Performing Venice

Sens dubte en els últims anys la performance s’ha normalitzat com un format artístic més. Ja no és un ens estrany afegit a l’exposició, sinó que s’hi ha integrat i en forma part com qualsevol altre format, fins i tot convivint en simbiosi amb altres elements a l’hora de conformar una obra. No és casualitat doncs que el Lleó d’Or d’aquest any al millor artista de la biennal hagi recaigut en Tino Sehgal, les “situacions construïdes” del qual, com ell mateix les defineix, s’han vist als grans centres de l’art contemporani durant la darrera dècada. A Venècia la trobem al Pavelló Central de l’exposició comissariada per Massimiliano Gioni “Il Palazzo Enciclopedico”. La proposta de Sehgal posa en escena un parell d’intèrprets d’edats dispars que ignoren el seu entorn i duen a terme coreografies i càntics que al·ludeixen a la transmissió de coneixement, mite i cultura. Però no és aquesta, per descomptat, l’única peça de caràcter performatiu que trobem a la Biennal; així que, prenent el premi com a excusa, em proposo fer un personal passeig per alguns d’aquests treballs.

En el mateix Pavelló Central trobem ‘Asylum’, de l’artista Eva Kotátková, basada en les jerarquies socials i les vies de comunicació, provistes a partir d’una col·laboració amb pacients d’un hospital psiquiàtric de Praga. Composta de collages suspesos sobre vidre, recolzats contra prestatgeries o penjats d’estranys contenidors, la instal·lació suggereix un cos polític alternatiu, dissenyat a partir de la visió fragmentada de cossos que emergeixen dels objectes-interpretats per un parell de performers tancats literalment dins la instal·lació -, i que reflecteixen la perspectiva d’aquells que viuen fora de l’ordre social establert.

Ja fora de l’exposició central, el pavelló de Romania acull ‘An Inmaterial Retrospective of the Venice Biennale’. El projecte recorda la retrospectiva de Xavier LeRoy que vam poder veure l’any passat a la Fundació Tàpies, però en aquesta ocasió, el focus es dirigeix a la història de la biennal i les seves obres més paradigmàtiques. Entrem en un pavelló buit, i cada vegada que un dels performers presents nomenen una peça històrica, aquests la representen amb els seus propis cossos. La retrospectiva converteix el monumental en immaterial i els objectes en acció.

Al pavelló d’Itàlia la mostra ‘Vice versa’ juga al diàleg entre artistes, de vegades una mica forçats des del discurs comissarial, proposant parelles d’obres amb conceptes diametralment vinculats. Francesca Grilli enfronta seva obra a la de Massimo Bartolini per evidenciar la dualitat so/silenci. El projecte de Grilli implica un performer que interactua amb el ritme de gotes d’aigua caient sobre una gran planxa d’acer, posant de manifest la relació entre veu i matèria, on l’erosió del metall simbolitza el poder tangible de la perseverança i la reiteració, i la veu, l’última voluntat d’existir, és absorbida i amplificada per l’aigua.

I acabem el passeig al pavelló compartit de Lituània i Xipre, comissariat per Raimundas Malasaukas, que bé mereixeria un text a part. El projecte ‘Oo’ es defineix com “una estructura lleugerament asimètrica de transport irregular, amb elements oberts, que es basa en l’interès en les formes d’organització més que l’organització de les formes”. Situat al Palasport “Giobatta Gianquinto”, un mític gimnàs venecià veí de l’Arsenale, les obres d’art conviuran amb les proves esportives que s’hi celebrin durant tot l’estiu. L’exposició s’expandeix pels diferents pisos del característic edifici, convidant l’espectador a buscar les peces i perdre’s en els seus passadissos, movent-se amb llibertat per l’espai -una cosa que es troba a faltar en tota la biennal-. A més, al llarg del recorregut trobem diverses peces coreogràfiques, com la de Lia Haraki, que realitza frenètics i repetitius moviments en acceleració, portant-se a si mateixa als límits de la resistència. A la pista de joc trobem la peça ‘Cousins’ de Gabriel Lester, una instal·lació feta de parets que provenen de catorze museus europeus, i que conformen una coreografia per a la interacció dels performers i els visitants. La coexistència aconseguida al pavelló és sublim, no només entre peces i espai, sinó també entre els dos països i ens les proves esportives pròpies del gimnàs i les performances coreogràfiques. D’altra banda, ‘Oo’ posa en qüestió el concepte mateix de pavelló nacional, apostant per la col·laboració i l’experimentació i activant un espai de diàleg entre art i esport, amb una posada en escena original i conseqüent, des del catàleg -un petit llibre de contes infantils- a la llista d’activitats programades. Una excel·lent opció per deixar-se sorprendre.