close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 maig 2017
primera_muerte.jpg
La casa del misteri

José Luis Corazón Ardura


Fotografia: Antoni Bernat

Dedicada a la revisió dels pioners del videoart, la nova edició de Loop inclou al seu programa l’exposició Primera mort (1969), comissariada per Imma Prieto en el Col·legi d’Arquitectes. Protagonista d’aquesta mostra és la que es considera la primera obra de vídeo espanyola, desapareguda a la fi dels anys 80, recuperada per la comissària després d’un llarg període de silenci en els arxius de TV3, i restaurada pel MACBA. Convé assenyalar que la importància de Primera mort resideix precisament en el seu caràcter arqueològic i en la seva recuperació documental en l’actualitat, amb motiu d’aquesta cerca dels inicis que van ser construint la història canviant del vídeo fins avui. A més, és notable que s’hagi convertit en una sort de palimpsest audiovisual, en el qual una sèrie d’estrats atzarosos i conscients en la cinta de vídeo són també la ferida i el trauma que afecten a la imatge. Aquest caràcter passiu reconeix en aquesta mort inicial la possibilitat de trobar una casa ja desapareguda a través de la càmera, i domina no només la pròpia narració de la seva creació, sinó la importància de la seva presència en la història del videoart espanyol.

És paradoxal considerar que l’origen del vídeo estigui en aquesta mort misteriosa inicial, quan el que s’observa és una obra que pot situar-se en els límits del cinema verité, l’acció performativa o el documental, però que en realitat va ser una conferència en la qual semblava parlar-se, més que de nous comportaments artístics, de com es podia procedir a treballar des de la juxtaposició de la música, la literatura i el propi art contemporani d’una manera negativa i elusiva, entre incursions poètiques inspirades en l’art povera i la influència del pop anglosaxó o en una espiritualitat propera al nihilisme on el no fer es converteix en un mandat. A Primera mort no es pretén fer poesia, art, cinema, pintura o escultura, sinó traslladar un cert sentiment d’apatia a la troballa del vídeo, entès com una eina capaç de configurar una estètica negativa basada en el rebuig a una forma tradicional i apostant per la transgressió de l’ordre burgès des de dins. Un cert fastig epocal on els seus protagonistes (Jordi Galí, Silvia Gubern, Àngel Jové i Antoni Llena) enregistren un vídeo aparentment domèstic a la casa que compartien el 1969 a Barcelona, mostrant-se aliens a una realitat política que sofria la ressaca internacional del Maig del 68 i la Primavera de Praga, la vaga dels miners asturians o la imposició de la llei marcial espanyola en un país dominat per la tecnocràcia catolicista.

Com podem entendre avui una obra de vídeo el títol de la qual sembla referir-se al caràcter fràgil que ens constitueix? Quin significat adquireix l’espai domèstic d’una casa que ha estat convenientment pintada de negre com a metàfora de l’aïllament i d’un cert esperit sepulcral premonitori? El documental realitzat per Imma Prieto titulat Ressò de Primera mort ens ajuda a comprendre quina rellevància va poder tenir l’enregistrament d’un vídeo en el qual no només es parlava obertament de temes inspirats en la lectura de William Burroughs, propers a Wilhem Reich, com la droga o la sexualitat, sinó que s’acostava a altres espais simbòlics en els quals s’ofereix una imatge de la vida en comú fascinada pel moviment beatnik i la irrupció del fenomen pop en el seu vessant anglosaxó.

A la vitrina dedicada a la documentació a l’exposició del COAC, es mostra com l’obra entrecreua temes literaris, musicals i artístics que per primera vegada s’inclouen en una obra de vídeo i que seran una constant en la producció espanyola posterior. A Primera mort sonen Pink Floyd (Several species of small furry animals gathered together in a cave and grooving with a pict), The Rolling Stones (Salt of the Earth) o The Beatles (Let it be) o els avantguardistes The Fugs entremesclant música i poesia reivindicativa, introduïdes per Jordi Galí, a qui se li atribueix l’afortunat títol del vídeo. Són les lectures de l’esmorzar nu, mentre els seus protagonistes apareixen naufragant en un espai dominat per l’estranyesa, posant damunt un sofà en el jardí, aparentment sense fer res, gaudint el dolce far niente. Una fascinació que condueix al contrast entre les figures masculines i les femenines, que es graten i gesticulen, que parlen i es toquen i es freguen, on una certa incomunicació apareix entre l’esternut, el brunzit i la lassitud, quan el sol a la cara condueix a una segura indolència. Aquest contrast entre la lectura de Burroughs i l’aparició de la càmera de vídeo com a testimoni contribueix a mostrar –com reconeix Silvia Gubern en el documental- una espècie de joc fàl·lic en el qual es pot reconèixer la seva aportació a la història, tant des d’una perspectiva artística com des de l’aspecte sexual. En aquest sentit, Antoni Llena ha assenyalat a posteriori la influència manetiana, com si s’hagués pretès oferir un desdejuni en l’herba d’alguna manera ingenu, quan el que realment constatem és que l’apropiació de les idees eròtiques de Burroughs constitueix una marca territorial significativa, convertint la pròpia casa en una primera mort dels ideals de l’alliberament sexual, com suggereix Àngel Jové.

En el vídeo apareixen una sèrie de símbols aparentment ingenus, espontanis o improvisats on la figura triàdica es converteix en la clau enregistrada a la càmera de vídeo. Antoni Llena dóna de menjar una poma a Àngel Jové, Silvia Gubern apareix com una poderosa figura femenina aïllada, Jordi Galí sembla gaudir del sol i de la companyia, una nena sosté espantada una gallina que fuig. Són les imatges del cel a través dels edificis, les figures que es somriuen i empolainen, però sense rastre del tòpic del treball de l’artista en el seu taller. Segurament, oferir aquest vídeo com a exposició de la vivència quotidiana de l’art i de la manera de treballar revelarien al públic de la conferència que, pel que sembla, va tenir lloc el 15 de maig de 1970 en el Col·legi d’Arquitectes -fa 47 anys, amb el que això suposa també com a anècdota significativa en l’exposició- que els inicis del vídeo eren plenament conceptuals i que els seus interessos eren molt diferents als vessants plàstics, dominats per l’informalisme tardà o per les incipients propostes més experimentals o socials que es començarien a introduir amb el Grup de Treball, alguns anys després. En aquestes, el vídeo es convertiria en alguna cosa autònoma que podia ser utilitzat com una eina política. Aquest caràcter distanciat mostra, d’altra banda, que l’art conceptual català va tenir lloc més ençà de Banyoles perquè precisament el seu interès no estava a ser solament una obra audiovisual, sinó a mostrar què es pretenia dir sobre l’acció artística davant el públic que assistís a una conferència. Malgrat el caràcter autònom de Primera mort, és important assenyalar la seva transcendència històrica, encara que convindria saber si aquesta lassitud està relacionada amb la negativa de Bartleby, separant-se d’una visió tradicional burgesa en un aïllament conscient, o si es deu a una manca d’atenció als factors polítics i socials de l’art, que haurien de convertir-se en un dels eixos temàtics de l’art conceptual. És precisament aquest caràcter negatiu de la inacció un dels interessos estètics d’una obra inicial que ara podem actualitzar en albirar la mort de l’art en els orígens de la història de la videocreació actual.

José Luis Corazón Ardura està centrat en una certa poètica de la destrucció com a signe de la modernitat. Una escriptura que es desenvolupa a mig camí entre l'estètica i la literatura, això és, en l'absència pròpia de l'art.

Publicacions

22 maig 2017

La casa del misteri

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)