aviat apunten a una cosmovisió basada en la ciutadania com un conglomerat d’individus.

D’altra banda, si associem la paraula “nació” a la de “estat”, el resultat és notòriament ambigu. L’excepció sembla complir-se molt més que la norma pel que fa al concepte resultant (Estat-Nació): la quantitat de nacions desterritorialitzades, nacions sense Estat, nacions dispersades en diversos Estats, Estats plurinacionals (i els seus inevitables debats), etc., van de la mà dels seus conseqüents “nacionalismes” i els seus respectius discursos legitimadors, els quals, cal dir, han demostrat des de la seva aparició una gran capacitat d’adaptació i resistència.

Tal i com estan les coses, pot semblar anacrònic posar l’accent (la il.luminació) als Estats (-Nació) en un temps en el que s’està debatent si aquest té futur en un món globalitzat. Els temps presents destil·len una constant tensió entre allò donat i allò desitjat, l’heretat i el present. ¿Ha de ser la Biennale partícep d’aquestes dinàmiques de transformació institucional?