close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 març 2015
Jay_Z_versus_Marina_Abramovic_ok.jpg
Jay-Z guanya a Marina Abramovic: entrevista a Richard Mèmeteau

Glòria Guso

Pot semblar que els mecanismes de funcionament de l’art contemporani i els de la cultura popular no estiguin tan allunyats els uns dels altres, especialment si jutgem les nombroses exposicions dedicades a moviments musicals i culturals en museus i centres d’art que hem pogut veure des de fa uns anys, i que així ho presenten. Però què hi ha de cert en aquesta afirmació? D’aquest i d’altres temes parlem amb Richard Mèmeteau, professor de filosofia, geek perspicaç i estudiós de la cultura pop (que no popular).

Al teu llibre “Pop Culture. Réflexions sur les industries du rêve et l’invention des identités “(La Découverte, Paris, 2014) – Cultura pop. Reflexions sobre les indústries del somni i la invenció d’identitats – fas la distinció entre cultura pop i subcultura (o contracultura). Quines són les principals diferències?

La diferència principal és que la contracultura rebutja tota apropiació per part d’un poder hegemònic, mentre que la cultura pop està perfectament d’acord amb la idea de ser reapropiada. Foucault va dir en una entrevista que si un discurs és reapropiable no és perquè sigui corruptible, sinó perquè hi han en joc qüestions de poder i influència.

Abans d’existir la cultura punk, la principal estratègia de les minories culturals era resistir al poder mitjançant un llenguatge, una música i un art propis -una cultura totalment exòtica per al públic mainstream. Amb el moviment punk neix una nova estratègia, molt més pop que l’avantguarda subversiva precedent, que s’apropia d’elements coneguts per la cultura hegemònica i els revesteix d’una certa Unheimlichkeit[[estranyament, incomoditat]]. Això és molt xocant per a la gent del moment, perquè és com mirar-se al mirall i veure-hi reflectit una imatge familiar convertida en monstruosa. El punk i les pel·lícules de terror han sabut incloure l’enemic. La diferència no rau doncs en l’elecció dels elements de la cultura, pròpiament, sinó en l’”estil” dels elements, com diria Dick Hebdige. En certa manera, aquest “estil” és el mateix que la ironia o allò “camp” -una estètica principalment gai, definida com “l’art de l’equivocitat” per Susan Sontag. Repeteix el que un ja sap però amb una intenció que no pot copsar-se del si no se’n forma part.

El que descrius és una pràctica comuna en l’art conceptual des de fa anys, el que podríem anomenar “détournement“. Com explica Greil Marcus a Rastres de carmí, va ser també un dels principals mitjans d’expressió del punk. En ambdós casos, el détournement s’usa com a arma política. Diries que la cultura pop fa servir el détournement de la mateixa manera que ho fa l’art contemporani (però per a una audiència major)?

L’art contemporani, encara que artistes com Jeff Koons diguin que fan el mateix que la cultura pop (difondre la seva visió al major públic possible convertint-se en súper-estrelles), és pràcticament la cosa menys pop que pot existir. L’art no és popular des de l’art contemporani. Em xoca amb les recents controvèrsies a França al voltant de l’anal plug de Paul McCarthy o del Crist que pixa d’Andrés Serrano. La reacció del públic va ser tan sarcàstica com el mateix gest de l’artista. Si l’art és ironia i postura, llavors la seva pròpia destrucció esdevé insignificant lògicament. El que hauria d’haver passat, si l’art contemporani fos pop, és que els seus propis fans ho haguessin defensat. L’art contemporani no té fans, té compradors, mercat, mentre que la idea de la cultura pop és convertir els diners i el mercat en un signe de suport i compromís.

En certa manera, el détournement en art contemporani s’opera per a ningú, sense persones o grups que ho sostinguin. La cultura pop dóna aquesta reapropiació a algú. Aquesta qüestió ressalta el procés pel qual l’art busca un nou públic al carrer o d’una manera més directa.

Especialment en el cas de la música pop, ja que tots els artistes dels quals parles al teu llibre (Bowie, Madonna, Lady Gaga) adopten i s’apropien d’estratègies vistes abans en el context de l’art, diries que la incorporació d’aquestes idees a la música pop les fa més fortes o pel contrari, dilueix la seva significació en favor de l’espectacle?

El procés d’apropiació no és tan simple com pensàvem en el període postmodern. Si ens hi fixem, el postmodernisme es podria reduir a una forma de dir que està bé robar a qualsevol d’entre els artistes dominants. Aquest període s’hauria de descriure com un període entusiasta en què es descobreix un nou principi de creació, molt econòmic en certa manera, pel qual petites diferències poden ser descrites com a diferències importants. En la cultura pop, quan fas una versió d’una cançó, si repeteixes la cançó exactament, és avorridíssim. En art, pots posar-li un llaç a un quadre que sembli de Bidget Riley, com va fer en Philip Taafe als 80, i semblar postmodern i trendy.

Avui en dia les coses són més complicades perquè els grups socials implicats ja no són muts, no pots robar-li a ningú. El que fa significativa l’apropiació ara són dues coses: primer, has de reapropiar-te de coses que eren teves i que et van ser robades. Per exemple, si ets dona o pobre, negre o gai, pots recuperar la imatge que la cultura hegemònica ha fet de tu. Segon, has de reinterpretar els elements de la cultura d’una manera especial i pròpia, el que Deleuze anomena l’ “esdevenir-minoritari”. En el primer cas, aquesta demanda fa a la música pop més política. Però en el segon cas, l’èmfasi recau sobre la persona. La frontera és fina entre el significat polític i el mer narcisisme. Però no ha estat sempre aquest el cas en l’art?

El que permet aclarir la situació és l’habilitat d’un grup d’identificar-se amb l’artista en qüestió. Per exemple, podem jutjar el feminisme de Beyoncé com a pobre en significat al mainstream. Fins i tot podríem dir que la mateixa Beyoncé no sembla convertir el feminisme en quelcom propi. Però el més important és com la comunitat negra pugui sentir-se afectada pel discurs de l’escriptor negre Chimamanda Ngozi Adichie. Sempre que la teva persona tingui una dimensió popular, pots convertir diferents elements en quelcom poderosa. Podem fàcilment estar d’acord si diem que aconseguir aquesta dimensió és llarg i dur, un camí ple d’impediments i estratègies maquiavèl·liques.

Diries que la incorporació de la cultura pop i la subcultura a d’altres esferes de la cultura (no m’agrada el terme, però al que sovint anomenem “alta cultura”) a través de l’organització d’exposicions sobre punk, gabber, còmic, psicodèlia… en museus i centres culturals és un intent, per part d’aquestes institucions, de recuperar el seu poder d’influència o, al contrari, fent tal cosa i analitzant les seves estratègies d’influència, en realitat desactiven el poder de la cultura pop ?

Pel que fa a la cultura pop, crec que la seva direcció natural és esdevenir mainstream. Mira el videoclip de Jay-Z en el què apareix davant de Marina Abramovic, a “Picasso Baby”. Per primera vegada un raper demana ser jutjat segons els criteris de l’art modern i no per la credibilitat del carrer. “I’m the new Jean Michel surrounded by Warhols” (sóc el nou Jean Michel [Basquiat] envoltat de Warhols), com ell mateix diu. D’alguna manera, és la perfecta institucionalització del hip hop i la perfecta popificació del museu.

Però alguna cosa s’ha perdut en aquesta translació, els criteris de l’art i del pop han canviat en resposta a això, lògicament. Seria naïf pensar que cada un pot tornar a casa sense haver-se transformat.

El filòsof Charles Taylor explica que no pots esperar trobar-te amb algú d’una altra cultura sense fondre els teus propis valors amb els seus. En conseqüència, has d’elaborar nous criteris de judici de forma conjunta. Passa el mateix amb la cultura pop i l’anomenada “alta cultura”. Per exemple, si Lady Gaga es posés al mateix nivell que Kurt Weil, seria jutjada per les seves composicions. I no queda clar si sortiria més ben parada. Però quan els dibuixos d’Hayao Miyazaki es converteixen en material per a una exposició, descobrim una complexitat que molts directors seriosos no poden reclamar per a si mateixos. La possibilitat d’establir un criteri propi és la veritable capacitat de subversió.

En certa manera, és una qüestió política, o estratègica: quin és el risc de fer tal cosa? La finalitat justifica els mitjans? No tots els museus o artistes pop poden arriscar-se amb aquesta barreja de criteris estètics. Només alguns són prou llestos per sobreviure a l’encreuament. Alguns probablement haurien d’evitar confrontar-se a l’alta i la baixa cultura, perquè el seu propi art no seria apreciat al camp contrari. Em sap greu que Marina Abramovic no ho hagi entès. Gairebé qualsevol artista pop o drag-queen pot mirar-te als ulls amb el mateix carisma i la mateixa cara esgarrifosa que ella. Jay-Z guanya.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)