close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 octubre 2015
Ayreen Anastasas & René Gabri, Multi-storied Houses; Stables, Folds and Barns; Farms and Summer Homes; Lands and Fields of Villages; Destroyed Vineyards; Orchards and Vegetable Gardens; Churches, Chapels and Shrines; Parish Schools, Areas of Forest; Mills, etc.. Foto: Sahir Ugur Eren
L’Istanbul dels altres

Rosa LLeó

La primera impressió del que significa estar a Istanbul un la té a la fila d’immigració de l’aeroport internacional Atatürk. Organitzada en espiral, suposa vora una hora d’espera, en la qual et vas creuant amb aquelles persones que, com tu, amb el passaport a la mà, van desplaçant-se poc a poc fins arribar al lloc on es troba el policia de torn. Una línia de llibrets verds, vermells, blaus i negres amb escriptura que no arribo a llegir. Turkish Airlines, la principal companyia aèria del país, és l’aero-línia internacional que viatja a més països – 108 en total excloent les destinacions recentment suspeses a l’Iraq, Líbia, Síria, Ucraïna i Iemen. Per terra, Turquia fa frontera amb vuit països, tres d’ells en guerra. No és d’estranyar que a la fila es faci esperar.

La següent línia d’espera es troba davant la parada de taxis. Pregunto el preu per arribar a la zona de Beyoğlu: 55 lires turques, que equivalen a uns 14 euros. Em sorprèn. Li comento a una amiga, part de la burgesia moderna i laica d’Istanbul si és normal el preu econòmic d’aquesta tarifa. Em respon que li sembla ridícul, que la moneda s’ha devaluat més d’un 20% en els últims mesos a causa de la inestabilitat política. El trajecte en taxi passa per la costa europea, on es barregen restes de muralles bizantines, blocs d’edificis moderns per construir i el mar de Màrmara on estan ancorats, un al costat de l’altre, innumerables petroliers amb banderes desconegudes que esperen el seu torn per creuar el Bòsfor.

Amb tot això al meu cap arribo al matí següent a la roda de premsa de la vint-i-quatrena edició de la Biennal d’Istanbul d’art contemporani, comissariada per una figura de renom en l’escena: Caroline Christov-Bakargiev. Després de comissariar l’última Documenta de Kassel, ara ha estat escollida per aquesta biennal de menor escala però de notable importància. El títol de la biennal és SALT WATER A Theory of Thought Forms i utilitza la imatge d’aquest material omnipresent a la ciutat d’Istanbul a través d’un poètic i elaborat discurs lligat a les seves principals propietats. El sodi com el material que activa el nostre sistema neurològic i fa que el nostre sistema vital funcioni, però també com a material corrosiu que destrueix ràpidament qualsevol dels nostres necessaris aparells digitals. A més, el Bòsfor li serveix per parlar de conceptes com nusos, ones i corrents que creen imatges tant científiques com lligades a la història. Aquesta edició sembla distanciar-se del present, del gran problema de la nova construcció a Istanbul, per emprar un vocabulari i una sèrie de contextos menys durs, més líquids, que suggereixen més que asseveren.

La biennal està detalladament orquestrada en un elegant recorregut, i les obres estaran disperses per nombrosos llocs als quals cal accedir a peu o bé en ferri, vorejant del Bòsfor, la qual cosa sembla estar enfocada més aviat cap al visitant estranger que cap a les necessitats de la població d’Istanbul. Un recurs ja utilitzat en l’anterior Documenta és el de la incapacitat d’arribar a conèixer el tot, de visitar tots els llocs, creant un unes expectatives que es completen mitjançant l’storytelling de la pròpia comissària.

Els llocs escollits posen l’atenció als diferents desplaçaments de comunitats que s’han anat donant a la història d’Istanbul -els grecs, kurds i armenis que van ser expulsats a partir de la creació de la República de Turquia- fent-se ressò també del que està succeint a l’actualitat a l’extrem oriental de país. Per exemple, un dels emplaçaments, la Hrant Dink Foundation, se situa al mateix lloc en què, en el seu moment va, estar el diari Agos, un diari armeni que publicava en els dos idiomes des de 1996. El seu fundador, Hrant Dink, va ser una figura important en els drets humans i la reconciliació de certs moviments a Turquia, i va ser assassinat a l’entrada de l’edifici el gener de 2007. Els artistes René Gabri i Ayreen Anastasas declaren la casa ‘Societat dels amics de la parrhesia’, que en grec antic es refereix a la capacitat de parlar de manera veritable, encara que sigui com a condició utòpica.

Un altre emplaçament de la biennal és l’illa de Büyükada, on Leon Trotsky va estar exiliat entre 1929 i 1933. Després d’haver-se oposat a la burocratització de Stalin, Trotski perd poder, se l’expulsa del partit comunista l’any 1927 i se l’envia al Kazakhstan. D’allí agafa un vaixell que el porta des d’Odessa al que era Constantinoble pel Mar Negre. La casa en ruïnes del filòsof esdevé un altre d’aquests llocs-obres de la biennal. Aparentment Trotski esperava allà l’obtenció d’un visat per continuar amb la revolució obrera internacional, però cap dels països d’Europa li va concedir. Tampoc els Estats Units, el que va significar per a ell situar-se en un “planeta sense visat”.

Fora de la biennal però inaugurant al mateix temps, la institució cultural SALT, membre de la xarxa d’institucions L’Internationale, en les quals figuren també el MNCARS i el MACBA, presenta l’exposició How did we get here, que analitza el període de els anys 80 i 90 a Turquia, un període on el cop d’estat de 1980 introdueix el neoliberalisme. Durant els vuitanta, el govern, al costat dels militars, prometia prosperitat i alliberament, mentre actuaven com un règim autoritari en la vida social i política. L’ANAP (Anavatan Partisi, Motherland Party) va ser al poder de 1983 a 1991 i va recolzar una societat orientada al consum, amb el règim militar bloquejant tots els moviments d’oposició i organitzacions polítiques. L’exposició mostra material d’arxiu d’aquelles persones que no tenien representació política com els antimilitaristes, feministes, activistes pels drets gais, defensors dels drets humans, etc., que es van unir en grups alternatius. Aquesta solidaritat, centrada al voltant dels drets democràtics i demandes de llibertat, va obrir la via a les organitzacions socials que coneixem avui. És significatiu que aquesta exposició tingui lloc a dia d’avui, ja que moltes de les lleis i de les lluites continuen sent les mateixes. L’actual president Recep Tayyip Erdoǧan ha passat d’un sistema parlamentari a un sistema presidencial. El terme neo-Otomanisme sorgeix de l’interès de l’actual partit al poder, l’AKP, de reviure les tradicions i cultures otomanes, i de relacionar-se amb països musulmans. A la frontera amb Síria, no és contra l’Estat Islàmic, sinó contra els mateixos dissidents i kurds del seu país contra qui està lluitant l’exèrcit turc.

How did we end up here? Com hem arribat fins aquí? És una pregunta que es refereix al present i al “nosaltres” en contraposició als altres. Em fa pensar en les “ones” que descriu Boris Groys en un dels assajos del llibre de la biennal. Diguem que cada onada és un esdeveniment. A la platja, cada onada és diferent a les altres, però semblen iguals perquè la trajectòria del seu moviment és similar. Cada onada és finita, són moviments linears però sabem que no van a donaran pas a cap progrés, cada onada és similar, més o menys, a l’anterior. A cada onada se li escapa qualsevol tipus d’identitat o diferència, qualsevol descripció com una cosa lineal o circular. La història està composta d’onades, les veiem apropar-se, arriben a nosaltres amb tota la força i després es perden i acaben, i d’aquí en sorgeixen d’altres. Tan transitòries com les anteriors.

Rosa Lleó ha estat editora. Dels seus anys viscuts a Anglaterra s’ha quedat amb les frases curtes i amb els discos de vinil. Ara escriu i ocasionalment fa exposicions.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)