close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 maig 2013
L1090036.jpg
Lloret de Mar

Xavier Acarín

Ara que ja sabem que vivim en un Lloret de Mar amplificat, ens podem emborratxar a base de sangria amb canyetes de mig metre i veure-les passar. Hi ha un lloc a la Rambla que en comptes de sangria no hi serveixen res tangible, es diu Arts Santa Mònica i en aquests dies hi ha instal·lada la que s’anuncia com l’última sofisticació culinària. Ja sabem que després de Sant Ferran Adrià, la cuina catalana ha passat a ser cosa internacional, ‘deconstruïda’ i ‘rematxambrada’ tantes vegades com fogons hi ha. I que els germans Roca han guanyat el Pulitzer de la gastronomia, i que, com a país, juguem a la ‘premier league’ del maridatge entre viandes i vins, amb tot el valor afegit que això significa per a la marca del país, encara que la majoria vagin de l’aeroport al restaurant.

L’Arts Santa Mònica aviat passarà a ser l’última creació de la cuina de la conselleria de Cultura, un lloc, diuen, per activar la creació i funcionar com a radar de la conselleria per captar talent. Aquest Sónar particular de la Generalitat estarà dirigit pel flamant director general de Creació i Empreses Culturals, Jordi Sellas, i amenitzat pels seus DJ de capçalera, Juan Magan i Sak Noel, autor aquest últim del gran tema “gente loca”. I és que, “Johnny, la gente está muy loka!”

Doncs en aquest mateix lloc, a l’Arts Santa Mònica, hi ha instal·lat al claustre l’engendro dels germans Roca i companyia. David G. Torres ja en va donar una primera degustació recentment, sobre la perversitat de l’experiment de convocar a un sopar a certa elit cultural. No puc imaginar els comensals departint, sense que en el meu cap ressoni el ressò de les paraules de Martí Peran sobre la cort de Mantova i allò tan auto-referencial del nostre art local. Un entotsolament digne de les èpoques més decadents de la creació, i si em permeten, un aprofundiment en la Catalunya en Miniatura de l’era Pujol. I és que aquí estem ficats, enmig de l’eliminació sistemàtica dels centres de Cultura, entre els quals es troba el mateix Arts Santa Mònica, i la implantació del programa ideològic de la Convergència i Unió més provincià, encarnat en aquest monstre amb els caps de Pilar Rahola i Núria Feliu. Afegiria a aquest l’altre front, el procés independentista, al qual molts en el món de l’art fan veure que no existeix.

Segueixo: hi ha una taula rodona envoltada de quatre pantalles semicirculars i uns artefactes que emeten sons. El públic s’amuntega en ella, alguns es poden asseure i comença l’espectacle. A la taula i en les pantalles es mostra una vídeo-creació que intercala paisatges catalans, com boscos cremats, o el Palau de la Música (almenys en això han encertat) amb imatges digitals de fruits, abstraccions i fins a una pietat (encara que aquesta pietat és sexy, el cos de Crist sembla un David i el de la Verge, un joveneta amb pits arrodonits per la imatge computeritzada). Hi ha música, sons i una veu en off que recita els plats i begudes que els comensals se suposen empassar. Se suposa, perquè aquí, a diferència de l’experiència real que uns privilegiats van tenir el plaer de gaudir, no hi ha ni pa ni vi. L’òpera interactiva arriba a la seva màxima expressió quan els que estan asseguts poden manipular la pantalla-taula per apartar unes gotes de sang-vi. Aquesta és la gota que fa vessar el got: com s’atreveixen a vendre’ns això com un assoliment de la participació sensorial? L’experiència és nul·la, falsa i buida. No fa olor ni té gust de res.

I per allí pasturen idíl·licament i amb cert aire a “Suquet” de Can Portabella versió crisi-2013, els noms compostos de la representació cultural del país, satisfets de conèixer-se mútuament, i incloent-hi a aquest comissari, que guanya més de 100.000€ públics per projecte. Entre els asseguts n’hi havia algun que posava la mateixa cara que quan fan sessions d’espiritisme. Mans a la taula i invocació als fantasmes. Rosó, Rosó… També no puc deixar de pensar en un altre empordanès il·lustre, el senyor Josep Pla, que segurament com a fantasma, s’estarà regirant a la seva cuina de l’infern per les “collonades” dels seus paisans. I és que “El Somni” de Can Roca utilitza un llenguatge recarregat i artificial per amagar el que no hi ha. Bon Profit i Bona Cuina!

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

15 maig 2013

Lloret de Mar

05 novembre 2018

Dancing in the Street

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)