L’Hangar Bicocca de Milà, Vicente Todolí i el gòspel satànic feminista de Ragnar Kjartansson

15.000 metres quadrats d’àrea expositiva constitueixen l’ex edifici industrial Hangar Biccoca de Milà, un dels més grans d’Europa. Durant l’hivern es presenten aquí dues exposicions importants, a les quals cal afegir la instal·lació permanent d’Anselm Kiefer, The Seven Heavenly Palaces, que condueix l’espectador a una visió del sublim, sigui per la monumentalitat de les set torres site-specific, com pel seu efectisme en reflexionar sobre la interpretació, la representació i la projecció del temps, de l’espai i del simbolisme.

Vicente Todolí és el nou Art Advisor l’Hangar Bicocca, i inaugura el seu programa triant, a consciència, els dos artistes temporals: Ragnar Kjartansson i Dieter Roth. A tots dos els uneixen llaços personals, inspiracions poètiques, actituds pluridisciplinars i l’ambició de l’obra d’art total. Al llarg del 2014 seran Micol Assaël, Cildo Meireles, Pedro Paiva-Joâo Maria Gusmão, Joan Jonas i Juan Muñoz els que exposaran a l’Hangar milanès.

Recentment inaugurada Islands de Dieter Roth, a la sala “Shed”, dedicada als artistes més joves, trobem The Visitors, de l’artista, músic i performer islandès Ragnar Kjartansson. Els espectadors som els “visitants” d’honor, acollits per una instal·lació visual, musical i emotiva, desplegada en nou pantalles de vídeo a escala 1:1. El mateix Ragnar, amb els seus amics i músics de l’escena independent islandesa, -alguns components dels Mum i dels Sigur Rós-, interpreten, durant més d’una hora, i amb un instrument diferent, la melodia de la poesia Femenine Ways, escrita per l’ex dona de l’artista durant el divorci. El títol The Visitors s’inspira en l’homònim i últim àlbum dels Abba, banda epítom, segons Kjartansson, d’aquesta malenconia del pop simplement cool, en què ja exorcitzaven l’aïllament i la derrota sentimental.

Els solistes executen un concert polifònic a la mansió bohèmia de Rokeby (Nova York), i amb aquesta premissa, dedueixo que tota sala que visitaré serà un escenari teatral decadent. Cada performer actuarà per a mi des de l’habitació assignada: el dormitori, la biblioteca, la cuina i fins i tot des de la banyera, -on Kjartansson toca la guitarra-. I només jo, per la meva condició de visitant, podré escoltar contemporàniament les nou veus: aquest és el meu privilegi. La presència dels músics, retratada en la seva intimitat i solitud, es convertirà en absència, quan acabada la funció, es retirin, i els espais se’ns mostrin finalment buits, davant la nostra mirada nostàlgica. Aquí la distància estètica esdevé condivisió ètica. Aquí es convoca el dualisme destinat a discernir entre la inevitable solitud individual i una col·lectivitat coral possible. I es planteja una mena de doble joc, sigui en la relació entre el context i les emocions, com en la connexió tradicional entre la performance live i la seva permanència en la reproducció típica del vídeo.

La performance, gravada en una sola sessió, sense rèplica ni interrupció, es controla al mínim detall, tot i conferint-li la frescor de la improvisació. El resultat és un tableaux vivant cinematogràfic fet de poesia i de música, i un cant al “costat femení”, a la reflexió sobre els sentiments. La identificació art-vida i la figura del geni creatiu s’esplaien en tot aquest romanticisme islandès que destil·la The Visitors, per la seva barreja contrastant de malenconia i ironia, que a través de la repetició i la durada, crea un diàleg xiuxiuejat entre la música i l’espai.

En Kjartansson, és aquesta inclusió de tot l’espectre de les arts que fonamenta l’exercici performatiu, amb un estil recitatiu propi, combina realitat i ficció, tradicions islandeses i mitologies de la cultura contemporània, amb un efecte estètic hipnòtic, gairebé una oda al avorriment, que penja del fil del misticisme i de la paròdia. Des dels seus inicis a la banda electronic-rock Trabant, en la seva obra és la performance musical la que possibilita el pathos col·lectiu, el dionisíac i la paradoxa. La música és metàfora de la focalització sobre un mateix, i alhora, de concentració sobre els altres. Gairebé una societat perfecta, diria.