La gamma peinado. Sobre alguns modes de producció del sentir nacional

“No me gusta que en los toros te pongas microestadística”. L’enquestador, aquest caçador -recol·lector d’estadístiques, planteja preguntes que poden ser rellevants (“se sent vostè més català o espanyol?”), les combina amb d’altres que poden ser capcioses (“quin dels dos idiomes que parla sent com més propi?”) i, quan la barreja ha començat a bullir, li afegeix una qüestió que només es plantejaria un sociolingüista esquerrà aficionat a la psicodèlia dels 70: “de zero a deu, com d’espanyol se sent vostè?”. D’aquesta manera l’opinió pública sobre l’adscripció nacional és produïda en l’acte mateix d’interpel·lació, i estratègicament modificada amb cada nova bateria de preguntes. La “qüestió nacional” és preexistent a l’enquesta, no ho és la seva rellevància, ni els seus matisos. Les preguntes, renovades, adequades a la conjuntura del minut, fan Pàtria alhora que inventen la sofisticació del debat patriòtic.

En la producció micro-estadística del sentir nacional els símbols del país perden substància: el ciutadà és convidat a pintar la bandera, o a destenyir-la i afegir-hi els tons que corresponen al seu guió imaginari de la relació amb el país. Aquest enfocament té, a priori, tots els trets propis d’una relació làbil amb els signes. No és essencialista (no es tracta de l’Ensenya, sinó del to), és pseudo-científic (inventa un saber tècnic) i, sobretot, és sensològic: substitueix la consciència nacional pel sentir racionalitzat i afirma el valor de les sensibilitats conjunturals sobre les conviccions trans-històriques. Sembla, doncs, una més de les aproximacions lleus, o dèbils, als Grans Meta-relats. Això no obstant, com ens mostra la instal·lació, es tracta d’una lleugeresa instituent, possiblement més ferma que les marmòries certeses de l’escultura eqüestre i l’arc de triomf. Doncs aquests tints són tan ferms com els que evocava Plató quan assenyalava que la confiança en la legislació ha de ser impresa, inscrita, en la vida dels ciutadans tal com les tintures impregnen els vestits.

De la bandera zero a la deu: la Gama Peinado podria usar-se com a índex per a identificar diferents posicions en aquest debat, que com més polaritzat, més binari, més matisos, trapelleries, lleixius i perlans incorpora. Sense anar més lluny, ahir mateix es publicava un article d’un membre moderat del sector crític del PSC, que, si vaig entendre bé, se situaria en algun punt entre la cinquena bandera i la quarta -encara que hi haurà qui pot objectar que per cartografiar les posicions polítiques i els seus matisos, en el si d’aquest partit, caldria un altre centenar de banderoles, juntament amb la decisió d’enarborar ben alt la bandera de la dreta quan arribi l’hora de la veritat. L’aproximació micro-estadística al tema nacional pot ser descrita com una manipulació, com un instrument al servei dels baixos instints electorals, però també pot ser contemplada com una vivència de la nacionalitat en què la pregunta moderna (“ets patriota?”) ha estat substituïda per la globalitzada (“com de patriota?”).

La Bandera 6, o l’art del desànim. Considerar el factor nacional com un to, un ingredient o un element pot ser una manera útil de descriure la posició dels artistes, i dels civils, en relació amb les demandes de nacionalitat. Però és clar que aquesta perspectiva no està exempta de riscos. Podria semblar un inoportú retorn a les coordenades de la historiografia nacional, en què la idea de les essències ha estat substituïda per un accident que, com tot allò que és accidental, s’acaba revelant com a constitutiu i necessari per a la construcció del sistema. Però aquestes reserves poden ser atenuades si es considera que el tema de la nació no és necessàriament un objecte central sinó més aviat un mediador, és a dir, un motiu possible, que sol ser invocat, no a fi de “resoldre el problema” a la manera del noranta-vuit, sinó més aviat com una manera particularment útil d’establir un codi emocional.

Potser no siguin minoria els lectors que consideren que, d’entre aquestes onze banderes, la seva és la del mig. Ni blanca ni vermella i daurada. Ni neutra ni acolorida. Something in between. Un grau intermedi que no és pròpiament una dialèctica, i que, és de témer, no resol els oposats: més aviat es fica on no li demanen. L’ensenya tafanera no és molta bandera, a fe meva. No dóna per embolicar-se en ella i enfilar-se a una font; més aviat és ensenya de micro-nació improvisada en una plataforma petrolífera. I no obstant això, tot fa pensar que aquest drap ha cobrat una importància central. El desànim pot ser una actitud passiva, sol portar a l’abstenció o al vot en blanc. Però també es pot fer bandera d’ell. El desànim pot ser declarat, proclamat, formulat de manera intencional i simptomàtic. Pot aparèixer com el tret més distintiu d’un subjecte que s’estén en el desfici i la legitima amb coartades de caràcter històric o amb discursos crítics sobre la nacionalitat. Des d’aquest punt de vista, la sisena bandera se’ns apareix com la icona de l’espanyolitat sense ganes cernudiana, practicada per nombrosos creadors, principalment de la gran tradició pictòrica i literària de l’exili, que imagina la nacionalitat des d’una posició remota i desencantada.

Seria raonable preguntar quina és l’herència d’aquesta tradició, més enllà dels manuals, en una època en què el desterrament per raons polítiques ha estat substituït pels estudis a Berlín i els moviments d’artista itinerant. Doncs la veritat és que encara que el relat biogràfic que li servia de fonament hagi perdut la seva vigència o hagi estat substituït per d’altres, el desànim vocacional segueix sent un dels codis més clars, identificables i legitimats del creador, molt en particular en la tradició vinculada a l’esquerra. Fins al punt que els actuals processos de ruptura, secessió o, com es diu des de l’altre costat, “desafecció” o fins i tot “sedició”, difícilment podrien ser vistos com un assumpte intern d’una autonomia: més aviat semblen, des d’aquest punt de vista, la realització extrema, o la posada en pràctica, d’un desinterès sistemàtic que, de tan incorporat al sistema simbòlic de les arts, havia arribat a passar desapercebut, com si fos només un modisme o una figura expressiva.

La Bandera 4, o l’estrangeria interior. I, en efecte, els riscos d’aquesta perspectiva queden esbiaixats tant bon punt comprovem com s’està usant, de manera més o menys implícita, per descriure les intervencions d’artistes estrangers en territori espanyol. Peinado és un artista natural de Montpeller que, en una mostra presentada en una galeria barcelonina, fa una inflexió en l’imaginari nacional, contextualitzada en una preocupació més àmplia pels símbols de la nació (el procediment de les onze banderes ho va usar també amb la nord-americana). Aquesta posició el situaria en la quarta bandera, és a dir, en la posició d’artista globalitzat que, en una fase de la seva feina assumeix, com a “cas d’estudi”, els signes d’una nacionalitat particular. Es coneixen casos rellevants d’aquesta posició. Haacke, en un trajecte des de Barajas, preguntant-li al taxista què són aquests blocs a mig construir i com es diu la població a la qual pertanyen. Boltanski furgant a l’arxiu d’El Caso per tal d’organitzar una instal·lació- memorial amb fotos de víctimes de crims. Els germans Chapman intervenint una edició dels “Desastres”. Són casos ben diferents, sí, però està clar que tenen un aspecte en comú: en tots ells s’hi troba una idea de la Gran Calamitat – ja sigui financera, arquitectònica, bèl·lica o fins i tot semiòtica: la destrucció de la nació a través dels seus signes- i un sentit del terrible- tant si es tracta de la catàstrofe històrica o d’una fatalitat barroca, sovint invocada com a referent remot de les representacions de la negativitat en art contemporani. Aquest constructe cultural no és necessàriament moderat per les aproximacions tècniques al cas, ni per la suposada fredor de les perspectives conceptuals. Ja Susan Best va assenyalar que les tècniques i modalitats “fredes” del conceptualisme poden suscitar respostes molt caloroses, i ho va exemplificar, precisament, amb els treballs de Haacke sobre urbanisme i capital financer, que, si en les seves primeres versions van ser fonts de santa indignació, en les seves inflexions més recents apareixen com La Tragèdia de l’Especulació Urbanística. La distinció entre allò pictorial i allò conceptual queda en bona mesura matisada per aquesta idea-força que l’artista com a portador de la quarta bandera pot esgrimir. Aquesta ha estat una altra de les velles il·lusions de l’artista: veure el país amb la crueltat taxonòmica del viatger observador -poder portar una samarreta amb el toro d’Osborne com la portava el protagonista d’ “Elephant” de Gus van Sant). Probablement la realització més actual d’aquesta il·lusió hagi estat el recent projecte Marca España, comissariat per José Jurado per al EEC de Berlín, on s’han exposat diverses propostes generalment vinculades a l’activisme. El projecte de Jurado tanca el cercle obert ara fa deu anys per la mostra, d’infaust record, “The Real Royal Trip”, amb la que a principis de segle Harald Szeemann es va proposar donar la seva imatge universalitzable de la creació nacional.

La bandera 0, o la il·lusió globalitzada. Hi ha un grau zero de la nacionalitat? És possible embolicar-se en la bandera blanca? Si és possible, com seria aquesta bandera? Com l’equipament blanc que van lluir els representants dels països de l’antiga Unió Soviètica en els Jocs Olímpics de Barcelona, és a dir, com una identitat neutra que els convertia en representants de la Provisionalitat? O més aviat com una ensenya que conté, amb els colors i les seves al·legories, el buit? Slavoj Zizek llegia d’aquesta manera la imatge d’una bandera romanesa amb l’escut retallat, en els dies posteriors a la revolució, que representaria, llavors, l’instant indecís en què el gran significant polític ha desaparegut.

Són nombrosos els artistes que, davant la pregunta sobre la seva adscripció nacional, treuen bandera blanca o retallen l’escut. D’entre tots ells, potser els que han aconseguit més credibilitat són els que treballen en les pràctiques relacionades amb el so. Art sonor, música experimental diferents modalitats de l’electrònica: aquests semblen ser els instruments immaterials que millor poden resistir a la codificació nacional i representar la deriva globalitzada. En l’electrònica allò nacional es presenta, més que en les altres versions, com un eco remesclat, com un factor de l’equació que pot ser elaborat o eliminat en la taula de mescles.

Idealment la desaparició gradual de la distinció entre música electrònica i analògica – la subsumpció de tots els sons a la taula de mescles – conduiria a un grau zero de la nació. Eco: cap al minut quatre del tema de space disc Sauerkraut, del productor noruec Prins Thomas, el so modulat d’unes castanyoles puntua la progressió dels sintetitzadors. Es tracta d’una cita, un eco, un recurs de productor, potser- és un suposar- proposat per El Guincho, amb qui Prins Thomas havia col·laborat fent una incendiària remescla d’Antillas. Un “signe d’espanyolitat” apareix, com per art de màgia, en una elaboració estètica universalitzada – el krautrock transformat, des d’Oslo, en música de ball.