close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 gener 2012
Just abans de l’avorriment

David G. Torres

“Postmodernism. Style and subversion, 1970-1990” pretén revisar uns anys que s’associen amb una llibertat creativa desinhibida, el cut&paste, la cita i la festa. També són els anys de la Thatcher, de Reagan i la SIDA. Una època referent per a diverses generacions el contingut de la qual és necessari revisar més enllà dels estereotips.


Columnes dòriques amb un fris de neons blaus, un sofà deco entapissat amb motius Op, una cadira que no és per seure o un tocadiscs de formigó. Són algunes de les imatges que esperem trobar en una exposició dedicada al postmodernisme. De fet hi són, són peces de Hans Hollein, Alessando Mendini, Howard Meister o Ron Arad. Són la imatge prototípica d’una època, d’uns anys o d’una manera de fer que identifiquem amb els vuitanta del segle passat -només fa trenta anys! Ja fa trenta anys!- I una etiqueta que semblava qualificar-ho tot: postmodernisme. Com bé comenten els comissaris de l’exposició, Glenn Adamson i Jane Pavitt, llavors tot era post-: “post-industrialització, post-fordisme, post-colonialisme, post-disciplinarietat, post-gènere, fins i tot post-humà” citen al catàleg. Però la virtut de l’exposició “Postmodernism. Style and subversion, 1970-1990 ” és mostrar que en aquests sofàs rars, en aquestes llums de neó, en la música, l’art, el disseny o l’arquitectura d’aquests anys, es van plantejar moltes qüestions que van més enllà d’un estereotip i , més encara, que segueixen sent vàlides i presents.


Primer aclariment, no és una exposició sobre la postmodernitat, amb tota la complexitat filosòfica que hagués pogut comportar, sinó sobre el postmodernisme identificat com una manera de fer que dura vint anys, més o menys, a partir de 1970. I segon aclariment, és una exposició en un museu d’arts aplicades, el V & A de Londres. L’art o la literatura il·lustren a l’exposició de la mateixa manera que a d´altres exposicions són els mobles els que il·lustren a les obres d’art. Potser no podria ser d’altra manera, ja que el postmodernisme s’inicia com a moviment o tendència en arquitectura i disseny. Primer problema i avís dels comissaris: ni a l’exposició ni al catàleg trobarem cap definició de postmodernisme. Com fer-ho d’una etiqueta que tothom ha volgut treure´s de sobre? Com fer-ho sobre unes pràctiques qualificades per la seva ambigüitat? No feia falta per tant l’avís sobre que aquesta és una exposició a un museu d’arts decoratives i que per això tindria preeminència l’arquitectura o el disseny (cosa que queda de manifest al llarg del recorregut). Perquè la clau, com els comissaris estan disposats a assenyalar, està en aquest caràcter híbrid del postmodernisme, en la seva ambigüitat (la que impedeix trobar una definició).

Ambigüitat i hibridació no són només barreja de gèneres i èpoques, que també, sinó que tenen a veure amb aquesta post-disciplinarietat que apareix com un post-més. De fet, amb tots aquests post- que citen. Laurie Anderson música, Laurie Anderson performer, Laurie Anderson poeta, Laurie Anderson videoartista. Tota una secció de l’exposició, la dedicada a la música, amb l’escenografia de la característica discoteca o bar d’aspecte industrial de l’època, les portades de discs de New Order i Joy Division o els vídeos de Talking Heads posa en evidència la col·laboració entre músics, artistes, dissenyadors de moda, grafistes, cineastes … Com si el conegut “tot val” hagués estat un desqualificatiu maliciós per intentar eliminar una expressió més insultant, més complexa i menys abastable. Un “tant se val!” que també recollia el Punk i el post-Punk (un altre post-) molt presents a l’exposició (és un museu britànic que ja ha dedicat una exposició a Vivianne Westwood). El “tant se val!” és despreocupat, però també descarat, es correspondria llavors amb el subtítol de l’exposició, “estil i subversió”, termes que podrien semblar contradictoris. Aquest “tant se val!” parlaria del salt entre categories i la col·laboració entre diferents creadors com una característica del postmodernisme i, per tant, de la seva falta de respecte per uns règims econòmics que estableixen la divisió entre arts (i que sembla que hem acceptat sense més conseqüències, encantats d’un mercat pròsper que ara se n’ha anat en orris). Però, i aquí l’aparent contradicció, des d’una llibertat que barreja sense prejudicis, que es vesteix i disfressa. Com David Byrne cantant “Girlfriend Is Better”, amb un vestit deu talles més gran, a la pel·lícula documental “Stop Making Sense” de Jonathan Demme (Talking Heads era un dels grups favorits de l’assassí Patrick Bateman, protagonista de la novel·la ” American Psycho “de Bret Easton Ellis). Una llibertat que afusella, talla i enganxa.


Grace Jones fotografiada i retallada fins a compondre una figura d’una elasticitat impossible molt abans del Photoshop (Grace Jones paradigma de l’ambigüitat! Grace Jones post-gènere!), L’skyline de Las Vegas com un collage fet de cartells publicitaris lluminosos fotografiat per Venturi i Denise Scott Brown; la portada del disc “Movement” de New Order de Peter Saville afusellant un pòster futurista de Fortunato Depero; Blade Runner en un escenari que va quaranta anys endavant fins al 2019 amb cotxes voladors i quaranta anys enrere amb antics Cadillacs en una ciutat que és Los Angeles i Xangai al mateix temps. L’homo-sampler del què parla Eloy Fernández Porta apareix al final de la modernitat, qualifica el postmodernisme abans de l’aparició d’Internet el 1991 (d’aquí la data de tall de l’exposició) i, per tant, també abans d’una desaforada persecució de la còpia com a aval davant d’uns drets d’autor que defensen una impossible originalitat.

Però els setanta, data que l’exposició pren com a disparador del postmodernisme, van començar amb una crisi i es van desplegar cap als vuitanta amb el thatcherisme, Reagan, el compromís polític d’artistes com Jenny Holzer i la SIDA. Casualitat, en aquests dies s’estrena la pel·lícula biopic sobre Margaret Thatcher, la defensora de Pinochet, la Dama de Ferro. Els vuitanta estan de tornada. El postmodernisme està de moda. A la botiga preparada a la sortida de l’exposició es venen Ray-Ban Wayfarer de colors que tornen a estar “in”. La crisi torna a ser aquí i el gir conservador també. Al catàleg els comissaris no neguen l’oportunitat. I ho argumenten generacionalment. Ells, com molts altres, es van formar cultural, intel·lectual i emocionalment en el període que va de 1970 a 1990. Els seus referents hi són. També ara a Espanya es revisen aquests anys en programes de televisió dedicats a la moguda (per cert, Mariscal, Almodóvar i Ouka Leele tenen espai a l’exposició com a representants de l’eufòria dels vuitanta i els bars de disseny a Espanya). Referents que recorden, efectivament, copes en bars d’estètica post-industrial asseguts en cadires incòmodes mentre sonen els Talking Heads i es consumeixen revistes com el i-D.

L’audàcia de la proposta del V & A Museum és anar més enllà d’una nostàlgia amb què diverses generacions poden identificar-se i veure què es va aportar, què segueix vigent i que cal recuperar. Pensar en una llibertat desacomplexada, en oblidar una ressaca que va tornar a posar-ho tot sota l’ordre econòmic no seria poc.

http://www.davidgtorres.net

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)