Jugant a desobeir en una “living room” obedient

Durant la jornada de conferències “Human Interactive”, recentment organitzada per la Goldsmiths University of London entorn les relacions humanes amb la tecnologia, la presentació d’obertura va anar a càrrec del director d’investigació d’una empresa de robòtica, que va mostrar dos dels robots que estan desenvolupant i produint per a assistir les persones en la seva vida diària: “Robots Humanoides per a Tothom”.

Nao, de 57 cm. d’alçada, dissenyat per ser un futur producte de consum massiu, sembla ser la delícia de nenes i nens, que gràcies a ell són capaços d’entretenir-se pel seu compte, i de la gent gran amb alguna diversitat funcional, a qui els fa companyia i els llegeix els missatges de text dels seus éssers estimats quan estan soles a casa. Sobre Romeo, de més alçada però tot i això encara més baixet que les persones a les que assisteix (sembla que això sigui convenient), el director d’Investigació comentava en to burleta que les dones estarien encantades perquè els alliberaria del treball domèstic i els homes perquè els portaria la llauna de cervesa al sofà.

Òbviament, quan el robot Nao va ser requerit a fer una demostració de les seves habilitats, s’hi va negar rotundament, per més que el conferenciant li posés la mà sobre del cap robòtic perquè seguís les seves indicacions. El robot preferia ballar, no m’estranya, i es va marcar un ball amb la cançó de l’estiu “Nossa Nossa asi voce me mata”, que tenia carregada en els seus circuits. Avançada la jornada, que malgrat tot va acabar sent bastant interessant, vam poder veure un altre mini robot ballant, aquesta vegada “Sexy and I know it”. Atenció amigues coreògrafes, que els robots ballarins poden ser tendència. També els gadgets que acompanyen, pauten, capturen i codifiquen els nostres moviments, tant a la nostra “líving room” (convertint-la per exemple en una sala de realitat virtual a través d’un producte de Play Station) com a l’espai escènic i de representació de l’art. Perquè no oblidem que no pot faltar l’artefacte que pugui comercialitzar-se.

El cas és que vam poder constatar que la pel·lícula “Eva” (2011) dirigida per Kike Maíllo, encara queda bastant lluny de la realitat actual, no només pel que fa als avenços de la tècnica sinó també en quant a la sensibilitat amb què s’aborden els vincles afectius i relacionals de subordinació entre humans i robots humanoides. Quelcom que ja apuntava la pròpia “Blade Runner” (1982).

I ni què dir sobre l’enfocament i la comunicació d’“un producte de consum massiu” que hauria de, en aquestes alçada de “la pel·lícula” (2014), mostrar una sensibilitat almenys “bàsica” cap als postulats feministes; més si es presenta en un fòrum universitari.

En un altre ordre de coses, i essent aquesta vegada els propis humans els que juguen a desobeir, podem veure l’exposició “Objectes desobedients” al Victoria & Albert Museum de Londres, fins l’1 de febrer de 2015. Es tracta d’una exposició en la qual es recullen objectes inventats i utilitzats per activistes de diversos moviments socials, en protestes, manifestacions i accions públiques de caràcter reivindicatiu, pretenent ser una mostra representativa del panorama internacional des de l’any 1970 fins l’actualitat.

Així, hi trobem: cartells en forma de portades de llibre utilitzats pels estudiants italians l’any 2011 per a protestar contres les retallades en educació; trossos de canonada per a cobrir els braços en estratègies de cossos encadenats; màscares DIY de gasos lacrimògens usades en les protestes del 2013 a Istanbul contra de la re-urbanització del parc Gezi; arpilleres fetes per dones xilenes que documenten experiències de violència i dificultats viscudes durant la dictadura de Pinochet; llambordes inflables usades a Berlín i Barcelona durant l’1 de maig de 2012 com a símbol anti-autoritari que subverteix les típiques representacions de protesta mostrades en els mitjans de comunicació…

Actituds contestatàries respecte els poders i les forces de control social que queden latents en els propis objectes, per senzills que aquests siguin, essent fins i tot aquesta factura senzilla, en la majoria dels casos, una declaració d’intencions en si mateixa. La mostra compta amb informació sintètica dels conflictes que donen peu a cada objecte, i la quantitat d’informació està perfectament empaquetada per a poder ser consumida en el temps que un ciutadà mitjà sol dedicar a una exposició.

Algunes cites buscades per a l’ocasió acompanyen també el dispositiu expositiu. Tot just entrar, trobem la frase de Nicholas Klein dirigida als treballadors del tèxtil d’Amèrica a Baltimore l’any 1914: “Primer t’ignoren. Després et ridiculitzen. Després t’ataquen i et volen cremar. I després et construeixen un monument”. Per si a algú se li pogués passar pel cap la pregunta de què fa tot aquest material anti-sistema dins d’un marc tan solemnement instituït i legitimat com el Victoria & Albert Museum (no cal ser molt suspicaç per caure-hi), la pròpia organització t’avisa que és conscient de la dissonància cognitiva que podria generar-te, neutralitzant així en certa manera la crítica que se li podria fer en aquest sentit.

I és que la desobediència no sembla ser una tasca fàcil, perquè a la que et descuides, el que semblava un acte radical (un robot posant-se a ballar quan és requerit a fer una altra cosa), es pot convertir en la monada que fa un nen per deixar orgullosos els seus pares davant les seves amistats.

Robots quasi-humans que desobeeixen de manera de no premeditada. Quasi-objectes amb actitud desobedient dissenyats per humans. Humans que resisteixen de manera conscient i que de vegades fan concessions. Museus que virtualment se sumen a posicions radicals. Sistemes educatius obedients a les directrius del mercat… Una interessant ambientació per aquesta “sala d’estar” comú que ens hem donat i en la qual interactuem cadascú des de la seva diversitat funcional.