L’arxiu A*DESK segons… Filipa Ramos

Aquest dimarts a la tarda no seria com tots els altres, tot i haver començat de la forma més normal. Com de costum, em vaig dirigir cap al metro, per agafar la línia violeta a Paral·lel. En el funicular a Montjuïc, vaig recordar, com sempre ho feia quan caminava per aquest costat del turó, l’escena del principi del videoclip de la cançó Slow de Kylie Minogue, una immersió cap al fons de la ciutat, en el context de la ciutat de Barcelona, cap a teulades planes d’edificis en tons terra, amb la roba estesa penjada al sol. Vaig entrar a la Fundació Miró, em vaig dirigir cap a l’auditori, i vaig entrar-hi. Ja hi havia algunes persones dins i un cop més -totes les setmanes la mateixa sensació-, em vaig sentir socialment rara, bàsicament per la meva poca capacitat d’interactuar amb els meus col·legues. Semblaven tan ben adaptats com a grup i jo era el satèl·lit constant, gravitant en la seva perifèria, amb una força magnètica mantenint-nos a milles de distància.

Text seleccionat: Moderi el seu entusiasme, de Chus Martínez. Publicat el 6 febrer 2006

MODERI EL SEU ENTUSIASME[[(traducció al català agost 2016)]]

El text està escrit en ocasió d’una exposició commemorativa realitzada a la galeria Carmen Waugh l’any 1970, cinc anys després de la seva mort. Greco es va treure la vida a Barcelona el 1965 no sense abans escriure la paraula FI a la mà esquerra i anotar tots els detalls de la seva agonia a l’etiqueta d’una ampolla de tinta. Aparentment Greco havia anunciat ja en diverses ocasions el seu desig de fer de la seva mort la seva obra mestra. D’elles, potser la cita més pertinent en aquest context sigui una enquesta realitzada el 1960 entre els membres més prominents de la comunitat artística bonairense en què se’ls preguntava pels seus projectes per al proper any. La resposta de Greco era rotunda: “suïcidar-se”. Es desconeixen les causes que el van portar a posposar projecte tan ambiciós, encara que la seva declaració no deixa dubtes sobre la importància que a aquest conferia, no només dins de la inesquivable dialèctica entre la vida i la mort, sinó en l’àmbit de la seva pràctica artística.

Greco, com molts altres contemporanis seus era perfectament conscient de la condició post-medial de l’art contemporani. Si la Modernitat s’havia entestat a definir i proclamar l’específicitat del medi per excel·lència, la pintura, aquest mateix afany havia obert les portes a la negació de l’essencial i l’abraçada al general, a allò que no només pertany a l’art sinó a l’esfera de la vida. La metàfora d’una unitat indivisible, pròpia i constituent d’una experiència única i inabordable des de qualsevol altre mitjà havia quedat històricament exposada com mai abans. Alberto Greco ho sabia, de manera que podia proposar el suïcidi com una legítima acció artística i no s’ha d’entendre només com un acte personal de desesperació. No obstant això l’acte de Greco és la demostració del poder d’aquesta metàfora, de l’eco, de la força de la tradició històrica sobre l’acte premeditat i instigador d’aquest artista. Qualsevol gest o teoria que apuntés mostrava l’existència d’un “interior” protegit, aliè, a un “exterior” que és una ficció metafísica. Això ho hem après de la mà de Derrida qui va saber formular-ho en el context d’una època que ho sospitava i obrava en conseqüència. Bé sigui l’”interior” d’una obra d’art allò oposat al seu context, ja sigui entès com un moment àlgid de l’experiència viva com l’oposat a la seva repetició en la memòria o en els signes, en tots dos sentits és una fal·làcia. La idea del que és propi, del que genuïnament propi no pot donar-se.

L’escriptura hauria de poder constituir-se com un esfera en la qual explorar les famílies de referències que ens han servit per explicar, il·lustrar i corroborar el que estava succeint.

El suïcidi de Greco porta aquesta sospita a l’extrem. Res sembla ser més nostre que la mort d’un. El principi d’identitat sembla quedar provat en aquest moment límit de l’experiència, intransferible i incomunicable. La mort de Greco està pensada per ser pensada, no per ser recreada a manera d’experiència per uns altres. Res és idèntic a si mateix i tota interioritat es construeix des de l’exterioritat per tant aquesta mort contextualitzada dins del corpus de la seva ja mítica trajectòria artística és un acte d’apropiació subversiva destinada a implosionar la teoria de l’especificitat dels mitjans artístics.

Si alguna cosa podem reclamar de l’escriptura d’art avui no és, l’asseveració de les qualitats de l’artístic, sinó la recerca dels diversos fronts oberts després de l’herència dels 60s i 70s. El cas d’Arthur Danto és molt il·lustratiu en aquest sentit. El filòsof i crític Nord-americà s’endinsa en disquisicions sobre el rol que teoria i escriptura han de tenir “davant” l’art contemporani sempre des de paràmetres ontològics. Sembla que la major preocupació de la filosofia, i de bona part de la crítica, sigui determinar encara la naturalesa de l’ens, si és o no és art. D’una banda l’art és un fenomen que mai ha deixat d’existir i per una altra la teoria filosòfica no sap com abordar el dubte de la fi de l’art enunciat per Hegel. Danto troba una resposta a la primera part i reconcilia la ineludible realitat de la pràctica amb la inoperància d’una disciplina de donar compte d’ella. L’art, descobreix Danto, no ha acabat. El que ha arribat a la seva fi és la forma històrica del mateix. El que hem esgotat és el model “ontològic” que explicava l’art enfront la realitat. És per això que pot anunciar-se, sempre segons ell, que ens trobem davant d’un art post-històric. Fins aquí tot semblen bones notícies. El pitjor està per venir.

El que caracteritza aquesta nova etapa és la indiferència, la impossibilitat de privilegiar res sobre res. Això no és sinònim de mal art, sinó d’una pràctica el motor de la qual és l’entropia i no és el geni, no l’afany d’aconseguir el domini del tercer espai entre realitat i ficció, com en la gloriosa etapa històrica. Si esmento l’exemple de Danto és perquè exemplifica un important moment en la crisi de la relació entre art i escriptura. De la mateixa manera que Greco, Danto és conscient que no podem recórrer al poder de la metafísica per explicar els canvis i les transformacions en l’art i en la funció social de l’art. I com Greco, Danto també opta pel suïcidi després de deixar clar que l’ha comprès.

L’art no ha acabat. El que ha arribat a la seva fi és la forma històrica del mateix. Hem esgotat el model “ontològic” que explicava art enfront de realitat.

El que cap dels dos sembla acceptar és l’auto-imposat límit de la classificació. La funció de l’art no és la de produir objectes que es distingeixin ontològicament de la resta dels objectes i la de l’escriptura no és la d’establir una classificació dins d’aquesta curiosa esfera. Les aspiracions de l’escriptura sobre art tenen molt més a veure amb la teoria del coneixement que amb la metafísica tradicional. La noció de “qualitat” ha estat desplaçada per una altra categoria: la rellevància. El que realment hauria de concernir a l’escriptura és l’espectre d’interacció entre les concepcions mentals, amb les que l’art opera, els intents de representar-les, i els sistemes cognitius que possibiliten l’estructuració i la comunicació entre font i receptor. Definir és només una part minúscula dins de tot el que ens queda per fer. De fet, el punt de partida no és la seguretat de saber que estic escrivint sobre art, sinó l’ambivalència que es deriva d’escriure avui sobre una pràctica complexa en la qual té la mateixa importància el consens que l’antagonisme que genera. La investigació de la crítica i de la teoria hauria d’intentar elucidar com la pràctica artística convergeix o es distancia dels imaginaris socials, de quina manera l’objecte artístic “s’institucionalitza” en determinats aspectes d’aquest imaginari, de les diverses cartografies ideològiques, i socioeconòmiques que intenten, dins i fora de l’art, representar això que coneixem com a “món”.

L’escriptura hauria de poder constituir-se com un tercer espai, no l’espai de legitimació o de mera representació verbal. Una esfera en la qual explorar les famílies de referències que, tradicionalment ens han servit per explicar, il·lustrar, corroborar el que estava succeint. Hem heretat una disciplina i un regne amb els seus cortesans, si la dècada dels 60’si 70’s van suposar un seriós intent d’instaurar una república, necessitem estudiar i contrastar convenientment la relació entre les explicacions passades i les presents, el sistema de desitjos que aboquem cada vegada que citem.

Proposar treballs crítics en aquest sentit, que parteixin de la història de l’esforç d’experimentació cognitiva amb el qual ens confronta qualsevol treball d’art contemporani que mereixi ser esmentat, és, al meu entendre, la millor manera de descobrir el que la crítica té encara per davant.