close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 novembre 2014
a) Carol Rama en el MACBA
La sala vermella. A partir de Carol Rama al MACBA

Amaia Fernández de Gorostiza

Alguna cosa està passant al MACBA. En aparença tot segueix com si res, els skaters fent les seves exhibicions acrobàtiques a les rampes, rotllanes d’adolescents arremolinats en petits grups com si la resta del món no anés amb ells, un o d’altre guiri amb cara de despistat movent-se com un cérvol jove enmig de la carretera, que no sap si és millor anar o venir… i des de fora, l’edifici de Meier continua tan immaculat com sempre, ostentant amb orgull el seu aspecte asèptic i impol·lut. Però si aprofundim una mica en les seves entranyes, descobrim amb perplexitat, com el white cube s’ha vist abruptament interromput per una sala on les parets s’han tenyit de vermell garanza fosc i on la il·luminació neutral i freda dels leds ha donat pas a un ambient intimista, que pocs relacionaríem amb “el típic museu d’art contemporani”. És la sala principal que mostra l’exposició de l’appassionata artista Carol Rama, en la què a més, per primera vegada en molt temps, els interminables textos explicatius en vinil sobre les parets, han cedit protagonisme a les imatges, permetent que les obres parlin per si mateixes. La visió ha guanyat (almenys per aquesta vegada) al logos.

Ara recordo que ja al febrer d’aquest mateix any, Bartomeu Marí expressava la seva intenció de dur a terme un “reset” pel que fa als formats i continguts del MACBA. Una autèntica “revolució”. De fet, aquesta mateixa exhibició s’emmarca dins de les noves línies d’investigació que es van presentar per al període 2014-2016 (“Cos polític”, a través del qual es pretenen analitzar les relacions entre art, producció biopolítica i emancipació, i “Històries heterodoxes”, que busca visibilitzar narracions dissidents). Així que efectivament, alguna cosa està canviant en el MACBA.

La mostra de Rama no és una exposició a l’ús. I he d’admetre que sento una especial predilecció per la singular sala vermella. S’hi mostren les primeres aquarel·les de l’artista, en què ja no és l’innocent gos de Giacomo Balla el que sacseja la cua, sinó que seran altres els qui es la remenen amb la mateixa alegria, exhibint una llibertat sexual no fàcilment assumible per la Itàlia Feixista en les que es van dur a terme. Una Itàlia en la qual moviments obertament misògins com el Futurisme havien aconseguit, gairebé sense esforç, l’èxit. A la banda oposada, i davant de l’hegemonia que durant segles havia ostentat una mirada que relegava a les dones a mers subjectes virginals, dòcils, passius i mal·leables davant els anhels sexuals dels homes, -i que envilia comportaments i orientacions com l’homosexual-, en aquests primers treballs, Carol Rama presentava amb atreviment tant a homes com a dones arrencant la serp del pecat original dels seus anus i vagines en un gest lasciu i reivindicatiu de poder (“Jo no tinc cap pintor com a mestre. El sentit del pecat és el meu mestre”).

Sense pretendre donar lliçons a ningú, sinó tan sols com una forma de catarsi personal, arremetia amb gosadia i desvergonyiment, contra moltes de les ficcions que havien construït una idea de la feminitat i la masculinitat estereotipades i allunyades de la complexitat i diversitat dels cossos i psiques reals, i exhibia elements usualment invisibilitzats com el borrissol púbic, el pèl perianal masculí, pits flàccids, i un llarg etcètera. En el seu moment no va quallar. Va ser titllada de pornogràfica i obviada durant anys per una bona part de crítics i historiadors. El seu marcat i temperamental caràcter, que em recorda tant al d’un paisà meu de caixes metafísiques, de tornada de tot, capaç de dir el que li venia de gust en el moment més inoportú, pot ser que no contribuís a millorar el panorama. I tot i això, avui el MACBA ha decidit tornar a apostar per ella i jo no puc més que alegrar-me i agrair-ho. Semblaria, doncs, que no tindria res més a dir. Punt i final. Apago l’ordinador i me’n vaig. Però ben mirat, el gust de boca amb el que em quedo és una mica agredolç, perquè en el fons, encara que alguna cosa ha passat, segueixo sense sentir del tot l’anunciada revolució.

Fins a quin punt els canvis han estat transcendentals? Podem celebrar que la institució hagi aconseguit per fi reconciliar-se i tornar a connectar amb la societat en la qual s’inscriu? Potser el color vermell de la sala constitueixi una resposta una mica premonitòria. Des Pompeia, passant per les viles dels col·leccionistes burgesos, les estances del Vaticà, o els salons palatins, el vermell és el color de les minories selectes. I per desgràcia, l’exposició de Carol Rama continua sent una mostra que serà visitada, entesa i valorada, per tan sols una determinada bombolla de persones allunyada de la gent del carrer, normal i corrent. El món de l’art contemporani s’auto-felicitarà presumint amb copets a l’esquena, però mentrestant, el missatge seguirà sense canviar gens ni mica la societat.

b) La sala Roja

Malgrat els nombrosos esforços duts a terme per desmantellar les ficcions socials tradicionals que han subjugat cossos i ments durant centúries, treballs com els d’aquesta autora continuaran representant imaginaris minoritaris, incapaços de fer front a una normativa imperant. Fredic Jameson ho argumenta de la següent manera al seu llibre “Arqueologies del futur”: “Marcuse sosté que és la mateixa separació entre l’art i la cultura d’una banda i allò social de l’altra (…) la que constitueix la font de l’ambigüitat incorregible del art. Perquè aquesta mateixa distància respecte al seu context social, que permet a la cultura servir de crítica i re-acusació a aquest context, també condemna les seves intervencions a la inutilitat, i relega l’art i la cultura a un espai frívol i trivialitzat en què aquestes interseccions es neutralitzen per endavant”. Jo no hi estic del tot d’acord. No crec que haguem de tirar la tovallola. Però potser sí que ha arribat l’hora de fer un pas més enllà. No conformar-nos amb petits signes de canvi. Potser és el moment que tots els agents involucrats en el món de l’art (artistes, crítics, estudiants, museus, comissaris, professors, historiadors…) realitzem una reflexió profunda sobre la transcendència real dels imaginaris artístics contemporanis en l’àmbit social i sobre d’eficàcia de les tàctiques dutes a terme per comunicar-se i incidir en la societat.

Els que coneixen bé l’Amaia, l’anomenen afectuosament "la contreras". I és que es passa les hores, com si li sobrés el temps, debatent, pensant i repensant, analitzant, deduint, replicant... Fins i tot hi ha qui l’ha enxampat in fraganti discrepant amb el seu llapis, en els marges de les pàgines, amb l’autor d’aquest llibre que per casualitat ha aterrat a les seves mans. Era qüestió de temps que ella mateixa acabés escrivint les seves pròpies reflexions amb l’esperança que alguna vegada algú llegeixi també les seves cabòries, llapis en mà.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)