close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 desembre 2012
Dolle_Mina.jpg
Boja Mina

Maite Garbayo

Durant les dècades dels setanta i els vuitanta, després de la mort de Franco i durant els primers anys de l’anomenada Transició, diversos grups activistes van produir una important quantitat de materials gràfics. Cartells, adhesius, xapes i fulletons es troben emmagatzemats a les seus dels grups, o estan essent recopilats en arxius que avui suporten l’envit revisionista i museuïtzador d’investigacions i pràctiques comissarials “polítiques” i “activistes”.

Cartells com els que veiem aquí, o si més no realitzats a partir de paràmetres i objectius similars, van ser produïts a la llum de moviments autònoms que van identificar en la gràfica i en les seves possibilitats estètiques una potent eina de qüestionament i de transmissió ideològica. Conscients del valor de les imatges i els signes, van plasmar les seves idees i reivindicacions en paper o en accions a peu de carrer, que actualment ens entestem a anomenar performances.

Aquesta producció, convé recordar, estava al servei d’un ideari polític i subjecta a processos de producció molt concrets, que poc o res tenien a veure amb els que prevalien en l’entramat artístic del moment. I com que l’estètica mai és ni neutra ni a-històrica, es va produir, en alguns casos, una sacsejada iconogràfica i estilística que no era més que el reflex d’una voluntat política de des-estandardització i diferenciació. És el cas de la gràfica del moviment feminista, en l’evolució de la qual s’evidencia un intent de ruptura amb la tradició del “bon” disseny, fruit al mateix temps d’una aspiració de canvi, i l’amateurisme i anonimat que va caracteritzar bona part de la producció. La immensa majoria de documents no estan signats i romanen sense atribuir, pel fet que s’inscrivien en pràctiques col·laboratives, en les quals la militància i la col·lectivitat anul·laven tot conat d’autoria individual. La primacia del “do it yourself” es complementava amb la col·laboració d’artistes, dissenyadores o estudiants de Belles Arts que, afins a la causa feminista, hi contribuïen amb el seu treball.

Cartells i adhesius, en general, no estan datats, de manera que el criteri estilístic esdevé una eina bàsica de datació. L’evolució és prou clara: l’economia de formes i l’esquematització que predomina a la dècada dels setanta dóna pas a una major proliferació d’elements, a un allunyament de l’estilització darrere de plantejaments figuratius més directes, al collage i foto-collage, a contaminacions tipogràfiques … Es mantenen les preferències cromàtiques (roses, morats …), la representació del cos femení (encara que canvien les formes) i la constant presència del símbol feminista.

El tipus de gràfica no és tan diferent al proposat per altres grups coetanis d’Europa o Estats Units; es donen freqüents coincidències. Encara que pugui semblar sorprenent, a causa del retard generalitzat conseqüència de la dictadura, l’incipient moviment feminista va tenir, a nivell estatal, unes aspiracions i unes maneres de fer que podrien definir-se com internacionals.

FEM01-2.png

Les reivindicacions es van centrar, igual que en d’altres països, en la qüestió dels drets sexuals i reproductius, encara que aquí va caldre fer front a una legislació ultraconservadora que amb prou feines havia canviat després de la mort del dictador. Un cartell signat per l’Assemblea de Dones de Biscaia reclama l’amnistia per les 350 dones que l’any 1976 estaven a la presó pels anomenats “delictes específics” (adulteri, avortament i prostitució). Un dels primers cartells del moviment feminista basc, en el que les reixes de la presó no s’acaben de concretar, potser en al·lusió a una potencial amnistia. Empresonat, el símbol feminista utilitza la variant del puny alçat, típica del moviment en aquells anys, i que dóna compte de les estretes (i de vegades problemàtiques) relacions entre els feminismes i les lluites de l’esquerra radical. El mateix icona apareix en un pòster d’aquella època realitzat pels grups feministes socialistes Dölle Mina, molt actius a Bèlgica i als Països Baixos des de finals dels anys seixanta. Les Dölle Mina, que prenen el seu nom de l’activista de la primera onada Wilhelmina Drucker (1847-1925), van centrar les seves lluites en qüestions com l’avortament o l’accés als mètodes anticonceptius, a través de sorprenents accions de carrer i d’una imponent producció gràfica.

Imagino que fa trenta anys, aquí, el carrer tenia un d’espai expositiu. Les parets contenien formes, imatges, missatges … Amb el pas dels anys, es van al·ludir motius estètics per prohibir les enganxades d’uns cartells que avui, quan és el cas, es poden contemplar en museus i centres d’art, en connivència amb aquesta institucionalització del tot que fa temps ens assola.

Maite Garbayo és escriptora i investigadora. La història de l’art, la teoria crítica feminista o el psico-anàlisi són algunes de les seves eines de treball. Compagina la investigació i l’escriptura amb períodes de docència. Actualment realitza la seva tesi doctoral i és editora de la revista {Pipa}.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)