close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 març 2016
aldourbano.jpg
Pols d’un altre temps. Furor taller

Caterina Almirall

Agrimiká és la paraula grega que designa els animals salvatges -per oposició als domesticats-. Agrimiká, Why look at animals? era el títol del muntatge del pavelló grec a la darrera Biennal de Venècia. El pavelló estava estructurat per capes, com una ceba, de manera que el visitant entrava primer al pavelló pròpiament, d’estil neoclàssic pompós i ruïnós, i després en un segon espai interior, a l’interior del pavelló. En el primer caminava entre les restes del muntatge de l’edició anterior de la biennal, pols bàsicament, forats a les parets, rastres indescriptibles… Traspassant després una segona façana força més modesta entrava al que havia estat un taller-botiga de curat de pells d’animals salvatges originalment ubicat a Volos, la capital de Magnèsia, i que havia estat traslladat íntegrament a Venècia per a l’ocasió. Els agrimiká són els animals les pells dels quals curava l’anterior propietari del taller: senglars, guineus, llebres… animals que han resistit a la domesticació, però que habiten al llindar de la civilització. Aquestes bèsties són preuada presa de caça precisament perquè el seu “estat salvatge” és el que permet al caçador erigir-se com a triomfador sobre el regne natural, representant un vell conte en el qual l’home es bat amb la naturalesa salvatge (i de vegades triomfa). El trofeu té el poder de transferir a l’home “civilitzat” els valors amb els que s’identifica la presa: la força, l’esperit salvatge. Els agrimiká ens miren i ens parlen -o nosaltres parlem a través d’ells- de la nostra condició naturalment lligada a la cultura.

Aquest espai on entràvem en segon lloc, també era ple de pols, però pols d’una altra mena, d’una altra època i d’un altre lloc. No la pols de la ruïna contemporània que hi havia a l’entrada del pavelló, sinó la pols del treball manual d’un sol home, la pols d’un lloc que ja no existeix. El taller representa un lloc d’intercanvi real -en el sentit oposat de virtual-, dedicat al treball artesanal i també a la trobada i la conversa pausada amb una tassa de cafè i un trago de metaxà. L’espai a reivindicar en un context globalitzat com, per exemple, el de l’art contemporani.

Podem donar la volta al planeta i veure les mateixes exposicions arreu, o exposicions que semblen les mateixes, amb els mateixos artistes, o artistes que semblen els mateixos. Això pot ser degut a que llegim sempre amb els mateixos codis i no parem prou atenció a les particularitats, o bé a que les exposicions són, realment, les mateixes o molt similars, així com els que anem d’un lloc a l’altre visitant-les. Tant si es tracta del primer -els codis- com del segon -la globalització-, proposar activitats específiques en relació a una exposició hauria de possibilitar aprofundir efectivament en les particularitats de la proposta. Per exemple, convidar a l’assistència a un taller com a complement d’una exposició hauria de mitigar aquesta sensació. Si l’exposició és l’espai civilitzador, en el sentit de cultivador i també en el sentit de que sovint prenem una actitud disciplinada i reverencial amb allò que ens envolta -murmuris i mans creuades a l’esquena-; el taller és el seu revers: com a participants se’ns demana una actitud productiva, proactiva, propositiva. Se’ns demana alçar la veu i potser fins i tot, utilitzar algunes eines.

No es tracta d’una qüestió nova ni tampoc innovadora, però quan em poso a fer recompte de les activitats anunciades tipus “workshop” a les que he assistit darrerament no són pas poques, i si hi sumo les que jo mateixa he organitzat doncs encara són més. La febre del taller? El desencant de l’espectador? La resistència al món digital, a les presses? Necessitat de seguir-me formant ara que donava per acabada l’etapa d’estudiant? Necessitat de posar en comú? El taller com a format de producció d’art? De compartir? De generar comunitat? Workshopitis? Avorriment?

Tot i que la idea del “gir” sempre em porta a imaginar a algú desnucant-se en un gest forçat del coll, o giravoltant en un ball massa frenètic de l’estil de lindy hop, rellegeixo alguns dels textos publicats a “Curating and the educational turn” a cura d’en Paul O’Neil, qui, per cert, també va venir fa uns anys a impartir un taller a A*Desk. Sens dubte això de la “workshopitis” té a veure amb aquest ‘gir educatiu’ que es descriu des del comissariat, i l’interès general dels comissaris per les pràctiques pedagògiques. Interès en comprendre la pràctica artística com una extensió de la pràctica educativa en tant que pràctica mediadora, o la necessitat de situar-les en relació una amb l’altra. Té a veure amb la problematització de “l’accés” a l’art contemporani, sobretot quan es tracta de pràctiques no objectuals. També amb el desmuntar l’etiqueta del que ha estat designant com a pràctiques col·laboratives, les pràctiques generadores de comunitat, però que per més que impliquin fer coses amb persones no busquen sempre la participació d’aquestes amb el mateix sentit.

L’anunci d’un nou gir en el món de l’art contemporani indica un canvi del focus d’interès, assenyalant on se centraran les pràctiques hegemòniques els propers temps. Potser en el meu imaginari el gir invoca un gest forçat perquè són nombrosos els girs que han estat anunciats fins ara (lingüístic, social, cultural, espacial…) i per això la persona imaginària que els fa es desnuca. Això no treu que l’atenció de les pràctiques comissarials envers les pràctiques educatives no sigui rellevant i necessari l’anàlisi, i fins i tot que puguem encabir l’indici que havíem detectat respecte la proliferació de tallers pràctics en el marc d’aquest gir. Així podem situar el taller en relació a la pràctica artística, no només l’educativa. Imparteixen tallers els artistes i també els comissaris, els crítics fan tallers d’escriptura i reflexionen sobre el paper de la crítica d’art, imparteixen tallers de performance els performers i fins i tot hi ha tallers sobre com escriure un bon statement. El taller pot anar vinculat a una exposició, com una extensió o un complement. O no. Pot ser una proposta independent.

El fet que els tallers -en més o menys abundància- no siguin una novetat em porta a pensar que es tracta de la institucionalització d’una pràctica que ja era habitual en espais menys hegemònics de l’art. Si, com deia Andrea Fraser la crítica institucional ja no existeix, en canvi són les mateixes institucions que adopten la funció crítica-uf!-, podríem plantejar que l’ampli desplegament d’oferta de “workshops” tingui a veure amb la necessitat de donar espai a aquesta pràctica dins mateix de les institucions artístiques. Al cap i a la fi un taller és una bona idea, és un espai del que en treu profit l’artista (el tallerista) i també als assistents, i una manera de justificar els honoraris quan la producció artística es desmaterialitza.

La llista de tallers als que he assistit o organitzat darrerament i que recordo mentre escric aquest text són: el taller que la Dora García va fer al MACBA a principis de febrer, on sobretot ens va compartir materials que li interessaven -com pel·lícules i textos – i que jo personalment desconeixia del tot; El taller No Fer que la Luz Broto va fer a l’Estruch la primavera passada, al que no vaig assistir perquè em feia por (aquest cas és interessant perquè la proposta del taller era deixar de fer durant uns dies, cadascú com volgués, i jo ni tan sols hi vaig anar però hi he pensat molt). També a l’Estruch, penso en el taller que vam impartir amb en Daniel Moreno Roldán a mitjans de febrer d’enguany, en el que es tractava de cercar el Nom secret de les coses. El punt culminant va consistir en intentar menjar coses que no sabíem ni remotament què eren. Un taller amb l’Alejandra Riera que vam organitzar l’abril passat amb la Sala d’Art Jove, en el que ens va estar ensenyant material en brut de les seves pel·lícules i va ser increïble. El taller que va fer en Jordi Mitjà a La Puntual al gener dins de l’exposició d’en Marcel Rubio. En Jordi va dur un munt de sobrets de sucre i vam fer el que vam voler amb ells, intervenint de ple en l’exposició del Marcel. El taller de ràdio que vam fer a La Capsa del Prat amb en Rubén Ramos i l’Eduard Mont de Palol, que va acabar amb una fantàstica emissió en directe i molts riures. I com no, el taller que vam fer amb l’Aldo Urbano a La Puntual, la imatge del qual encapçala aquest text.

Si el museu és el lloc de producció que segueix el model de la fàbrica, tal com proposava Hito Steyerl al seu text Is the museum a factory?”, el taller representa el model productiu anterior a la industrialització, quan el workshop era l’únic espai de producció. Tant si el taller és entès com un format en la pràctica artística (a continuació de la performance o de la pràctica col·laborativa), com si és un espai que articula la mediació artística (aleshores també podem entendre l’obra, en aquest cas el taller, com a mediadora en sí mateixa), sempre resulta un espai de resistència a la temporalitat contemporània. Apagar els telèfons intel·ligents i deixar pas a l’experiència col·lectiva. Una mica com a Agrimiká però sense quedar congelat en el temps ni atrapat en un pavelló (és que al taller de Volos li va passar com a les pells que venia, que va haver de morir per a poder representar els atributs que la cultura li atorgava).

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)