L’amor com a construcció burguesa

Pet Shop Boys són uns artistes multimèdia: música; estil i disseny; escenografia; dansa; imatge en moviment i arquitectura. Neil Tennant i Chris Lowe lliuren ara un nou àlbum titulat Electric en el que val la pena fixar-se en un tema concret com a amalgama definitori de cert postmodernisme tardà. La cançó “Love is a Bourgeois Construct” sona a pur PSB en la seva més íntima codificació referencial. La tirada de PSB per l’imaginari comunista és coneguda des que fa ja alguns anys posessin banda sonora a El Cuirassat Potemkin (1925) de Sergei Eisenstein.

Ara, l’explícit títol de l’amor com a construcció burgesa serveix com disparador per a la introducció de temàtica marxista a l’interior d’una de les bandes pop més respectades i admirades. L’espectacularització de la ideologia és pròpia d’una societat on el consum necessita colonitzar tots i cadascun dels racons de resistència i negativitat. L’ús artístic de símbols de l’esquerra no fa a cap artista ser més d’esquerres, encara que la troballa de brins d’utopia a l’interior dels productes de la cultura de masses ens redimeixi del nostre conformisme ideològic.

El desplegament en concert de “Love is a Bourgeois Construct” és tot un excés d’artisticitat. El que en art contemporani es denomina “artefacte cultural”. Si per a molta gent escèptica la capacitat crítica de l’art contemporani ja no es troba en el propi art sinó en aquelles esferes de circulació cultural d’allò popular, és a dir, en la música; les sèries de TV; Internet i el cinema, definitivament no està de més mirar PSB. El que allí es genera és una situació “en escena”: des de la imatge de Marx projectada a partir de diferents keywords; el duet coreogràfic de referencialitat pop; i la cabina post-constructivista amb toc a microxip on el profeta Tennant llança les seves proclames sobre l’amor, la burgesia i la recerca de l’ànima anglesa.

Però el que val la pena destacar de “Love is a Bourgeois Construct” és la seva referencialitat musical. Per a qualsevol melòman la primera escolta suposa submergir-se en la memòria personal. Així, el riff que creix orgànicament no és sinó un fragment del King Arthur, del gran mestre barroc Henry Purcell (el més gran compositor britànic de tots els temps). Aquesta melodia és més coneguda col·lectivament des que el conegut compositor minimalista Michael Nyman la refés per a la banda sonora de la pel·lícula El contracte del dibuixant (1982) de Peter Greenaway. D’aquesta manera, i d’una tirada, PSB condensen en una melodia tot un bagatge cultural i històric com a símptoma d’una creativitat retromaníaca, on tot és una versió d’una altra versió, on l’original ens és inabastable. Aquesta és la nostra cultura i en ella estem.