Ítaca en perill: de la nostàlgia a la solastalgia

Ítaca en perill: de la nostàlgia a la solastalgia

Mai abans havia viscut a Còrdova, però quan vaig mudar-m’hi, recentment, vaig saber que era casa meva. Ulisses va trigar deu anys a tornar a Ítaca; jo vaig trigar gairebé tretze a decidir que havia de tornar dels Estats Units, que aquell miratge de llar aixecat arreu d’uns estudis inútils i d’una feina estable tot i que profundament alienable, al país de les armes ubiqües, em condemnava a estar eternament ancorada a la nostàlgia, patint el mal que molts migrants experimenten quan no són capaços de recuperar-se d’aquesta enyorança a la pàtria perduda. Mirar el mapa del temps i comprovar, per exemple, que a la meva coordenada nord-americana queia neu mentre al sud peninsular brillava un sol primaveral em desbaratava l’estómac en esquinçalls d’espant. Enunciar en anglès diàriament qualsevol mena de frase, qualsevol fatiga, i sentir com la llengua espanyola circulava avall, volent manifestar-se, em provocava un curtcircuit mental que havia de batallar per tal de guanyar-me el pa, sabent que la meva llengua literària minvava sense ús. Perdre el nom —àrab, maleït, impronunciable per als anglòfons— i sentir-ne un succedani era com prostrar-me cada matí davant d’un mirall fet miques: sabia que el meu rostre devia estar en algun lloc entre aquelles tessel·les, però, com el cadàver de Polinices per a Antígona, havia de ser recompost perquè, si no, el reflex només em retornaria una identitat desfigurada.

D’aquesta manera, durant més d’una dècada, la meva relació amb la nostàlgia es va articular d’una manera gairebé etimològica: com els herois de Troia abocats als seus Nóstoi (retorns), em dolia (algia) la llunyania de la meva terra, i m’esglaiava la perspectiva de què potser mai no tornaria a trepitjar-la com a lloc de desenvolupament vital; és a dir, de (des)habitar-la com un no-lloc: en vacances, pur delit transitori mancat d’arrels. Quina va ser la meva alegria quan, després d’un tip de tràmits i una pandèmia, vaig saber trobar prou valor i fer les maletes definitives: mai no tornaré a comparar dues notícies meteorològiques, juro que tancaré en una caixa forta el meu anglès i llençaré la clau al riu, i que el meu nom serà meu, encunyat fins i tot en els capitells d’un palau en ruïnes: Medina Azahara. Quelcom que hagi estat, involuntàriament, trasplantat a un paratge impropi coneix les circumstàncies de les quals parlo: la planta, a manca dels nutrients originaris i privada del clima en què va néixer, envoltada de criatures hostils, acostuma a defallir, amb l’afegida culpa d’haver esdevingut una espècie invasora. Ara, en la Còrdova dels meus amors que explota la seva bellesa històrica per a goig del turisme i el desplaçament dels veïns, respiro calma, les aigües es redrecen en direcció a la seva via nativa, les tessel·les —enganxades com ceràmica japonesa— em tornen la imatge imperfecta però cicatritzada dels meus trenta-set anys: mitja vida adulta fora, una mutilació —em dic—, mentre m’entossudeixo a donar corda retroactiva al rellotge i recuperar, almenys, una part del botí robat.

En el Guadalquivir passant per Còrdova, on vaig llençar la clau, desemboca l’afluent que travessa el meu pobre: Castro del Río. El fet que totes dues localitats comparteixin el mateix cabalós verd i que estimulin les meves habilitats olfactives aquells vessants de brisa que emanen de les almassereres, al costat de les quals vaig passar temporades d’infantesa, em fa assentar dins del terra. Les cases són igualment emblanquinades, tot i que aquí, a la capital, la gent acostuma a pintar els sòcols i rematar els marcs de les finestres i portes amb tocs de color d’alber, mostassa o vermell sang de toro. També noto una major presència de geranis que pengen dels balcons. La temporada de la tarongina comença a l’abril, o a finals de març si la calor n’avança la floració, i, al llarg de l’esgotament dels blancs pètals del taronger comencen a brollar altres, els del gessamí, o de les gardènies, o la dama de nit, per la qual cosa durant aproximadament sis mesos a l’any tot fa olor de la meva infantesa d’avantpassats vius, la terra dels meus avis. De fet, es podria dir que el meu mal ha anat curant-se, a poc a poc, gràcies a una memòria sinestèsica que supleix l’experiència no viscuda, ja que allò que el lliga a Còrdova no podria materialment ésser un passat rondant pels carrerons, sinó els ecos visuals, fragants, sonors, que la ciutat teixeix amb el poble: la gent desplega un accent diferent del meu, però tan familiar que voldria abraçar-la, convidar-la al vermut; la calç i la vegetació complementen la resta d’un paisatge que, tanmateix, noto en perill.

Alerta. Un ànec collverd sobrevola el bosc de ribera infestat de plàstic. Alerta. Les cries del falcillot negre no resisteixen les altes temperatures i es llancen mortalment des dels nius cap a l’asfalt. Alerta. A l’olivera centenària l’està substituint un impostor en forma d’arbust alineat que anomenen “superintensiu” perquè vol malbaratar molta aigua. Allò que els ecos del poble no em regalen —la desaparició d’espècies autòctones, com ara el vaquer lluent, o la desertificació, o un estiu capaç de rebentar els termòmetres fins que el mercuri ens cegui els ulls— és impossible d’encaixar en uns esquemes mentals desajustats de la contemporaneïtat i, de cop, se m’aglomeren llenguatges confusos sota la cicatriu de la cara, difícil expulsar-los per la boca segellada, per cap altre orifici. La llar recentment estanyada després de tanta absència s’assembla, va dir una amiga meva, al retrobament amb un antic amant que pateix d’una malaltia terminal: una pot fondre’s en l’amanyagament i professar-li l’amor que la distància va arrabassar, però té vedada la fusió completa amb la seva anatomia en estat d’irrevocable final. El joc de perversos malabars es defineix, d’aquesta manera, com la transformació de la nostàlgia en solastalgia: el dol per la llar deslligada del mapa muta en un dolor per la terra que s’esvaeix sota els nostres peus, com assegura el filòsof Bruno Latour a Dónde aterrizar (2019).

No és precís, per tant, realitzar grans periples o anar-se’n a la guerra perquè cogui l’extraviament, ja que cada superfície destinada a rebre les nostres passes conté un grau de descomposició propi. La síndrome d’Ulisses resulta tan omnipresent que fins i tot les persones que mai s’han allunyat de les seves terres testifiquen com aquestes varien en color i humitat, es tornen arenoses o s’esfumen després d’una inundació, es buiden de la vida antany coneguda i s’omplen d’una altra cosa: esquerdes on jeien horts artesanals, maquinària agrícola demolidora, silencis d’insectes. Migrants tots, no hi ha geografia a la qual tornar i és, paradoxalment, en l’impuls sorgit d’aquest atracament a mà armada on podria empeltar-se una llavor, de caràcter conservador, sí, però disposada a reivindicar el passat a partir del seu potencial per al futur. La solastalgia com a energia utilitzada en la renaturalització de zones ermes a causa del progrés; la melancolia per les cartografies infantils devastades al revers de la seva tristesa: justícia climàtica; les batusses de l’avi i l’àvia concebuts com a eines de la mira crítica de cara als seus estius tebis, els pesticides que no han englotit, el llit fluvial que no han creuat caminant perquè anava ple, no es veia ni un cantó ni una clau. No puc evitar pensar en com punyiria el fet de perdre l’amant per segona vegada, ara que he vingut, he tornat, per quedar-me.

(Imatges de Córdoba, totas de © Azahara Palomeque)