Instruccions d’ús en allò quotidià

Resulta inevitable no esbossar un somriure en llegir les instruccions d’ús que Julio Cortázar (De Cronopios y Famas, 1962) escriu sobre coses i accions aparentment quotidianes, com a Instruccions per plorar, Instruccions per pujar escales, Instruccions per donar corda a un rellotge o Instruccions per matar formigues a Roma. Pensar allò quotidià excedeix el límit de l’imaginable, en tant que no analitzem cadascun dels actes que realitzem en el nostre dia a dia. Qüestionar la quotidianitat i desconfiar de les evidències és potser el que ens queda en un món en què cada vegada més està en joc el poder -biopoder- pel domini de tots els àmbits de la vida.

Hacer en lo cotidiano és el projecte expositiu de la comissària Beatriz Alonso, que va resultar premiat en el concurs “Se busca comisario 2013”, una convocatòria pública que va sorgir fa quatre anys de la Conselleria de Cultura de la Comunitat de Madrid. La iniciativa busca “donar l’oportunitat a joves comissaris per realitzar projectes expositius”, i de pas dotar d’un contingut coherent a una sala situada lluny del centre de la ciutat -amb el que això comporta-, destinada a joves creadors madrilenys, així com revitalitzar un espai fins ara d’escàs interès, tant per a l’administració que el gestionava com per als usuaris -que no ho usaven-, a través d’un programa d’activitats paral·lel, amb visites (no guiades), xerrades, trobades amb artistes i concerts.

De febrer a maig d’aquest any vam poder veure la primera part d’aquest projecte, amb una exposició en què van participar deu joves artistes vinculats d’alguna manera a la ciutat de Madrid, entre ells Julio Falagán, Hisae Ikenaga, Luján Marc, Begoña Olavarrieta, Maite Angulo, Maria Castelló Solbes, entre d’altres. La segona part del projecte, que durarà fins al setembre, continua amb el discurs sobre el qual la comissària ha articulat, partint de les teories del filòsof Michael De Certeau i la seva Invenció d’allò quotidià, tot el projecte: la quotidianitat en l’art i les diferents formes de fer.

Si a la primera exposició s’incidia en la proximitat dels objectes, en la quotidianitat dels llocs i situacions, i en la mirada que els artistes tenen sobre això; en aquesta segona part es passa d’alguna manera a l’acció, i ara els artistes passen a intervenir per mitjà de petits gestos diferents contextos i situacions quotidianes.

L’artista Marta Fernández Calvo modifica un parc públic mitjançant subtils canvis, com treure les boles d’una arbust fins a la línia d’un banc; Fermín Jiménez Landa introdueix l’absurd en ambients quotidians a través d’elements senzills, com utilitzar un paquet de llevat com si fos un mòbil en un supermercat; Carlos Granados converteix la sala en un hivernacle temporal en què “dirigeix” el creixement desviat d’una planta interior a través de la llum; Cristina Garrido oculta mobles d’Ikea en una de les botigues cobrint-los amb els mateixes llençols que es venen en aquests establiments; Marlon de Azambuja realitza una intervenció sobre una planta tropical pintant-la amb pintura gris en esprai; Isabel Marcos presenta un treball en vídeo sobre una sèrie de derives a través de diferents ciutats, en les què l’artista va creant diferents narratives a través de les converses que tenen lloc entre els participants en aquests passejos. A l’espai expositiu trobem també cites amb data i hora escrites sobre les parets, són les diferents performances que l’artista Christian Fernández Mirón realitzarà en el transcurs de la mostra, o el correu electrònic de Javier R. Casado, que convida l’espectador a enviar-li un mail per explicar-li l’obra.

El tema de la quotidianitat travessa la cultura i l’art des del segle passat fins a l’actualitat: des de les primeres avantguardes i el gest dadaista, passant pel Situacionisme i Debord, i fins i tot, com proclama de les protestes del maig del 68, fins als moviments socials i artístics dels anys 70 i 80 sota el concepte de biopolítica. L’art contemporani s’ha encarregat de representar-la, si no amb violència, si amb certa hostilitat, doncs la quotidianitat, allò que ens és proper, s’ha vist fins a una data recent com la condició que ens constrenyia i reproduïa sistemes de dominació o pautes de comportament. En l’actualitat el tema de la quotidianitat segueix molt present en l’art, més subtil si es vol, encara que no per això menys violent. En aquesta exposició, els artistes reflexionen sobre la quotidianitat, no des del conflicte o des de l’element fantàstic com Cortázar; la quotidianitat aquí es representa amb certa “normalitat” i es converteix en l’escenari on conflueix la vida, en l’espai comú per al diàleg amb l’altre des de l’experimentació en l’art.

Durant les passades ‘Jornadas de Estudio de la Imagen’ a Madrid, Santiago López Petit argumentava la ineficàcia per si mateixa de la creativitat com a motor de canvi i el desgast del pensament de la diferència, avui integrat de ple en les institucions. A falta d’una altra cosa, i a l’espera de noves instruccions d’ús, a l’art, com al ciutadà, no li queda una altra que seguir fent, encara que siguin petits gestos.