close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

03 octubre 2016
062112-OPENLATE-3.jpg
Junk Food Poetics

Alba Mayol Curci

Hi ha una oscil·lació entre llum i foscor, una dialèctica existencial que et col·loca davant d’un panorama de coses, un equilibri precari. Totes les llums de la ciutat, el descampat dels afores està a les fosques. Ara estàs en aquesta frontera exacta, l’experiència de la visió adquirida t’acosta a alguna cosa que no pots processar del tot amb els teus recursos racionals. Des d’aquí sents com els teus budells emeten sons, hi ha una mena de carnalitat en tot això. Condueixes en silenci per una carretera. Al fons hi veus alguna cosa. Hi ha un punt de llum, segurament és un senyal. T’hi acostes. El senyal et resulta familiar. T’acostes més. Brilla amb un centelleig daurat. Drive-thru. Has arribat a algun lloc, això segur. O tal vegada és cap lloc. Desperta.

Començar a llegir alguna cosa amb la il·lusió d’un estat alterat. Posar en joc des del principi que el que sempre m’ha semblat més interessant del fenomen del menjar escombraria és l’atmosfera que suggereix. S’inicia a l’estómac, en la intimitat dels cossos dòcils, i acaba en una visió general d’una espècie de tableau vivant, on tot es mou molt lentament i tot resulta familiar encara que inexplicablement inquietant. Tinc la sensació de que la cultura americana, com a originària del fenomen, i havent colonitzant l’imaginari col·lectiu amb aquesta aproximació a la mística que constitueix la gran narrativa nacional de l’heroïcitat i l’èxit, ha donat lloc a la possibilitat que l’existència no es mogui ja en un plànol dual i excloent entre la realitat i la ficció, sinó que ha instituït un nou ordre de coses on és factible l’existència en un estat en el qual tots dos plans siguin indissolubles. Des d’una hipòtesi de crítica cultural heterodoxa, és possible vincular aquest lloc psíquic, tècnicament definible com a deliri, a alguna cosa semblant a una espiritualitat, a una força, en definitiva, essencialment poètica.

En les vistes panoràmiques de la gran urbs americana, els punts de llum són signes absents, alliberats de la seva càrrega semiòtica, conformant un gran desert postfordista. Indiquen llocs en els quals diminuts esdevenirs particulars s’interconnecten amb llocs de comunió – la benzinera, el restaurant de menjar ràpid, la pista de bàsquet. La quadrícula urbana, intent fallit de mitigar el caos, s’organitza segons la localització d’aquests punts de llum. Amb el mateix sistema tentacular, la presència del menjar escombraria sobrevola de forma natural les pràctiques artístiques.

L’art contemporani l’ha inclòs en el seu llenguatge com un element més de crítica cultural, rellegint la seva potencialitat estètica per utilitzar-la com a símbol del context neoliberal. Encara que és cert que aquesta potencialitat existeix, el seu ús és similar a aquest efecte sobredosi que provoca en l’organisme, podent caure en una espectacularitat que ja no es critica a si mateixa. Una llista d’exemples d’aquesta inclusió en el panorama de l’art en els darreres anys podria començar amb la retrospectiva dels germans Jake i Dinos Chapman a la Serpentine Gallery l’any 2014, titulada Come and See, on podia veure’s a Ronald McDonald crucificat dins d’un escenari infernal d’inspiració El Bosco.

L’any 2011, Paul McCarthy presenta a Hauser&Wirth el que comença sent un cúmul de detritus a l’estudi i acaba sent la història de Pig Island, amb Bush, els set nans i els cubells de pollastre fregit de KFC. El mateix any, el pop-art de Mel Ramos es va veure a l’Albertina de Viena, amb dones reificades recolzant-se en un pot de ketchup, sortint d’entre McFries gegants o dormint sobre un Toblerone. El col·lectiu danès Superflex, a la seva pel·lícula Flooded McDonald’s de 2009, construeix una rèplica de l’interior d’un restaurant McDonald’s i ho inunda, en un diluvi encara per venir que tindria lloc significativament, especialment, en un lloc com aquest.

El teòric George Ritzer desenvolupa a partir de la tesi de Max Weber sobre la racionalització el seu concepte de McDonalització. Si la racionalització és el mecanisme pel qual els comportaments socials són dirigits per valors redissenyats i calculats en substitució de valors emocionals i originaris de la tradició, la McDonalització és el triomf de la irracionalitat de la racionalització. Igual que Weber utilitza la burocràcia com a exemple, la cadena de fast food exemplifica la submissió dels valors humans al modus operandi del capitalisme d’una manera especialment perversa: com argumenta Eric Schlosser a Fast food Nation, alimentar-se, tal vegada només “menjar” en aquest cas, no pot ser una més de les fites culturals de la metròpolis, no és escoltar música pop, ni veure pel·lícules de Hollywood, ni portar texans. Menjar fast food no és només un ús cultural, té un impacte en l’organisme mateix de l’individu (posar-el-cos davant el BigMac), que a la vegada impacta en segments sencers de població que passaran a formar part de noves polítiques de medicalització.

La dimensió atàvica del menjar no la deixa al marge d’aquest tipus de situacions de contradicció radical. Igual que pot entendre’s la cuina com el lloc simbòlic on convergeixen energies destinades a la transformació d’elements com en una alquímia, mitjançant l’ús d’instruments potencialment letals, les dinàmiques que es troben darrere del consum alimentari contemporani es poden visibilitzar com un estat de contradicció íntima sobre el qual cimentar un esdevenir cultural. Menjar passa a ser una activitat de l’entertainment, abandonant la seva funció bàsica de nutrició vinculada amb l’afecte i la cura. L’espectacularitat que revesteix el menjar escombraria com a epítome del menjar al segle XXI (tenint la seva cara B en la famosa gastronomia dels homes blancs heterosexuals que han pres el poder de la cuina jet-set) es constitueix com una metàfora de tot un estat de coses. L’experiència que proporciona es fonamenta en l’emocionalitat, la seva accessibilitat ultra-fàcil és la fantasia de la supervivència garantida en un entorn essencialment hostil.

Les superfícies brillants, les formes artificials, els colors, t’exciten, mood-enhancer, ego-boost. Hi ha una espècie de candor en els paquets infantils, els gadgets de plàstic, els personatges dels dibuixos animats; voldries demanar-ho però ja ets gran i et fa vergonya. El que consumiràs és una materialització de l’eufemisme, una celebració del simulacre. Capsetes de cartró, envasos de foam, safates. Tot està disposat com un escenari per a l’evocació de la vella sensació tranquil·litzadora del joc. No hi ha sang enlloc. Obert les 24 hores, t’acull. El clown de cara somrient, el senyor gran amb perilla i ulleretes, el rei de la festa, com una connexió ancestral amb un pare magnànim que t’alimenta sense que hi hagi res a confessar, ni sacrifici ni penediment ni expiació. Una ètica de la cura. Aquells elements considerats com els més primaris, que funcionen en relació directa amb els conceptes de la vida i la mort, porten inscrita la potencialitat del poema, igual que en la literatura s’ha necessitat una desviació del llenguatge, obrir una esquerda per generar una altra forma de sentit, es construeix una poètica fundada sobre desfets.

L’existència del menjar-escombraria pot ser vista com un element anecdòtic o una conseqüència més o menys atroç del sistema neoliberal, però també pot llegir-se com un punctum, una ferida interior que et connecta amb una versió de tu mateixa a la penombra, una cova en el bosc de la perifèria de la ciutat on, entre els enderrocs de la urbanització a mig construir, es pugui experimentar alguna cosa que tingui a veure d’alguna manera amb la poesia. Aquesta experiència no ve del sublim en l’art, o dels valors cívics de germanor o de logos, sembla venir d’un gest autodestructiu, una aporia. I aquesta impossibilitat, aquesta irresolubilitat, és el que fa aparèixer quelcom inesperat, un cert tipus de bellesa.

Alba Mayol Curci és artista i filòloga. Investiga narratives perifèriques en les quals mecanismes emocionals poden funcionar com un activisme.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)