close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 gener 2013
La fi del celuloide. Sobre “The Master”, de Paul Thomas Anderson

Peio Aguirre

L’estrena de The Master de Paul Thomas Anderson a les sales comercials és tot un esdeveniment, ja que no és gens freqüent que la crítica especialitzada valori d’una forma tan unànime una pel·lícula. Els qualificatius elogiosos i les exegesi poden trobar-se tant en crítiques professionals (o oficials) com en amateurs (blocs). No hi ha dubte que estem davant d’un film molt poderós, amb unes actuacions per part dels actors impressionants, i un fons que cobra actualitat (i morbo) en tractar de l’origen d’aquesta religió anomenada Cienciologia, que tan de moda sembla estar a Hollywood. Convé, tot i això, preguntar-nos per la facilitat amb la qual la cinefília es treu de la màniga “obres mestres” cada poc temps. Obra mestra aquí, geni cinematogràfic allà.

L’encara jove Paul Thomas Anderson (PTA) ja compta amb una gran carrera a les seves espatlles, es algú que sembla no ser capaç de fer una mala pel·lícula. Hi ha alguna cosa en ell típicament americà, és molt coneixedor del producte que té entre mans. La tendència a la Gran Novel·la Americana o el Gran Cinema Americà semblen ja gèneres estandarditzats, i si la primera va tenir en David Foster Wallace el seu ambaixador (prenent de Pynchon i de DeLillo), PTA semblaria encarnar un nou messies del cinema (agafant una mica de tots els clàssics moderns: Douglas Sirk, John Huston, Kubrick…). Però una de les novetats de The Master es troba més enllà de la narrativa.

PTA ha realitzat el film usant pel·lícula de 70 mm, el que equival a una dimensió per a la imatge de 65mm, deixant la resta dels 5 per a la banda sonora. És la primera vegada, des que Kenneth Brannagh realitzés Hamlet l’any 1996, que es roda en aquest format, i cal retrocedir a les dècades dels 60 i 70 per trobar pel·lícules rodades d’aquesta manera. A diferència de l’habitual 35 mm, els 70 mm suposen una major amplitud de pantalla i una qualitat d’imatge insuperable en el cinema. Aquest format va ser popular als 50 i 60 i en pel·lícules d’estrena mundial, que tenien en els gèneres del musical i el cinema èpic els seus demandants, en oferir grans panoràmiques en color que inundaven la pantalla. Actualment, no només no es roda en 70 mm sinó que per fer-se una idea del que suposa, als Estats Units només hi ha uns 70 teatres i cinemes capaços de projectar una cosa així. A Espanya dos o tres. Pretendre veure The Màster en 70 mm és una quimera, encara que als Estats Units s’està produint un moviment purista pel que fa als formats de percepció. PTA prefereix que es vegi en l’original cel·luloide, encara que sap que la immensa majoria ho veurà en el nou format digital, en 4k o equivalent.

La desaparició del que coneixíem per cinema és ja una realitat, també al nostre país. La digitalització ha guanyat la batalla. Amb del visionat de The Master, i amb la meva a priori ignorància sobre els processos de digitalització, m’esperava una cosa que no va passar: que el cel·luloide cruixís i s’expandís a la pantalla, que la consciència d’estar veient cinema es confirmés. No va ser així. En el seu lloc, la projecció va començar com una rutinària sessió de vídeo.

En un vell assaig de Peter Wollen que porta per títol “Cinema and Technology: an Historical Overview“, el crític traçava l’evolució del cinema en base a la seva evolució en la química de la pel·lícula (film stock), no pas -so versus so, color versus no color, etc. Així mateix, traçava una triangulació al voltant de les tres fases sobre les quals s’assenta el cinema: gravació, processament / revelat, i distribució / projecció. Durant dècades, la segona i tercera fase s’han mantingut estàtiques, essent la primera allà on es innovava. Això està a punt de canviar amb la revolució digital a la qual s’enfronta el cinema. Els moviments ludites, o contraris a la innovació de les màquines, poden trobar en aquesta desaparició del cinema, una de les morts més servils als fins del capitalisme multinacional. Els nostàlgics del cinema ho tenen difícil, i un també es pregunta què passarà amb un cineasta com Philippe Garrel.

Però el que PTA ha realitzat amb The Master és un gest heroic (a l’estil Wells), que acontentarà aquests nostàlgics, tot i al preu de saber que el 99% dels espectadors veuran la pel·lícula no en el format realitzat.

PTA vol que vostè miri això en 70mm. No en va, ha estat de gira per sales de cinema per assegurar-se personalment que la presentació està a la seva alçada. Això va molt més enllà de qualsevol avantatge tècnica o demostrable a la projecció analògica, es tracta d’un fetitxe, pur i simple. No cal dir que aquest fetitxe és el que molta gent vol compartir amb ell. Les diferències de matís entre una projecció de 70 mm i una de 4k (salvant la mida de projecció potser) és tan subtil que només un ull molt experimentat podria endevinar-les. És molt possible que The Master sigui l’última ocasió per experimentar col·lectivament una obra contemporània rodada en gran format negatiu, sense ser una acció de extravagància per al format IMAX. Sens dubte, el projecte és prou digne com per celebrar-lo senzillament per això. Estem vivint en una època interessant en la història del curs de la imatge en moviment, i en molts sentits The Master ajuda a exposar la història de les presentacions de qualitat i el futur de les audiències que van al cinema per a ser arrossegades pel treball d’un gran director.

Es dóna aleshores una inversió dialèctica a ser tinguda molt en compte, ja que si els cineastes accepten la digitalització del seu medi (cosa a la qual estan condemnats), en mans de qui queda el cinema, el cel·luloide? No fa tant temps, la fetitxització del 16 mm i del 35 mm en mans d’artistes era objecte de celebració i crítica a la vegada. El vídeo no semblava satisfer la recerca d’una ontologia i una materialitat pròpia del cinema. Això no obstant, en exposar cinema dins del museu, replicaven el treball dels cineastes. Ara que aquests últims tornen a una fase negada o reprimida del seu propi medi, els artistes usant cinema troben el camí lliure, i potser l’art esdevingui ara l’únic lloc on el cinema, el cel·luloide, sigui encara possible.

El geni de PTA va encara més lluny, en col·locar l’actor Joaquin Phoenix (Freddie Quell) en el seu paper de fotògraf ocasional mostrant el dispositiu fotogràfic vintage del període post- World War II. La qualitat i la llum de la imatge i l’auto-consciència de PTA respecte la historicitat de l’evolució de la tecnologia fílmica i fotogràfica, situen a The Master en una dimensió on les categories de realisme i hiperrealisme s’engrandeixen. En definitiva, una pel·lícula on el fons i la forma s’encadenen de tal manera que només per a contemplar aquest desplegament, val la pena ser vist al cinema més proper.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)