close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 desembre 2013
1236122_603190996389075_1072523304_n.jpg
In LSD we ¿trust?

Sonia Fernández Pan


Qui escriu mai ha sentit fascinació per la psicodèlia. I no és que no ho hagi intentat. De fet, la psicodèlia i la contracultura -o la seva reconstrucció anacrònica a finals dels 90- entraven en el kit del perfecte post-adolescent a la recerca de la rebel·lia perduda en els annals de la insatisfacció innocent. Existia aleshores – i sempre per al nen tardà o l’adult a mitges – una demanda de revolta personal i fotocopiada que, en nombroses ocasions, desembocava en reunions on la figura de la ploranera apareixia intermitentment, efecte d’una nostàlgia col·lectiva per aquell passat que no vam tenir l’ocasió de viure. La nostra joventut no s’acostava ni remotament a la d’aquells que tocava admirar, gairebé per obligació. La nostra adolescència -la meva, almenys- va ser un arxiu de la desobediència aliena, una lectura literal i domesticada d’una època que, en el fons, ens era molt més aliena del que crèiem. Per començar, no faltàvem ni un dia a l’institut, trèiem bones notes i les drogues brillaven per la seva absència. Alguns re-visitaríem aquesta adolescència indisciplinada més tard, intercanviant la reconstrucció estètica del paradigma psicodèlic per l’evasió hedonista de la cultura rave.

La psicodèlia -com l’adolescència- sempre és allà per ser represa per algú. També pel context artístic, amb exemples com Reflections From Damaged Life de Lars Bang Larsen (Raven Row, Londres), una exposició que s’acosta a la psicodèlia amb la inevitable fredor de tota traducció racional sobre qualsevol aspecte experiencial, especialment si està vinculat a la pantà d’allò lisèrgic. Més encara si es tracta d’una doble traducció: d’una banda, la d’unes obres que mai van pretendre ser art psicodèlic (terme encunyat pels mass media i no per l’establishment artístic) sinó una metabolització de diferents aspectes de la psicodèlia a través de l’art, amb treballs que no necessàriament practiquen la cohetaneïtat de les situacions a què es refereixen, i, d’altra banda, la interpretació comissarial a través d’un text eloqüent i seductor que, al mateix temps que avala el potencial transformador i crític de la alteració psicodèlica, cau en els manierismes de la raó occidental invocant (entre moltes coses, post-humanisme inclòs) a Theodor Adorno. Una cosa que ja anuncia el seu títol re-apropiacionista.

Fent èmfasi en dos conceptes declinats en plural -esdeveniments i afectes- l’exposició avala apologèticament la psicodèlia com una dosi d’alteritat necessària per a un art (i un món) que s’ha encarregat de rebutjar històricament, tant l’estètica com l’experiència psicodèlica. Però ho fa, com no, des de la narrativa professional d’un discurs textual que no pot, no vol o no sap participar en aquesta “manifestació de l’ànima” sense deixar de tocar de peus cargolats a terra. Per contrapartida, no se li pot negar a Lars Bang Larsen i Reflection From Damaged Life, un cert intent de ruptura amb el versàtil cànon artístic contemporani, sortint també de la jerarquia territorial occidental en la seva selecció de projectes i artistes. Encara que aquesta ruptura passi pels procediments habituals de celebració de la perifèria des d’un centre que, per inherent de la seva posició, sempre està donant l’esquena a alguna cosa o algú.

Pensant en una altra apologia de la psicodèlia, aquesta vegada des dels usos de la raó qualificant, persisteixen diverses idees. Entre elles, la sensació que la psicodèlia, per molt que es presenti com una experiència universal associada a la lliure virtualitat d’altres mons possibles, ha caigut en una representació de si mateixa que construeix l’experiència lisèrgica sota uns atributs estètics heretats que recullen un moment històric concret. És possible una experiència lisèrgica que no passi per les formes estètiques d’aquesta psicodèlia instaurada? És aquest inconscient una consciència realment involuntària, o és un node de patrons adquirits culturalment? Realment algú pot creure el potencial transformador de l’experiència lisèrgica quan ha practicat més de trenta ressaques morals en un mateix any, fruit d’aquest descens a l’alteritat de la ment? I és que, si els excessos de la raó produeixen monstres, els de l’experiència psicodèlica acaben per produir una desfiguració que, a manera de reparació, ens fa anhelar amb més força que mai el retorn a un cert ordre.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)