close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 juliol 2013
sumision.jpg
El context de la submissió. Reflexions després d’un recent viatge a Ciudad Juárez

Haizea Barcenilla


L’any 2007, Santiago Sierra llançava al món el seu nou producte artístic, en el marc de Proyecto Juárez, una iniciativa d’”art públic que desbordi la frontera del que és local i s’insereix en circuits internacionals”. Es titulava “Sumisión”, encara que originalment s’havia de dir “Palabra de Fuego”. Consistia en aquesta paraula excavada en un turó i plena de gasolina que s’encendria per activar-la. L’enrenou va començar quan Sierra va denunciar la censura de les autoritats en prohibir la seva encesa. Així, el seu títol també es va transformar per coincidir amb la paraula excavada. Formada per lletres de 15 metres de longitud, es va situar a Anapra, una de les zones més pobres de la ciutat, al costat de la frontera amb els Estats Units que divideix radicalment Ciudad Juárez i El Paso, Texas. A prop d’Anapra han aparegut també algunes de les tristament famoses mortes de Ciudad Juárez, víctimes de feminicidis encara sense resoldre.

El context s’entén perfectament. Però de quina submissió ens parla Sierra? De la submissió de les autoritats davant els assassins? De la dels habitants davant el narcotràfic i els crims? De la dels empresaris davant dels càrtels? De les víctimes davant dels seus botxins? És una acusació, una constatació, una proposició?

L’ambigüitat de la paraula, la seva barreja entre discurs polític i falta de missatge clar en el seu significat textual, la seva magnitud i monumentalitat, i per descomptat, la gràcia de la censura, van fer d’aquesta peça un hit de l’art polític en els circuits internacionals. Perquè tenia la gentilesa de deixar-li a l’espectador un espai per a la reflexió, perquè no donava respostes directes i no feia preguntes específiques. El tipus d’obra que pot viatjar de Hong Kong a Nova York, compromesa ergo censurada (quin escàndol!).

Però la interpretació de la peça a Ciudad Juárez és molt diferent. En primer lloc, la paraula els resulta ofensiva a col·lectius, activistes, associacions i habitants en general (tots ells grups amb què Sierra no va buscar ajuntar-se) que aguanten l’envit d’una situació degradada i violenta, sovint posant en risc les seves vides per reivindicar drets humans bàsics. Ells i elles ni se senten submisos ni creuen que les víctimes ho fossin. I per descomptat, consideren la classe política més aviat còmplice que submisa. I tot i reconèixer la complexitat de la situació, cap d’ells dubta que fer preguntes concretes i donar respostes contundents és una cosa fonamental.

D’altra banda, una es pregunta de què parlem quan parlem d’art contextual o públic en aquesta peça. És cert, la paraula es va excavar a Juárez. Però no va ser per a cap benefici local que els diners es dirigissin a aquesta producció en un context en què pràcticament tots els agents artístics es rasquen amb les seves pròpies ungles i treballen per amor a l’art; en una ciutat de 1.300.000 habitants on només hi ha un museu d’art. “Sumisión” va ser produïda i mai presentada a Juárez, les seves imatges són venudes en galeries que no en tenen res de públiques, i circulen per xarxes internacionals que no en tenen res de contextuals. Ciudad Juárez no és un context, sinó un tema que l’artista utilitza pel seu propi benefici, un lloc de producció que aporta només guanys: com passa amb la indústria maquiladora, responsable de gran part de la situació. De la mateixa manera es va beneficiar de l’acusació de censura, quan en realitat Proyecto Juárez no va prendre les mesures de seguretat apropiades i els bombers van comunicar que en aquestes circumstàncies els resultava impossible controlar un foc provocat al desert (això sí que és context).

No sóc l’única que es mostra escèptica davant les propostes de Santiago Sierra, però en aquest cas, em preocupa la facilitat amb què assumim en els circuits artístics internacionals discursos suposadament polítics, descontextualitzats, dels quals no en sabem més que el que l’artist statement ens vol explicar. Què fàcil que resulta ser engaged al còctel de la biennal de torn. Què fàcil que és mirar als altres i, dient que no jutgem perquè ens emparem en obres de significat obert, treure conclusions superficials que circulem al pròxim còctel, a la propera biennal, a la propera galeria.

A l’Haizea Barcenilla li sembla que l’art no existeix per sí mateix, però dins de diferents sistemes socials entrecreuats, embrancat entre ideologies i formes de mirar, incloent xarxes d’intercanvi, de venta i de compra, de producció i d’exposició. Quan escriu crítica li agrada ampliar al màxim possible el seu objecte d’estudi, comprendre’s com a part d’ell, plantejar-se quina és la seva posició. Li resulta impossible veure l’art sense tota la resta, i tota la resta sense l’art. I de vegades aconsegueix enllaçar unions entre tots els flancs.

Publicacions

23 juliol 2013

El context de la submissió. Reflexions després d’un recent viatge a Ciudad Juárez

17 juny 2013

Em llogo

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)