Jornada ciutadana a La Capella i una xifra: 15.518

El dissabte 11 de maig hi havia convocada a La Capella, Barcelona, una jornada ciutadana. En els cartells de difusió hi figuraven alguns noms molt coneguts en els moviments socials: David Fernández, Ada Colau, Arcadi Oliveres o Jorge Luís Marzo, entre d’altres. Malgrat l’interès general de les jornades, suposo que cadascú va anar cap allí amb una intenció definida, un tema concret al que atendre. Escoltar parlar d’educació, sanitat, cultura, drets laborals o habitatge.

En el meu cas, el meu principal interès es trobava en el veure què s’hi deia -de nou- sobre cultura: cartografiar el mapa d’interessos polítics i econòmics després dels tancaments de programes i centres; apuntar cap a possibles estratègies… Parlar, en definitiva, de l’animal trist i malferit que és la cultura al nostre país. Parlar en general dels nostres problemes, de les nostres vides quotidianes, dels drets conquerits al llarg de lluites que no volem perdre, i reclamar els que encara són pendents.

Però en aquestes jornades no es va parlar dels nostres problemes. Aquella tarda es va parlar dels dels altres, els desconeguts, els sense nom. Per torns, David Fernández; Andrés G. Berrio; Marcelo Expósito, Arcadi Oliveres, Ada Colau, Jaume Asens, Jorge Luís Marzo i Veronika Arauzo van anar tornant-se per a, després d’una breu introducció cadascun, començar a llegir part d’una llista.

De forma neutral i metòdica, cadascun dels ponents llegia una sèrie de dades que feien referència a les persones desaparegudes o mortes a les fronteres d’Europa. La lectura era freda i objectiva, la informació es donava sempre en el mateix ordre: data, nombre de cossos, país d’origen, nom i causa de mort. Eren 15.518 persones sense nom, registrades com NN (no name), mortes a les portes de la nostra societat del benestar en decadència.

A mesura que passava l’estona i l’enumeració de dades continuava, molta gent entre els assistents es va començar a inquietar. Alguns van marxar abans que acabés. A la porta, dues noies lliuraven un pòster gegant amb la mateixa llista de 15.518 NN que s’estava llegint a la sala. Emportin-se de regal un pòster, un record del que no es vol veure ni conèixer: els cadàvers anònims que s’apilen a les nostres fronteres. Hi va haver gent que es va sentir estafada, ofesa. Com si ens haguessin promès un espectacle amb les ‘rock stars’ dels moviments socials, interessants xerrades per a ciutadans compromesos, realitat social del dia a dia i tot molt ben explicat. Decepció en trobar-se que els ponents només es dedicaven a llegir una llista. Jo també havia anat a veure de què es parlava en aquestes jornades, esperant que Jorge Luís Marzo digués coses interessants. Però aquell dia tocava ”que es foti el públic”. Al cap de poca estona em vaig adonar que allà no hi hauria d’escriure un article sobre desmantellament de la cultura i degradació de l’art. Allà estava tenint lloc un projecte artístic de Daniela Ortiz i Xosé Quiroga.

NN també eren les sigles de “Nacht und Nebel” (Nit i Boira), un decret del Tercer Reich que consistia en programes per fer ”desaparèixer” a presoners de guerra i sospitosos en general dels països ocupats.

El poder, també avui, actua de nit; darrere d’espesses cortines de fum, ocult i sense cap que decapitar. I també assassina, trafica, liquida i esborra fets i persones sense deixar rastres ni pistes. No hi ha dades oficials de quantes persones moren en intentar creuar les fronteres. Les xifres recollides per aquest projecte, les va facilitar l’ONG britànica United against racism, a partir dels escassos informes policials i notes de premsa que es poden trobar.

Les morts a les fronteres no compten, perquè les fronteres no són llocs i els cossos ofegats al mar creuant continents en bots no tenen nom. Com que no són ningú no són visibles; la seva lluita no és la nostra i els seus drets no s’integren en els nostres discursos ni en els dels moviments socials.

No pretenc tampoc caure ara en el discurs fàcil de dir que com sempre hi ha algú que està molt pitjor, preocupar-se pel tancament d’un centre d’art és un passatemps per a burgesos; o que qüestions com el feminisme són un esport per a rics. Però sí caldria reflexionar sobre a què anomenem societat del benestar; quins drets ens neguem a perdre i quins ens queden pendents per reclamar. Més ara, que tot és tan obscenament explícit, i que sabem que nosaltres tampoc comptem per als que gestionen tot aquest embull. Per als voltors que ens governen també som NN, simples xifres i estadístiques sense més valor que el d’alimentar un monstre embogit.

Potser ens queden pendents aquestes i d’altres aliances polítiques amb aquells que estan fora del sistema de veritat, els que encarnen l’alteritat en el seu propi cos i vida. Estar en aquest sistema de merda i no veure que l’opressió dels altres també és la nostra, és com ser l’empleat d’un hotel i creure-se’n l’amo.

El projecte NN 15.518, de Daniela Ortiz i Xosé Quiroga podrà veure’s a La Capella a partir d’aquesta tarda.