La biennal d’art Leandre Cristòfol de Lleida: sobre la funció d’un museu

La funció i gestió de l’art des de l’àmbit públic és en sí mateixa una qüestió delicada i molt discutida, però encara més en els temps que corren. La institució, a priori garant dels interessos de la res publica, assumeix la responsabilitat de destinar els recursos a allò que és millor i més convenient, però, per a qui, i de quina manera? El museu representa en el món de l’art un lloc on es deposita aquesta missió. Una missió a voltes impossible, que la teòrica holandesa Mieke Bal explica amb el concepte “Enmarcado”[[Bal, Miecke. “Enmarcado. A conceptos viajeros de las humanidades. Una guia de viaje”, 2009, Murcia]]. Posar un marc, és tancar el perímetre, i per això Bal descriu el muntatge d’una exposició com una “encerrona” (tant de tancament com d’emboscada). És a dir, que el context -el museu, l’arquitectura, els seus agents, la col·lecció… -, atrapa les obres en els processos de significació d’una mise-en-scène particular, orquestrada per la malla d’interessos de la institució. La primera peça que trobem a l’espai d’exposició de la biennal és una representació paradigmàtica de l’emboscada. Les vinyetes de còmic retallades i muntades de Martin Vitaliti, són la trama d’aquesta xarxa, pràcticament buidades d’imatge i text, es proposen com els paranys dels que s’ha alliberat el còmic per atrapar-hi l’art.

La biennal de Lleida, que es pot visitar al Centre d’art La Panera de Lleida fins el 28 d’abril, no produeix obra pròpia, com fan altres biennals, sinó que adquireix obra produïda. Al costat de les tradicionals cartel·les que amb fins didàctic descriuen les obres, hi ha uns petits cartellets que anuncien les peces com a “Obra Adquirida”; són aquestes petites notes, que amb tan sols dues paraules situen immediatament les obres i els seus creadors en una capa diferent dins de l’estratosfera artística. El museu exerceix el poder legitimador i determina qui són els guanyadors; no és innovador, no busca el risc, sinó que es pronuncia en favor d’artistes amb certa trajectòria en circuits emergents o més consolidats, per confirmar-ne el seu interès general.

I és que “el museu sempre arriba tard”. Aquesta frase pronunciada en un moment de lucidesa per Cristina Góomez, descriu magníficament la situació d’aquesta biennal que lligada a l’objectiu d’adquirir obres per a fer col·lecció, confina la seva funció a la tria intuïtiva d’unes peces que un dia ens recordaran “el que va ser”, convertint la visita al museu en una experiència històrica futurista: estem veient el que la institució vol que sigui entès i recordat de l’art català i espanyol contemporani en un futur.

Però la situació actual dels recursos públics, no facilita l’objectiu que es proposa la Biennal, i La Panera també expressa les dificultats amb que es troba: “[els centres d’art] veuen com les obres els marxen de les mans per entrar en el mercat artístic sense tenir possibilitat de retenir-les.” Retenir-les!

Concebre el museu com un congelador no és una idea meva. Oriol Vilanova té en aquesta edició varies peces exposades a La Panera, entre les quals ‘Mausoleus’, un títol molt escaient per a la col·lecció de postals de vells museus o gabinets de curiositats. Però el projecte que va fer a La Virreina “Ells no poden morir” el 2011, expressa més concretament aquesta idea: un diàleg entre tres personatges que buscaven la immortalitat, W. Disney, Lenin i Dalí, tres personatges que, com les obres, són morts. O seguint de nou a Bal, el museu és en sí mateix una emboscada, concedeix la immortalitat, i per tant, el seu contingut és mort.

De totes maneres, i tal com expressen des del museu mateix amb la seva queixa, la situació està canviant. La funció legitimadora del museu sembla que està minvant en consonància amb la crisis institucional, i està canviant el cànon de lloc, potser per retornant-lo fora de la institució. El dibuix de Quim Packard que encapçala aquest text, és una il·lustració fantàstica d’aquesta situació, a la que cal estar ben atents.