Jouko Lehtola al Kiasma. Helsinki, Finlàndia, colors i mort

El color de la vida sembla cobrar un tint estrany en llocs grisos. ‘The End of Inocence’, exposició dedicada a Jouko Lehtola, al Kiasma fins al 18 d’agost, té molt d’això; d’aquest to singular que emergeix del gris més profund, i de vida. El recorregut suggerit pel museu s’inicia amb la projecció d’un documental [[Riitta Riihonen, ‘Jouko Lehtola in Light’ (2011)]] que recull els últims mesos de vida del fotògraf, atropellada com tantes altres, per un mesquí i virulent càncer intractable, l’any 2010. Llàgrima compartida amb el moribund mentre escolta(em) un concert de violí privat a la seva sala d’estar, poc abans de morir. Al llarg del metratge, Lehtola ha anat adquirint aquests ulls que miren des de més enllà del crani. Ha anat cobrant també la seva pell un color groguenc fatal. Sensibilitat suggestionada en els seus límits per a “entrar” finalment en obra.

Tres espais, tres etapes de vida i obra del fotògraf finlandès. A la primera sala, una selecció del seu cèlebre “Young heroes”, retrats de joves finlandesos tatuats; foradats; borratxos; en concerts de ‘metal’ o no; amb els típics rastres físics d’una baralla amb violència. Curtes vides “lost in translation” enmig de la profunda crisi financera i estructural que va viure Finlàndia als 90: la captura de l’excés -o de la vitalitat- juvenil.

Seguint el fil de la vida de l’artista, la sala posterior ofereix una mostra d’una sèrie en què aquest trasllada l’objecte de la persona al lloc; viratge provocat per un fort revés en la seva vida privada (el seu fillastre és trobat mort de sobredosi -als 90 tardans- en un portal d’Hèlsinki). Fi de l’excés, mort. Lehtola deixa de capturar les persones, incapaç de crear objecte amb els subjectes, i pren fotografies dels llocs on aquesta necessitat de vida assolí les seves cotes màximes, en un moment de recerca i desencontre. Imatges d’espais en què gairebé és possible escoltar les xeringues caure rodant per les escales; portals tancar-se lentament. Llocs on aquests yonkis d’onada tardana van deixar les seves vides, en la seva majoria, ‘nens bé’ a la recerca d’alguna cosa més, en un país on l’alcoholisme és una xacra tabú i les relacions personals es basen en la parquedat.

En una tercera etapa, en què Lehtola va tenir accés als arxius policials finlandesos, absència i mort aguditzen la seva translació de l’espai a l’objecte. Tornen les persones a les fotos, però com a imatge d’una dada, d’un arxiu policial, sempre amb la cara tapada amb la seva pròpia roba. Apareixen també objectes amb què s’ha esdevingut la mort: ganivets de tota mena; cotxes aixafats; pedres; objectes diversos re-significats en la seva qualitat de mortífers. Molta intensitat per a tan poc espai; potser encara se’m faci estrany això d’encarar la mort amb tant d’afany, ni tan sols amb normalitat.

En un altre moment potser hauria titllat aquest display d’aprofitat, fàcil, emotiu en excés (ho dic per això de començar plorant la mort de Lehtola). Sense cap mena de dubte, podríem qüestionar el per què d’aquesta intrusió i suggestió biogràfica, sent com és l’obra, potent per sí mateixa. Tanmateix, en la qualitat de les seves fotos i en el seu profund valor antropològic i quasi costumista, testimoni incalculable d’un cert ritme i color d’un país i d’una època, em reté això d’encarar la mort amb tantes ganes, en obra i vida -i després d’ella. Una sensació aquesta, que potser no hagi estat, o potser si, mèrit del Kiasma.