La coreografia educativa. Una conversa amb Antoni Hervàs

Si bé és cert que l’hàbitat principal del treball en art segueix estant dominat per la sala d’exposicions, també ho és el fet que no podem entendre la naturalesa expositiva sense tenir en compte els seves diverses temporalitats. Unes dinàmiques que donen lloc a un altre tipus de relacions entre agents implicats (artistes, comissaris, mediadors, gestors…) però també a un altre tipus de connexions amb els seus usuaris. En definitiva, són els temps de l’exposició – i no els espais – els que poden convertir el consum d’art en una experiència singular i, fins i tot, extraordinària.

Si una de les dinàmiques habituals en la teva obra és la traducció de la mitologia clàssica a situacions quotidianes del present, alguna cosa semblant passa a Fènix. Com entra la mitologia en un plantejament educatiu centrat en l’art emergent?

La mitologia m’interessa com a possibilitat narrativa, ja que incorpora molts aspectes que exploro des del meu treball (la transmissió oral, la llegenda, la cultura popular i els mites, el joc…). La veritat és que realment apareix com un primer intent de diferenciar Fènix de l’herència anterior de La Factoria de Sant Andreu que va portar a terme el Jordi Ferreiro i amb el que vaig col·laborar en moltes ocasions. En aquest sentit, la mitologia va entrar com un recurs discursiu que m’ajudava a portar el projecte educatiu cap al meu terreny. La meva intenció va ser generar una història central vinculada al barri que pogués ordenar els diferents tallers i oferir un programa únic amb connexions entre les parts. El repte que em plantejava era convertir un fet històric, una problemàtica local o una reivindicació en una mena de llegenda universal. El relat mitològic, molt donat a l’estructura de capítols autònoms, em permetia dibuixar aquest esquema. Vaig pensar que la idea d’utilitzar el mite de l’Au Fènix com a nexe, i per tant la noció de ressurgiment constant a partir de les seves cendres, oferia un bon contrapunt al projecte educatiu del SAC i a la vegada generava complicitat amb el model anterior. Em semblava maco que Fènix renaixés de les cendres de la Factoria, i també que Fènix pugui seguir amb noves entregues quan jo ja no estigui en el projecte. Penso per exemple en el taller de l’Ariadna Parreu i El Drac Can o la darrera temporada de La Factoria iniciada amb Serafín Álvarez i el Star Wars Empire Uncut Project que van marcar els inicis de Fènix.

A nivell metodològic, i tenint en compte que tant La Factoria de Sant Andreu com Fènix es basen en convidar a artistes a realitzar tallers amb públic infantil i familiar, com veus ara – tres anys després – la continuïtat o ruptura que va suposar Fènix? O dit d’una altre manera, com l’au fabulosa va substituir els sistemes de producció col·lectiva de La Factoria?

La continuïtat es molt important, ja que a més l’esquema de treball a Sant Andreu Contemporani ja ve donat pel centre. Tots els artistes que participen a Fènix surten de la convocatòria anual del Premi Miquel Casablancas. De totes maneres, la meva metodologia sí incorpora un canvi central. Com comentava, penso abans en la història que definirà la temporada i a partir d’aquí busco els temes que vull tractar; els divideixo en vuit blocs o trams, i a continuació busco els artistes que crec poden representar simbòlicament cada un d’aquests trams. Un cop escollits els artistes, inicio un procés de treball amb ells per a construir el taller on la història inicial que els hi suggereixo es pot mantenir en aquest nivell més simbòlic o fer-se més literal; això ja depen de cada cas. Un altre dels canvis significatiu potser seria el fet que hem deixat d’explicar l’obra dels artistes (que abans marcava l’inici dels tallers a La Factoria), i això ens ha portat a experimentar què passa quan t’alliberes d’una càrrega més didàctica i/o de transmissió de coneixement per prioritzar l’experiència intuïtiva i directe dels nens i nenes. Hem potenciat la fantasia i això també ha fet que les dinàmiques es centrin més en els infants i menys en la interacció amb els familiars. A Fènix, el factor sorpresa és tant una finalitat com un element discursiu. El taller del Carlos Valverde, per exemple, va crèixer tant que va ocupar tot els espais del Centre Cívic de Sant Andreu, inclosos aquells considerats com a residuals.

Et sento parlar de les dinàmiques de relació amb els artistes i no puc deixar de pensar en la pràctica curatorial (suggerir una temàtica, dialogar amb els artistes, treballar conjuntament uns continguts sense instrumentalitzar la feina de l’artista però sí incidint en ella des d’un punt de vista conceptual…). Tot i ser artistes que formen part de la convocatòria, com esculls els vuits que conformen una temporada i com funciona el procés amb ells?

Realment tot s’inicia per una qüestio de gust. Jo treballo amb artistes que em semblen meravellosos, fascinants i que, en definitiva, són la gent que m’agradaria que m’haguessin explicat alguna cosa quan jo era petit. Hi ha en això una cosa molt emocional, ja que podriem dir que jo m’enamoro d’aquests artistes i llavors em deixo portar per ells, per la seva feina, per la situació de diàleg. M’agrada entendre la meva posició com una mena d’agent líquid, que es pot amotllar segons les situacions, les necessitats i els desitjos de cada artista. I sobre la relació artista-comissari, és cert que el que intento per sobre de tot és cuidar als artistes, tenir cura de que tot funcioni. Finalment tot funciona com un binomi, com un treball de col·laboració entre dos artistes que s’ajunten per fer un projecte; un mena de col·lectiu que experimenta amb un procés i una situació grupal que implica l’artista, els nens i nenes i a mi mateix. I no només això, sino que implica també la col·laboració i la implicació emocional d’altres agents interns – penso en l’equip de SAC – i externs, com l’Ariadna Parreu, que sempre m’ajuda en els processos o l’Ico Mateo, que s’encarrega de toda la documentació visual dels tallers. A la vegada, soc molt conscient que jo tinc el rol d’intermediari, i d’alguna manera he de traduir les idees o formes amb les que treballem al llenguatge i els codis dels nens, però no m’ho prenc com un sistema d’aprenentatge acumulatiu, on hi ha uns objectius fixats. Prefereixo pensar en l’experiència directe que genera els tallers, i llavors no penso massa en quines coses es poden fer amb nens i quines coses no. I això ens ha permès fer de tot, com tractar temàtiques de gènere amb El Palomar, qüestions d’especulació conceptual força complexes amb l’Anna Moreno o fins i tot nocions de cobdícia econòmica i capitalisme agressiu amb el Ciprian Homorodean.

Aquesta trobada entre artistes i públic infantil i familiar té una forta presència performativa, i això a més conecta amb la proliferació de les arts en viu dins del sector de l’art emergent (al menys en el nostre context). Penso que, més enllà del fet expositiu, les performances, els tallers i altres esquemes relacionals s’han convertit en un registre habitual dins les pràctiques artístisques, i no només com activitats complementàries a uns continguts expositius sino d’una manera autònoma. En aquest sentit, que hi ha de performance a Fènix?

La veritat és que aquí intervenen diferents factors. Un primer ve donat per les pròpies limitacions en els nostres recursos. La partida econòmica amb la que comptem per fer els tallers és molt petita, així que afavorir elements performatius ens ajuda a controlar aquesta part. Pensar i imaginar accions ens porta a un gran esforç físic de baix cost, i aquí entra la generositat i el capital simbòlic de tots els implicats. Aquestes accions també conecten amb un concepte que potser és molt propi del meu treball com artista, que seria l’intent de fer espectacular allò residual. Un taller petit realitzat en un centre cívic té el poder de transformar-se en alguna cosa molt més grandiloqüent i magnífica. Una altre limitació que ens condiciona és el fet de que no hi ha al centre un espai físic concret per a realitzar els tallers. La manera de positivar aquesta mancança va ser aplicar una lògica deslocalizada que fes que cada taller s’ubiqués en espais diferents; i així hem fet activitats en llocs atípics com el teatre, els lavabos, l’ascensor o fins i tot un túnel subterrani que hi ha al centre. En definitiva, intentem generar expectativa, sorpresa i il·lusió mitjançant recursos discrets. En aquest sentit, la performativitat ve donana per les accions però també per la reçerca d’escenaris amb potencialitat extraordinària en un lloc, al cap i a la fi, molt anodí. I aquest ús no convencional dels espais ha generat una nova situació de relació amb altres usuaris del centre cívic (gent gran, alumnes de ioga…). Això ha donat peu a situacions força màgiques nascudes de decisions improvisades i intuitives, com per exemple el que vam fer amb el Marc Larré al teatre o amb l’Eulàlia Rovira i l’Adrian Schindler en aquest túnel del que parlava abans.

Personalment, una de les coses que més m’agraden de Fènix és la seva identitat com a projecte artístic dins l’àmbit de l’educació artística. M’agrada com la tasca de mediació que desenvolupes no genera cap necessitat de desdibuixar els rols habituals dels artistes, ni oferir una falsa horitzontalitat per afavorir una experiència col·laborativa i grupal. M’agrada que mai es perdi de vista que estem parlant d’art, i que l’art depèn dels artistes.

D’entrada he dir que jo no he estudiat res vinculat amb l’educació artística, així que em sento molt autodidacta. Treballo amb la intuïció i amb un esquema constant d’assaig i error, així que suposo que no em condiciono massa per allò que es fa o s’ha de fer a educació. Potser el fet més rellevant és que entenem els tallers com a peça artística, i no tant com un exercici pedagògic. Hi ha primer un desenvolupament teòric i posteriorment una adaptació a unes condicions de recepció (els nens i nenes, el lloc concret…), però segons les pautes que defineixen la seva condició de peça artística. I aquí entra en joc una part molt més emocional, ja que els nens potser estan treballant amb uns símbols que no dominen però que no suposa un problema. Aquí intervenen diferents capes: hi ha una primera que depèn de l’artista, hi ha una altre que té a veure amb la participació dels nens, una altre que retorna a l’artista després d’aquesta experiència lúdica… I ind i tot es pot donar el cas d’un artista que, d’entrada, ja pensa en fer una peça en la que els nens col·laboren. Això és va donar per exemple amb el David Mutiloa, on la noció de fracàs portava a construir bé una peça escultòrica amb un grup i malament amb un altre. Més enllà de l’èxit de les construccions, les dues experiències van ser igual de satisfactòries. Finalment, el David va fer dues fotos dels resultats que ara formen part del seu treball.

Com dius, Fènix convida a aquesta experiència lúdica on intervenen i interactuen molts agents; des dels propis artistes fins als nens i nenes i familiars que participen en els tallers, passant a la vegada per tota una sèrie de col·laboradors interns i externs. M’agradaria tancar l’entrevista parlant de les connexions que aquest tipus de dinàmiques de grup tenen amb el teu treball com artista. La teva relació individual amb el dibuix ha evolucionat cap a projectes molt coreogràfics i escènics, on precissament el dibuix és el medi per oferir unes narratives molt més complexes i on intervenen de nou molts col·laboradors.

M’agrada entendre el meu treball des d’aquest apunt coreogràfic del que parles. La veritat és que des del principi vaig pensar en Fènix com un projecte personal on podia generar uns continguts, buscar els artistes amb els que podria treballar. I en aquets sentit hi ha com un doble joc. Per una banda hi ha la invitació a un artista que farà seu el taller, explorant així els límits del seu propi treball; i per l’altre això em retorna i em posa a mi al límit pel fet de convidar a gent que fa coses diferents a les que jo faig. Al final, Fènix és una manera d’explorar els meus propis límits com artista, i això em permet una experimentació que retroalimenta la meva pràctica artística. Des d’una posició molt similar, condicionada també per relacions afectives i emocionals, la meva manera d’entendre el dibuix creix cap a sistemes de col·laboració que sempre incorporen altres veus. I això té molt a veure amb la transmissió oral i les possibilitats narratives de l’art, molt presents tant a Fènix com en l’evolució del meu dibuix.