L’artificialitat i la violència quotidianes del s. XXI sota la mirada d’ El Conde de Torrefiel i altres títols llargs

Lyotard escrivia sobre la postmodernitat com un temps en què les grans narracions de la Història es veien des-legitimades i tot el protagonisme l’adquirien els micro-relats. Així s’argumenta que “Pulp Fiction”, de Tarantino, sigui considerada una de les pel·lícules del cinema postmodern per excel·lència: trenca amb la linealitat d’una única narració i es composa de petits fragments i accions simultànies aparentment desvinculades les unes de les altres.

La companyia d’arts escèniques El Conde de Torrefiel, formada per Pablo Gisbert i Tanya Beyeler, també presenta les seves obres en un format fragmentat: encara que les escenes esdevenen les unes darrere les altres, n’hi ha que semblen independents de la resta. Si bé en l’obra “Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke” (2012) aquest fet em sorprenia, a la seva última peça “La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento” ja el reconec com una marca de la casa, així com ho són també els moviments corporals repetitius, els neons i el fum, també usats en l’obra “Tu, yo y Torelló”, realitzada per El Conde de Torrefiel amb Enric Farrés i Quim Packard pel Festival Festus 2013 de Torelló.

“La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento” evidencia que el treball de El Conde de Torrefiel és un teatre de text que inclou denses reflexions sobre la contemporaneïtat enmig de diàlegs del tot banals, a més d’una gran quantitat de referències a l’art, com es veu en la llista de vídeos de referents publicada al web de Teatron .

En aquesta última producció presentada al TNT de Terrassa les protagonistes són dues amigues que, cansades de la seva rutina, van a passar un cap de setmana de vacances a un lloc indeterminat. Encara que apareixen més personatges, les úniques que parlen a escena són elles i quan ho fan es posen sempre en la mateixa posició: una d’esquena al públic i l’altra, uns dos metres al seu davant, mirant de cara a la seva interlocutora i també al públic. Mai tenen un diàleg lineal: quan una parla, l’altra calla, aguantant-li la mirada. Fins i tot si són preguntes el què una pronuncia, la receptora no diu res, fins que arriba el seu torn de paraula i es canvien de lloc a l’escenari, com si sols poguessin parlar des d’aquella única situació. Així el públic es troba davant d’escenes del tot cinematogràfiques però amb la possibilitat de veure els trànsits que, si això fos una pel·lícula, quedarien entre plans, amagats pel muntatge, i provocarien errors de ràcord. Però no és una pel·lícula i aquestes accions s’inclouen en l’obra esdevenint així uns processos que resulten artificials i absurds. En algunes ocasions el diàleg no es pronuncia sinó que es projecta en forma de text sobre la paret del fons funcionant com una veu en off mentre es representa una acció que pot no tenir res a veure amb les paraules que l’espectador llegeix.

Després de preguntes com “t’agrada el gelat d’after eight que t’estàs menjant?” poden procedir llargues reflexions que analitzen la societat actual. En general des d’un punt de vista escèptic i amb humor negre. La mescla entre aquests dos elements, sumant-hi l’absurd d’alguns moviments i l’austeritat del decorat i vestuari, fan de l’obra d’aquesta companyia una peça violenta perquè és fàcil emmirallar-s’hi i reconèixer la decadència i l’artificialitat del nostre moment. Si Tarantino opta per la sang a dojo i agressions explícites, aquí s’agredeix a través de la quotidianitat i la desconfiança vers aquesta, amb una violència molt més similar a la que es pot percebre al film “Amor”, de Haneke. És així perquè ho fan a través de les paraules i les imatges que tots coneixem perquè hi convivim però potser ens neguem a distanciar-nos-en i veure-les en la seva cruesa: com l’escenari de després d’una festa qualsevol, ple de deixalles, pudor i cossos bruts. I cal anar al teatre per veure-ho representat i dir-se a una mateixa que sí, que com acabes de sentir, “el segle XXI és una merda bonica” i després riuràs i així serà encara més violent.