Imaginary USA. Irena Visa mai ha estat a Estats Units

Irena Visa presenta la seva primera exposició individual al Mutuo Centro de Arte , a Barcelona, fins al 22 d’abril. Imaginary USA és el títol de la mostra i també del projecte exposat: un recull de fotografies de paisatges acompanyades d’una projecció audiovisual i el mapa d’un recorregut per Estats Units. Es tracta d’unes fotografies que, a simple vista, semblen imatges documentals de paratges de l’Amèrica rural. Paisatges naturals; vistes de gasolineres; carreteres i escenaris de fira ambulant; vistes convencionals d’un imaginari al qual ja estem acostumats i que relacionem immediatament amb aquella idea que tenim del que és l’Amèrica rural, hi haguem estat o no.

Les fotografies de ‘Imaginary USA’ no estan preses ni a Colorado; ni a Iowa; ni a Phoenix, sinó a Banyoles; a Olot i en altres llocs de la geografia catalana. Tot i això, tenen un aire llunyà, com suspès en el temps, i una llum cremada, com de filtre digital, que les fa semblar postals idíl·liques d’un viatge iniciàtic per escenaris de pel·lícula. Irena Visa és de Banyoles i quan estudiava a l’institut anava sovint al Strall, un bar de la localitat amb pinta de “diner” americà, mig Saloon – mig bar de carretera d’Arkansas. Ja llavors va començar a pensar sobre el fet de “recordar” amb certa precisió llocs on mai ha estat; o que ni tan sols podria situar en un mapa: per què Arkansas? Què hi ha allà? Per què la pista de bàsquet del poble li “recordava” a Harlem? ¿Fins a quin punt estem influïts per l’imaginari cinematogràfic exportat pels Estats Units quan pensem en els paisatges rurals o urbans d’aquest país?

Des de fa tres anys, aquesta reflexió s’ha fet de manera més conscient i s’ha començat a acompanyar d’imatges, creant una mena de mapa de localitzacions americanes a Catalunya. Cadascuna de les fotografies, totes realitzades sota el prisma subjectiu del que a la Irena li recordava a Amèrica, rebia un títol que es corresponia amb una localització hipotètica, el nom d’una ciutat o un estat americà, donat a partir d’un criteri de similitud amb imatges reals d’aquests llocs trobades a Internet. Va penjar, com una mena d’experiment, algunes de les fotografies a Facebook i es va sorprendre en veure que més d’un li preguntava interessat pel seu viatge a Arizona i voltants, i va aprofitar la confusió per proposar un projecte que juga amb un imaginari col·lectiu donat, que no és el propi del receptor principal de les obres, i que, al mateix temps, explora la dicotomia veritat-fals present a la fotografia.

Semblava que la fotografia havia de ser una eina objectiva de documentació, però la història ens ha mostrat que tot és falsificable, fins i tot sense intencions polítiques de cap tipus, com en aquest cas. Més que preguntar-nos si hem de fiar-nos de les imatges, hauríem de preguntar-nos pels processos de transmissió cultural que fan que reconeguem un paisatge, un localització, i el situem en un punt d’un mapa sense necessitat d’haver vist mai aquell lloc amb els nostres propis ulls.

És cert que es rodaven westerns a Almeria i que van existir llocs com “Esplugas City”, en els què la reconstrucció del far west americà es feia d’una manera intencionada i amb un objectiu clar: el de situar una història en un lloc concret, un lloc que físicament no era aquell en què se situava l’acció, però que ho semblava. Això mateix passa amb les fotografies d’Irena Visa, que sembla que hagin estat preses en el llunyà oest, al desert de Sonora i a les carreteres de la Ruta 66, encara que en realitat siguin paisatges del nord del territori català i a més no responguin a una voluntat expressa d’engany.

Per a la inauguració de l’exposició a Mutuo, Irena Visa va convidar uns amics músics a tocar unes cançons que acompanyessin d’alguna manera les fotografies. Lo Loable, que aquí no és allò que pot ser lloat, sinó tot allò que pot ser substantivat i precedit de l’article neutre “lo” -com “lo americano”, “lo imaginario”, “lo fotográfico”, o fins i tot “lo efímero”, van adaptar una sèrie de cançons populars catalanes a l’estil de música propi de l’Amèrica rural, el country, seguint un procés similar al que havia seguit l’artista en el desenvolupament del seu projecte. Com sonaria el “Sol, solet” si fos una cançó country? I “En Joan Petit Quan balla”? Lo Loable (teclat, guitarres, violí i veu) es van reunir per a l’ocasió, abillats amb samarretes d’equips americans de bàsquet, per a constituir el contrapunt musical al projecte visual exposat i, malgrat l’èxit, no tenen intenció de tornar a tocar.

Imaginary USA és un “ongoing project” però té també una data de fi: el proper 16 de juliol es donarà per tancada la sèrie, ja que Irena Visa se’n va de viatge als Estats Units, i ja no tornarà a fer fotos de records no viscuts, ni de localitzacions inspirades en una intuïció, ni de paisatges imaginaris de l’Amèrica profunda. En tot cas, deixarà el fals documental a un costat per potser passar a utilitzar la fotografia com a eina objectiva de retrat del paisatge. O no.