Intravia, o de com convertir-se en porc senglar

“Una premisa: silenci; un consell: sigueu generosos amb la llum; un tranquil·litzant: no us volem fer por. Una ordre: “seguiu-me…”. Gerard Ortín – Intravia

I es troben caminant en silenci, en una disciplinada fila índia, -no podria ser d’una altra manera, el no-camí no ho permetria-, avancen bosc a través, dòcilment, deixant-se guiar per uns desconeguts. Al davant, donant exemple, el cap de la manada, encara hi ha un parell més d’exemplars adults que vigilen les cries; costaria de dir qui és fill de qui en aquesta foscor -la lluna encara no ha sortit-, però tant és, tots es cuiden de tots, que no es perdin, que no s’escapin, que no s’estimbin. Només una mica, només sentir-se una mica perdut, no se sap on són; i una mica estimbats, a cada relliscada de cada pas en falç en la foscor, però només una mica, perquè saben que no va de por. És l’única manera de descobrir els llocs secrets dels senglars, veient allò que només ells poden veure, sentint allò que només ells senten, les olors de molsa, el tacte de l’escorça humida dels pins, el fang que rellisca sota els teus peus. I el silenci.

En el silenci se sent que Collserola és un bosc urbà, molt urbà, les orelles animals senten tots els indicis de presència humana als llindars del bosc, en la proximitat de la carretera, els cotxes, les veus, avions que sobrevolen un cel atapeït, gossos, gallines…
En arribar a la carretera, a les fosques, els cotxes són fars, i sembla com si fossin els obscurs protagonistes d’una pel·lícula i que els haguessin deixat abandonats en un obscur revolt d’una carretera desconguda. Imagina un senglar amb les seva multitud de cries esporuguides, “creueu ràpid de tres en tres, quan jo us ho digui!”.

Aquesta natura no és bucòlica, lluny dels romanticismes que han dit de la naturalesa allò pur i salvatge, a l’endinsar(-intra) fins al nucli, s’arriba en aquell punt on tant pots trobar el que buscaves, com el que haguessis preferit no saber. Intravia s’endinsa, essent implícit en l’acte d’endinsar-se la desromatització, i l’encontre amb el llindars entre lo natural i lo construït, com construïda és també la idea de naturalesa, encara que sigui a les fosques.

No deixa de ser curiós la capacitat de convocatòria d’aquesta proposta, que en la nit d’un gèlid dissabte de desembre reuneix unes 15 persones disposades a arrossegar-se pels camins humits i foscos de Collserola, tot i que ens han avisat repetides vegades de que farà molt fred, que les temperatures cauen a zero a la nit, que anem ben calçats i abrigats, tothom apareix puntualment a la cita. La curiositat pot més que el fred

Fer del recorregut l’experiència. De l’experiència l’obra.
Participar, en aquest cas, és viure, és participar amb el cos, amb els peus freds i el cul mullat quan rellisques i caus. Invocar els cossos enlloc de l’intel·lecte per deixar que la humitat i l’obscuritat ressonin en una naturalesa desromantitzada, performada, intervinguda, quasi construïda.

El fred, el fang, la foscor, el silenci, les relliscades, podrien ser part de l’atretzzo anti-romàntic, i formen part del ritual que ens proposa Gerard Ortín. Ortín i la seva banda actuen des de la distància, la relació amb els seus ‘convidats’ és freda i distant. La forma com ens indiquen les instruccions per la resta del camí, es configura en unes poques normes bàsiques inapel·lables, diuen ‘silenci’ i això és el que s’espera de nosaltres, cossos silenciosos. Ens sotmetem a les normes com si una guerrilla ens guiés per la selva. Però les normes, clares i consices ens deixen lliures, sabem el que hem de fer, ho fem i disfrutem de l’espectacle. Especialment el caminar en silenci, eliminant qualsevol rastre d’una possible passejada ociosa, dóna a l’acció un caràcter ritual.

Gerard Ortín participa en el projecte A PLACE NO CARS GO de Quim Packard, una part del qual es presenta a la seu d’ A*DESK el dimarts 11/12/12 a les 19:00h., fins el 15/12/12. Més info aquí: http://www.a-desk.org/spip/spip.php?article1626